dimarts, 27 de novembre de 2012

Les raons del xàfec


També és mala sort. Una vegada que faig l'esforç d'alçar-me ben d'hora, i ser al carrer a dos quarts de deu -bé, per mi és ben d'hora, que al club no plego abans de les tres de la matinada- i s'ha posat a ploure a bots i barrals. I com no podia ser d'altra manera, ni un fotut taxi. I és que havia de comprar avui, sí o sí, unes gardènies molt especials. Les hi he encomanat a la Rose. La seua floristeria és molt modesta, ben poca cosa, però va ser ella la que em va donar aquella gardènia que va obrir el cor dels que m'estimen, i sempre li estaré agraïda. Va, Billie, m'he dit, posa't la bossa al cap i en dues gambades et fiques al metro. I així hi ha anat.

He trobat la Rose seriosa. Mentre embolicava les flors amb la cel·lofana i les ficava a la caixa li he dit: què hi ha algú? I ha rigut sense voler. Billie, m'ha dit, creus que podem arribar a envejar el dolor dels altres?... ¿Tan mal estàs?... Aquest és el problema, potser ni estic… D'on traus aquestes idees? Que jo sàpiga el teu home no té fama de bevedor… No, i ara. Però hi ha de dies que el que no t'has volgut reconèixer un grapat d'anys s'imposa amb la violència d'una turmenta d'estiu… I pel que sembla no vol escampar… Que n'ets de sàvia, Billie… Va, què ha passat?

Al matí. Acabava d'obrir, ja saps que sóc ben matinera. I no sé per què ha començat a caure un xàfec ben gros. La gent al carrer no sabia on ficar-se. Una parella s'ha acostat a la porta i com que ni el paraigües d'ell ni l'aixopluc de la tenda eren prou han decidit entrar. ¿No li fa res, senyora?... No, per l'amor de déu. Passen. Han començat a parlar. Feia temps que no coincidíem -li ha dit ella. És veritat. Enguany és la primera volta… I tenia que posar-s'hi a ploure… I bona cosa… I jo sense paraigües… ¿Vas al metro?... I tant… T'acompanye, faltaria més ¿Tot bé?... Sí, sí, tot bé… ¿La nena?... Ah!, fent-se gran, sense adonar-nos… És clar… No deixaven de mirar-se els ulls mentre parlaven, com si les paraules que es deien i els esguards que es dirigien foren dues realitats separades. I de sobte, ell li ha donat un bes als llavis. Perdona'm. Li ha posat el paraigües a les seues mans com si fos una gardènia negra. S'ha alçat el coll de la gavardina i ha eixit sota l'aiguat com si no res, com si un sol esplendent li banyés la cara i el cos. Ella mirava el carrer que no veia. Acostava el paraigües al nas. I de sota veu ha dit: gràcies. I la Rose ha deixat anar el seu plor com si fos una turmenta d'estiu en novembre. Potser em posaràs un paraigües en lloc de gardènies, benvolguda. I la Rose ha tornat a riure sense voler.

B.H.

dimarts, 20 de novembre de 2012

L'espera


Va de temps que el món es dirigeix cap a la nit fosca. Però això mateix ja ho varen dir fa mil anys. Tenien la certesa de la fi del món, i en treien una força insubornable que feia la desraó omnipotent. Per què ens preocupa tan l'Apocalipsi? Per què no suportem el plor d'un nen? Per què?, si som capaços de les majors barbàries. Li trencarem els dents a la noia qui nomena el déu equivocat. Violarem el seu cos cada vegada que el nostre ressentiment faça fallida. Li tallarem els peus glaçats al cadàver que no acaba de morir perquè s'enganxa a terra a l'espera d'una saba sense camí possible. "Arribarà un dia en què els homes canviaran amor per amor, justícia per justícia". No pas lucre per lucre (1) Per què no intentem l'única drecera que ens queda? Per què no ens oblidem de la raó? Vist el que em vist dels seus monstres. Per què no li fem una bonica foguera a les grans idees que creien ser definitiva solució de les rancúnies i les enveges? Per què no deixem que l'única cosa que mai no ens ha donat un munt de damnificats domine el món? Sí, dels gran invents de la humanitat, la ciència, la política i la religió, només l'art ha demostrat que l'home pot canviar amor per amor. ¿Trobeu major generositat que el que va fer Bach? Potser no tots som Bach, però tots podem tindre la seua generositat: fer el que sapiguem fer sense esperar que mai ningú faça d'esclau d'un deute que ignorava. Això és l'art i cap altra cosa. El meu avi ho va fer. Va morir pobre. I què? Demà colliré les cireres del meu conreu i tindràs un plat que menjar, mestre Bach. I et diré que jo també faig de cançons senzilles. I tu em diràs que són boniques. I que potser aquella noia que em va somriure, s'estime més, ara per ara, estar en mi que en aquell meu amic que fa unes boniques lletres que parlen del nostre recent amor. I l'amic ho comprendrà. Perquè potser no hi ha major felicitat que seure amb la teua estimada un dissabte al matí al bar del racó i fer una cervesa mentre recordes els vells temps joves en que li vas donar el primer bes. Sí, ja ho sé. Sóc un imbècil. Sóc un babau que creu en la bondat, en la bonhomia, en l'amor com a moneda de canvi. I què voleu? Estic fins els d'això d'aquesta història de depredacions que no som capaços de superar. Ah!, els jueus. No deuríem deixar que ningú toqués la Kreisleriana de Schumann, desprès del que Horowitz va dir sobre ella. Però no oblideu qui la va compondre. Quantes fronteres hauré de creuar fins arribar a casa meua, va dir l'Angelopoulos. Bé, al capdavall, va ser el que Kurosawa deia mentre miraven d'entendre per què ens feia aquella boira si el camp era ben sec. ¿És o no és amor per amor?. Ja em perdonareu, però el vi d'arròs que compartim els japonesos i els valencians sembla que se m'ha pujat a la raó.

T.T.

(1) Cita literal del relat intitulat Proves de G. Steiner

divendres, 16 de novembre de 2012

Novembre


Ni tan sols el sol. Ni tan sols novembre. Però no sé dir si és només la vanitat el que fa l'excés. Ni tan sols sé dir si és rebutjable que aquest sol autumnal desitge ser primavera. Que aquest novembre crega ser maig. La llum encesa d'un matí d'abril sobre les fulles que varen oblidar la seua tendresa. Aquella vida que travessava la carn esponerosa dels arbres, cau avui desencertada sobre el fullam terrós i sec de l'albereda. ¿D'on ve aquesta aspiració de la impostura. Aparentar el que no se és. El que potser vàrem ser sense saber-ho. El que desitgem ser el moment aquell en que mai ja no ho podrem ser?

Una mà que vol ser dos. Dos enamorats que somnien ser un. I la realitat s'imposa com un fullam cruixent, trencadís al nostre pas. Per què, doncs, fem el que fem? Potser novembre és la primavera fosca de l'hivern. Potser la música ens permet gaudir els impossibles. Potser l'aire gèlid de l'estepa no n'és suficient per negar la possibilitat d'una flor inadvertida que poeta algú mai no va imaginar. Potser...

Novembre vesteix amb fines sedes d'hopalanda llarga el cos que passeja confiat a l'espera breu de bonança i fruits sucosos. La realitat, però, descobrirà el cos nu a les inclemències. ¿O és que el que diem realitat no és pas l'única realitat possible?

A.S.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Caos


De vegades, aquells dies que em lleve del llit amb la meua dignitat ofegada pels esdeveniments, tan lúcida que no se suporta a sí mateixa, no puc acceptar que al palau del príncep Esterhàzy, jo, el músic principal de la seua cort, estiga, a l'escalafó, darrere el cuiner. I no és que el Franz, pobre, ens done mal de menjar, déu me'n guard. Però què món és aquest que considera més important atipar-se de menges sofisticades, o no, i deixa en lloc secundari els sons que moderen l'ànima. I que ningú no em diga que sóc un vanitós. Qui pot ser vanitós desprès de conèixer el Wolfang?. Ahir vaig llegir, només per damunt, el kyrie de la seua misa en do menor, i al Christe, sense que puga dir-ne la raó, vaig posar-me a plorar. Li vaig besar la mà. Qui pot pensar en sí mateix, desprès d'haver-li besat la mà amb que escriu aquest home?

Hi ha dies, però, que necessite descansar del món. Perquè tot el que m'envolta sembla no ser sinó una mena de cos tou, de massa informe a la qual els colps d'ira no li afecten. Sembla no ressentir-se de res. Continua amb el mateix somriure sardònic dels morts a la neu, fet a parts iguals de la crueltat dels nens i el cinisme dels assassins. Com si la seua harmonia fos universal, com si les seues consonàncies ximples i previsibles dugueren un secret transcendental, inabastable per l'home escèptic, pel pensador crític, lliure, un secret que no és alguna cosa més enllà del gran buit de l'existència i les religions que desesperadament intenten trobar-li raons.

I pense en aquests dos beneïts, l'Adan i l'Eva, llançats al món sense haver-ho demanat. Condemnats al seu fracàs. Enfrontats per l'amor que comparteixen. Expulsats del Paradís que mai no podran conèixer. Com dues melodies solitàries que mai no acaben de trobar el seu contrapunt, el seu enteniment. Me'ls imagine mossegant la poma, i no m'ho crec. Perquè el pecat original no és sinó fondre's amb qui estimes, una mena de mort alegre i esperançada. Si mossegaren fruit, de segur va ser el vi. El raïm caigut a terra, fermentat pel sol dels capvespres, turmentat per l'esperit de la nit propera i el bes que elimina aquestes tenebres. I varen ser expulsats per reconèixer la seua temporalitat, el seu oblit alcohòlic. L'absurd majúscul del Paradís.

I els sent. Escolte el seu cant de cigne. Aquelles melodies solitàries del clarinet i la flauta, l'òboe -potser l'amor sempre és cosa de tres- al bell mig del caos. I arribat el moment en que les meues mans no són sinó monyons sagnants de tant colpejar, entenc que no som sinó melodies solitàries entre les dissonàncies d'un caos que ni déu nostre senyor va saber com ordenar. Cosmos a la deriva. Fang desafecte.

F.J.H.

dimarts, 6 de novembre de 2012

L'énamourée


¿Pot dir mentides la música? Quantes vegades m'ho he preguntat. En tot cas, les seues mentides no són sinó veritats obvies, massa previsibles. Una mena de: gràcies per mentir-me, ho necessitava. La música dolenta, que va dir Marcel: [Detesteu la música dolenta, no la menyspreeu] (1) i em va mirar amb el seus ulls melancòlics, suaument savis. I no sé si ho va dir per mi mateix. Perquè érem a l'òpera. I jo buscava entre el públic, i Marcel es va adonar. Sempre se n'adona.

El petit cercle d'íntims s'havia atrinxerat, com si diguérem, a la llotja de la comtessa, on hi érem els de sempre. I com sempre, la conversa era dirigida per Marcel des de l'ombra. Què vol dir, monsieur?, li va preguntar el baró. Potser estic equivocat, -va respondre Marcel- però jo diria que [el poble, la burgesia, l'exèrcit, la noblesa, així com tenen els mateixos factors, portadors del dol que els fereix o de l'alegria que els curulla, també tenen els mateixos missatgers d'amor, els mateixos benvolguts confessors. Són els músics dolents] (2) I va tornar a mirar-me. I què em diu de l'educació de la sensibilitat, del bon gust, benvolgut Marcel? -etzibà, teatralment ofesa, l'esguard cínic de la comtessa. És ben cert, madame, però aquell [irritant ritornello, que qualsevol oït ben nascut i ben educat rebutja només sentir-lo, ha rebut el tresor de milers d'ànimes, ha amagat el secret -i va tornar a mirar-me- de milers de vides, de les quals va ser inspiració vivent, consol sempre a punt, sempre entreobert al faristol del piano, la gràcia somniadora i l'ideal] (3) Caram, Marcel, sembla que li apassiona la música dolenta -sentencià el baró. O ben bé són els músics -vaig afegir amb indiferència, mentre dirigia el meu interès ben ostensiblement cap el patí de butaques. [Quantes melodies que no valen res per a un artista figuren entre els confidents elegits -i deia el seu parlament mentre escrutava el sostre de la llotja com si fos el cel nuvolat de la platja de Cambrai- per la multitud de joves romàntics i de les enamorades] (4) I va concloure l'homilia baixant del cel l'esguard i clavant-lo sobre mi.

¿Pot dir de mentides la música? No ho sé pas. Deuríem tindre-li, però, certa prevenció, si tan necessària és a la nostra ànima.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Aquests fragments de la conversa, els va aprofitar Marcel Proust al petit article titulat Elogi de la mala música, que va aparèixer al volum Els plaers i els dies.

dijous, 1 de novembre de 2012

La decisió


El llum dels fanals anava dominant a poc a poc el cos de la plaça. Jo sabia que ella no trigaria a vindre. Però la càlida fredor dels grocs sobre el blau verdós de la nit era el senyal d'un equilibri que no podia trencar. Era assegut al banc del cantó més allunyat del cel. El cantó que hagués escollit De Chirico. El cantó que mai no hagués pintat Van Gogh. No sabia quan va ser que la vaig deixar d'estimar. No sabia per què seguia fent com si no res. Potser el costum, la pietat, la por.

La plaça semblava abocar-se a un abisme que feia més inabastable aquell superb verd blavós sobre el qual es retallaven les ferides daurades dels fanals. Amb el meu índex dret vaig acariciar aquella imatge que defugia el meu amor. La pell vellutada del cel. El bes somniat al seu pòmul. Poder estirar-se al seu costat sense la incertesa de donar-li l'esquena. Abraçar-lo, assegut a terra, pel darrere, i mirar l'horitzó acaronat al seu clatell com si d'un principi amorós es tractés.

Tot just la mateixa nit que li vaig donar el primer bes, potser. Aquell pes al pit. Aquell sentiment de pèrdua sobre els seus ulls il·lusionats. I ara deuria donar el primer pas cap a l'adéu. Alçar-me del banc, caminar cap a l'abisme al rerefons de la plaça i acomiadar-me del seu amor amb la meua absència. Vaig recordar aquell vers del Dylan Thomas: "jo, que llavors era informe com l'aigua"…

Varen passar les dones com els anys. Evitar la tristesa va suposar la ruïna del meu cos. De tant en tant, només la música posava un fons de cel sobre la sordidesa del despertar. I llavors la seua graciosa figura era allí, retallada com una ferida il·lusionada sobre aquell cel trencat pels records. Era asseguda al banc del cantó més allunyat del cel. I jo vaig mirar de reüll el seu desconcert mentre m'abocava definitivament a l'abisme.

Ch.B.