divendres, 22 de febrer de 2013

Llambordes


La pluja habitual del París més habitual transformava les llambordes del carrer en una mena d'espill quadriculat. O ben bé, en l'ull compost d'un coleòpter sobre el qual ressonaven els tacons dels meus botins. He de reconèixer que en Kafka m'ha fet mirar les coses amb uns altres ulls. "¿Te n'adones, Gustav? -em va dir. ¿T'imagines? ¿Un dia et despertes i veus el teu cos com si fos el d'un escarabat? I el veus al través d'una espècie d'hexàgons, com si fos la bresca d'un niu d'abelles. Però no n'és la teua aparença reial. No. En veritat, tu no ets una panereta. Només ets la forma en que la resta del món, i de la teua família més pròxima, et veu. Per a ells no ets sinó un fastigós escarabat. Tot i que mengen gràcies a tu. Tot i que viuen gràcies al teu esforç, al teu sacrifici. Perquè tu ets el seu manteniment. I aquesta n'és la part tràgica de l'esdeveniment. I la còmica, sens dubte. Perquè al capdavall, te n'acabes transformant, fins i tot per a tu mateix, en allò que els demès pensen de tu mateix. I em pregunte, doncs, per què l'esforç d'estimar? D'estimar el món, la vida. D'estimar tots aquells a qui deuríem d'estimar no només per principis morals i ètics, sinó també genètics."

Trepitge les llambordes de París i em recorde de tu, Franz. Del teu pare. Del que vas dir del teu pare. La teua carta al pare. I m'explique algunes coses sobre les meues melancolies més profundes. Aquelles que només depenen dels desamors més íntims. El dolor de viure i ser-ne conscient. I pense si no és que no som sinó un parell de tràgics. De patètics ploramiques. De febles esperits femenins d'una categoria que només pot donar-se entre els homes. De fugitius capturats a les interlínies d'una prosa o d'una melodia. Faig memòria d'aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre rata amb aspiracions de prima donna. I m'hi identifique. Per què ningú no es pren seriosament allò que diem amb tota la teatralitat de les veritats més sensibles i vertaderes? Per què ningú no em creu si dic que no m'agrada ser, que preferiria només estar?

Sent les passes sobre les llambordes parisenques. Aquesta ciutat que m'obliga a somniar. Aquesta ciutat submergida als grisos de tall melancòlic, tal i com Venècia ho fa a les seues verdoses i negres aigües. I m'oblide de tu. De la teua mare. Del que mai no li vas dir. Del que mai no li vas escriure. I em sorprenc del sobtat i lleu aleteig d'una papallona groga d'alegria. L'amor de viure. I pense si no és que no som sinó un parell de còmics. D'ètics primmirats. De forts esperits masculins que només poden donar-se entre les mares. De presoners alliberats a les paraules d'un vers o els sons d'una cançó. Gairebé tinc oblidat aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre dona amb aspiracions de prima rata. Però la pluja de París va convertint aquest passeig sobre les llambordes mullades i lliscoses d'una ciutat mai trepitjada en un veritable suïcidi gris. Ah!, els teus ulls multitudinaris.

G.M.

divendres, 15 de febrer de 2013

No creure


Ens vam besar furiosament,
com només besen els suïcides.
Ens vam mirar anònimament,
com només miren els morts.

Vas dir:
"aquest amor no en té de futur."
Vaig callar:
"l'amor mai no en té de futur."

Ens vam acomiadar delicadament,
com només acomiaden els morts.
Ens vam allunyar silenciosament,
com només allunyen els records.

Vas callar:
"aquest amor no en té de futur."
Vaig dir:
"l'amor mai no en té de futur."

Ch.P.

dijous, 14 de febrer de 2013

Creure


L'amor és creure.
Potser un dia et trobe
darrere les dones,
darrere els deures.

L'amor és creure.
Potser un lloc em trobe
darrere les hores,
darrere els deutes.

L'amor és creure.
Potser un bes ens trobe
darrere les boques
meues i teues.

L'amor és creure.
Potser el cel hi trobe
darrere les portes
teues i meues.

Ch. B.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Nostàlgia de la tristesa


Pensava com m'agradaria retrobar, tot i que fos una petita estona, aquella tristesa tova de la meua infància. Aquella prevenció de l'alegria. Aquell lacònic neguit davant determinades situacions que tots haurien dit desitjades pels nens. Els jocs de carrer. Les festes del barri. La fira. Alguns sants del calendari. Qualsevol d'aquelles coses que feien esclatar de goig els meus amics del carrer i que sempre acabaven al fil d'aquella obstinació en l'enuig que tothom esperava, però que jo sentia com a una alliberació. Com m'agradaria retrobar aquella dessabor, aquella fador. Aquella melodia melancòlica que surava al damunt dels nostres somriures de nens pobres als suburbis d'Hamburg. ¿Com és possible tenir nostàlgia de la tristesa? M'ho he preguntat tantes vegades.

Vaig començar a tocar el piano de la mà del mestre Otto. Havia passat bona part dels meus primers anys ajupit a la part baixa del piano del cafè que regentava el seu cosí, deixant que tots aquells sons travessaren de felicitat sonora i sentiments el meu cervell. I és quan me'n vaig adonar. Perquè la felicitat de la música no tenia un abans i un desprès. Uns fets. Així doncs, i malgrat tot el que diuen, la música no n'és l'art del temps. La música aboleix el temps. El dissol. La música és la negació del temps. Tant i com una jugada de daus aboleix l'atzar (1). Com de feliç deu ser saber d'algunes quietuds que freguen l'eternitat. Sí, l'eternitat i un dia (2).

I ara comprenc el vent suau. L'íntima relació de l'aire tendre d'aquella tarda i el somriure càlid d'aquella nena. Jo era al carrer, camí les classes d'en Otto. La primera volta que vaig conèixer la Clara, és clar, no li deien Schumann, ni tan sols li deien Clara. Però va ser el mateix. Perquè la nena va passar pel meu costat. I mai no sabré qui era. Em va mirar i em va somriure. Potser ja està tot dit, però un món de quietud i eternitat va obrir-se'm. Aquella emoció era ben nova. Tampoc semblava condemnada a la tirania del temps. Perquè vaig notar el seu allunyar-se pel carrer com un retrobament. La dolça tristesa del vent va besar el meu rostre. I quan ja recomençava el camí cap a la classe de l'Otto, ella va girar el seu cap. I el llum del seu somriure va encendre la tristesa del meu cor. Daria el que fos per aquella tristesa. Perquè fins aquell moment havia cregut en la possibilitat de l'alegria plena, rodona, sense apel·lacions. L'alegria del pa que feia la mare. Dels seus llençols nets del dissabte. I aquesta era la causa de les meues prevencions. Fins que la nena em va demostrar que la felicitat no existia. ¿Qui pot ser feliç amb el cor travessat de somnis?

Com m'agradaria retrobar aquestes tristeses d'aire net i gavines rondinant el port d'Hamburg. Port grisenc d'un nord grisenc que només per distracció veu el trist sol del nord sobre els seus molls de pedra adormida i freda.

J.B.

(1) Insospitada cita d'uns versos de Stéphane  Mallarmé. Tot i que per cronologia, J. Brahms podria haver-los conegut de primera mà.
(2) Títol d'una pel·lícula d'en Theo Angelopoulos. Coincidència que només podem entendre com a fruit de la casualitat.

diumenge, 3 de febrer de 2013

Les flors


Els llençols eren immaculats. Fins i tot hauríem dit que el seu color blanc tacaria els nostres dits d'una farina vessada impròpiament damunt el llit, una farina que mai no faria pa, una farina trista. Era un blanc trencat sobre la penombra creixent del capvespre verd. A la cambra, tot i la petita obertura de la finestra, dominava ja aquell flaire agredolç tan familiar. La flassada havia estat amorosament disposada, i damunt la petita tauleta de nit hi havia un pomellet de violetes, l'aigua del qual era encara cristal·lina. Li havien retallat la cinta que ara queia enganxada a la humitat del vidre, però sense la seua habitual etiqueta. Les ulleres esperaven damunt el tapet de punt l'esguard d'aquells ulls que semblaven dormir. La roba íntima havia estat disposada amb molta cura sobre la cadira metàl·lica. Al seient, les bragues. Penjat, d'un a l'altre costat del respatller, i mirant cap a nosaltres, el sostenidor. Cobrint les dues peces, com si fos un detall pudorós, les sinagües. L'absència de sabates ens va fer sospitar bona part del que havia passat. Al bany hi eren les seues babutxes d'anar per casa, el rellotge, l'anell de compromís i aquell collaret trencat. Al menjador tot era en ordre, aparentment. Els nois varen començar el registre. Jo vaig tornar al dormitori. El pomell de violetes em recordava la intimitat profanada. L'aigua era massa neta, vaig pensar. Feia més temps que ella portava estesa al llit, segur. Qui havia ofert aquelles flors pòstumes? Els nois varen entrar tallant els meus pensaments. Hi havien trobat un àlbum de fotos. A les darreres pàgines semblava havien llevat algunes. Dóna el llum, fes el favor, Philippe. La penombra del carrer es va fer molt més intensa, més llunyana. I la tristesa groga de l'habitació més profunda i insuportable. Passàrem al menjador. Només donar el llum de la tauleta que era al costat de les prestatgeries dels àlbums, el giradiscs va començar a sonar. I jo ho vaig comprendre tot. Ara sabia què significava el mig somriure cendrós de la xica que dormia per sempre a l'altre costat del món.

J.M.