dimecres, 26 de desembre de 2012

Vals sospir


Un sospir. Ai, només un sospir tardava. Avui la recordava. La noia rossa i la trena daurada. La boca somniada. Tots els dies a l'hora senyalada. I jo l'esperava. Ella, que d'un sospir no passava. Ella, que només girar la cantonada el carrer enfilava. I en arribar a la meua alçada feia el pas del ball que al piano escoltava. Llavors, la realitat el poema semblava. Però no em mirava. I un sospir se l'emportava. El sospir que a mi em robava. I vaig fer-li una altra dansa. La meua valse per atrapar-la. I ja venia. I ja arribava. I jo tocava el vals sospir que la besava, que l'enllaçava. El vals que la somniava. El vals sospir que ella ballava girant la cantonada. Ella, que el meu esguard esperava, però que mai no em mirava. Ella, que d'un sospir mai no passava.

S.P.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Et buscava


Et buscava.
Et buscava com qui escolta
el brunzit a l'aleteig mut de la papallona.

Et buscava.
Et buscava com qui veu
a la boira dels llavis l'esguard d'un bes.

Et buscava.
Et buscava com qui olora
el perfum del mar a les petites flors del romaní.

Et buscava.
Et buscava com qui paladeja
la desesperança plena del retrobament.

Et buscava.
Et buscava com qui acaricia
la possibilitat impossible de perdre's.

Et buscava.
Et buscava com qui mor
el dia que la crisàlide canta el brunzit mut de la papallona.

R.S.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Conte en Nadal


El Nadal té la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre, només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès, m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït. Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares, germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.

Jo tocava el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres, accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants. Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal, d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes. Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit em va pujar la febre.

F.Ch.

divendres, 7 de desembre de 2012

Punt ignorat


"Miro la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo estuve viviendo en tu ausencia." 
(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)

Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles d'Acratòforos.

By Bacchus, li dic alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit… Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí. Brausito, verdade que não me mientes? I el seu esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir de la por i la desesperança. Sem mim, você não seríais. I em recorda a mi mateix: Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.

Li faig veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu, l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella… Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.

F.P.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Kyrie


La neu havia endolcit les ja de per sí suaus línies de la vall que rodeja casa nostra a Bingen. Les plaques de gel hi arribaven ubi Naha a fluvius Rheno confluit. I els meus records transfiguraven la terra blanca en la dolça pell dels teus pòmuls mentre el glaç del riu era les nines grisenques dels teus ulls. Què és el que fas?, em deien. [Jo estimava la noblesa del teu tarannà, la teua saviesa i castedat, i el teu esperit i tot el teu ser, fins al punt que molts em deien: què fas?](1) Senyor, tingues pietat.

El teu germà, en Hartwig, m'escriu que ets morta. I que els teus darrers sospirs varen ser per mi, que hi volies tornar. Déu nostre senyor t'empare. I tinga pietat de mi. Perquè la meua vergonyosa rancúnia em repeteix de sota veu: ja eres morta, ja eres morta el dia que vares travessar la porta humida i freda com les dones, darrere la qual va tancar-se la tendresa a la gàbia dels adéus. Com d'egoista és la necessitat de l'altre. Perdona'm, Ricarda. Però ja saps el que em va costar separar-me de tu. [Ara, que ploren amb mi tots aquells que pateixen un dolor semblant](2) Vaig lluitar amb tot el que una dona com jo podia. Però vares partir per ser l'abadessa de Bassum. Fins a Sa Santedat li vaig suplicar. I ara només em queda aquesta darrera súplica, aquest darrer Eleison. Crist, tingues pietat.

Tot el que vaig escriure, ho vaig fer per tu. Sí, volia dones instruïdes. Però era la teua instrucció el que més em preocupava.  El meu ideal era dotar-vos d'una capacitat que el malaurat Pedro Abelardo dominava com a pocs: Sic et non. Opinió pròpia. Coneixements. Voluntat de ser, i no només d'estar. Perquè un dia qualsevol, un dia on l'epifania es produeix per la seua sobtada naturalesa, vaig adonar-me del dibuix que del teu rostre feia una i tantes vegades amb les meues melodies. I no vaig voler negar l'epifania. No vaig poder ofegar-la ubi Naha a fluvius Rheno confluit. Però m'hi vaig penjar un cor de xiprer al pit per espantar aquell a qui anomenen Diable. I vaig prendre la saba del secret de Déu (3) en dejú durant nou dies en dient el sortilegi. Senyor, tingues pietat.

H.v.B.

(1,2) Aquestes dues frases les cita Hildegarda de la carta dirigida a Ricarda ja consumada la seua partida.
(3) Significat de xiprer segons Hildegarda.