dissabte, 30 de març de 2013

Septem verba


Aquesta mena d'abatiment indefinible em desespera. Aquest estat d'ànim al que tan difícil m'és trobar-li paraules precises, i la percepció del qual giravolta com un caleidoscopi d'incertes tonalitats sentimentals. Ben cert, ja ho sé, que no sóc sinó un músic, però poder atrapar l'angoixa creixent al dintre d'uns pocs mots, anomenar-la amb una mica d'exactitud, alleujaria la tristesa que al capdavall em procura. Perquè el consol de la música és tan fugisser... No cerque la felicitat, no crec en ella, i ja sé el que això suposa. Deixar de patir, de sentir, és deixar de ser. No, vull paraules, les paraules que anomenen el sofriment, que m'ajuden a modificar-lo, a modelar-lo, a fer-lo meu, a que no visca en mi com un cos aliè que ha arribat per a destruir-me, sinó com allò que realment és: part de mi mateix, una part ineludible de la meua condició contradictòria i humana, del meu desconsol.

Aquestes llargues estones en que un dolor gairebé físic, assetjador del pit, de l'estomac, els budells, el cor, uneix al seu efecte devastador la indeterminació de l'anonimat. Instant infinit de punyents moments on moure lleument l'esguard, els dits, els llavis, suposa reobrir la ferida més sagnant que mai no hagués pogut imaginar. Només la quietud extrema sembla millorar la creixent del desànim. Només morir; sí, morir seria restablir la pau. I ser-ne conscient d'aquell traspàs, somni derivat, el bàlsam que portés un petit tros de cel al temps que tant s'obstina en aturar-se al purgatori de la malenconia.

¿Només de radicals poden ser les vertaderes solucions? ¿Només de finals són les solucions? Quan vaig escriure el testament de Heiligenstadt, hi havia almenys un mot que com una mena de boc expiatori hi concitava aquest avassallador no-res que aleshores m'anorreava, li deien sordesa. Aquella malaltia que em persegueix des de llavors semblava ser la causa; la resta, els efectes. Però a dia d'avui tinc dubtes, greus dubtes de que la desgràcia porte només -o com a peça fonamental- el silenci imposat i malaltís al seu darrere. Tant de bo fos així de senzill. A mi, el que m'agradaria seria poder traduir en un vers, una frase, una expressió, un sortilegi, allò que pogués dosificar-me amb la insistència metòdica d'un medicament, d'una oració, i que amb el seu efecte analgèsic m'ajudés a conviure amb mi mateix. Alguna cosa semblant a la primera frase de la melodia que el piano enuncia al temps lent del meu cinquè concert en mi bemoll desprès un seguit de trins ascendents, i que diu: re-re-do-re-(4t) si-do-si-la-si-fa-mi-re-re-do (3t). Catorze sons agrupats en set temps, com les set últimes paraules de Crist en la creu. Oh!, déu meu, ¿on són aquelles septem verba, on són les paraules? ¿Les autèntiques? Aquelles tan consoladores i definitives i universals com el teu solitari bes d'amor; aquelles tan definitives i particulars com el nom i cognoms del meu personal i compartit dolor de viure.

L.v.B.

diumenge, 24 de març de 2013

La mort exquise


Longtemps, je me suis couché de bonne heure, em va dir Marcel. I m'ho va dir desprès d'haver sentit "L'heure exquise" per primera vegada. I jo no vaig comprendre'l. I, tan poc discret va ser el meu frunzir d'ulls, tan interrogatiu, que el pobre Marcel es va veure amb l'obligació de donar-m'hi explicacions. És el començament de À la recherche, em va precisar. Sí, és clar, ja ho sé. És el començament de la meua fi, va sentenciar. Com que el meu semblant encara era més atònit a la segona de les seues afirmacions, va fer-me un somriure lleu, distant, d'ulls una mica entremaliats, que vaig traduir com un "no et preocupes, estimat, ara sóc feliç". Saps? -va afegir-hi- a les nits, no a totes les nits, és clar, n'hi ha d'alguna que en ficar-me al dintre dels llençols i ajustar-m'hi la flassada, em sent com un nen de set anys. I la sensació és d'una felicitat plena perquè no sóc feliç, d'una plenitud rodona perquè sóc estirat al llit com un pal, d'una suavitat extrema perquè els llençols, aspres pel midó, em freguen els peus, les mans i la pell del coll amb la netedat evident de la seua rugositat. I em sent un nen perquè espere el bes de la mare que mai no es produirà. I aquelles imatges, impensades perquè jo no les hi vaig triar, passen, en l'ordre que elles, i només elles, estimen oportú, pel davant dels meus records conscients i s'imposen amb l'autoritat d'una herència ignorada, d'un benefici més que discutible. Heus ací la qualitat exquisida, benvolgut Bunibuls (1). La realitat, la veritable realitat -va continuar- sempre s'obstinarà en no semblar-s'hi a ella mateixa. Si jo tingués aquesta facultat de viure eternament l'infinit d'un instant... però no d'aquell moment brillant, d'aquella bellesa aclaparadora, no; l'instant de la metàfora no buscada, del besllum que el pintor va posar com un matís secundari, i que a mi és l'únic que m'interessa. L'acompanyament del piano que tu mateix no vares pensar tan significatiu en aquesta "Heure exquise" i que em diu molt més de tu que totes les teues mentides. Va, no t'enfades, estimat, què seria de l'amor sense mentides? Mira, si jo pogués viure una hora exquisida voldria morir al minut seixanta. ¿M'entens? Avui mateix, mentre venia fins ací, he passat per la cantonada on hi ha aquell solar abandonat. És tot ple d'herbes, de males herbes, i els desllunats del patí de veïns de l'edifici que és al seu darrere veu el buit que dona al carrer principal. ¿Pots imaginar situació menys exquisida, mon bon Buncht (2)? Doncs la llum d'aquell fugisser instant que coincidia amb la meua presencia tan fugissera com una desena de passes resumeix tot el que hom haja dit sobre la bellesa, o la nostra malmesa necessitat de bellesa. Podria descriure un món sencer només pensant en ella. En l'abraçada de la mare, en el seu bes, en un temps on l'amor era un seguretat inefable… Tot, benvolgut Binchnibuls (3), reduït a l'espavent d'unes males herbes tocades pel sol de març, a les paraules apressades d'un vers, als teus arpegis que semblaven no tindre la importància del meu longtemps. I quan sóc al dintre d'aquesta flassada exquisida sempre pense el mateix: mai no voldria despertar, estimat Bugniguls (4). És la mort exquise.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Alguns dels apel·latius íntims amb que Marcel Proust es dirigia al Reynaldo Hahn a les seues cartes.

dilluns, 18 de març de 2013

Mar rodó


La tarda s'abocava al seu destí de llums ultramuntanes. Però la vocació dels meus records volia fer-les ultramarines. Aquell besllum zenital, ardent de roig trencat sobre un verd desolador, esvaït, amb la tristesa d'un nen perdut, que jo escolto en la memòria amb els remors dolços de l'aigua xiuxiuejant sobre les pedres d'una caleta que ha vist els millors petons d'amor, em parla de mi. Perquè les passions damunt la sorra són dobles passions: la de la platja estant i la del mirall del mar.

El mar té alguna cosa que ens allibera els desitjos dels déus pagans que sempre seran al nostre endins. I és així que jo veig en la distància del temps les imatges transfigurades d'aquells boscos de negre pinetell com a espurnes d'argent sota la lluna que coronava l'onatge negre de la nit. Aquella carícia de les ones sobre l'esquena vellutada de la donzella. Aquella cançó de dansa abraçada. Aquella meua infantesa que vull fer d'olor a salnitre i brea, de vaixells de vela llatina adormits a la sorra de la platja o ballant la cançó abraçada de xip-xap ben amarrats al moll dels pescadors que mai no vaig conèixer.

I aquell poble de costera avall, blanc com els pecats dels nens, i de carrers empedrats pels pirates marsellesos del rei de França, ve a buscar-me des del seu oblit i quimera. I ara hi veig, com si fos un nen mariner, aquella taberna de glops nocturns i ones d'alcohol on el capvespre s'esmicolava entre els sorolls ultramarins d'un recer més vertader que les arcades del Pont Nou o el monestir de Sant Pere. I el temporal de llevant que transformava el poble en un barranc de muntanya esquerpa i capritxosa, en una riera que en arribar a la vall algú deuria haver anomenat Mar rodó.

L'horabaixa s'aboca al seu destí de fanals de llàgrima daurada. Els carrers de París són empedrats dels somnis de la mar Egea, dels versos parnassians de l'Olimp i dels pinzells ultramuntans de Mart. Però l'evocació nostàlgica d'un nen encara perdut entre la mesquinesa dels homes escolta el ressò agre d'un temps i un crepuscle sense mar que vaig perdre per sempre.

I.A.

dimecres, 13 de març de 2013

Sentimental


Nada somos; lo que buscamos lo es todo 
(F. Hölderlin)

El miratge de la misèria. Ho havia llegit aquell noi del piano a les cartes del Van Gogh. I m'ho va dir. I em va agradar. Ho deia, el Vincent, del seu amic Paul. Paul Gauguin. Els projectes mercantils del qual eren un miratge als ulls de l'holandès. El miratge de la misèria. Potser l'art no és sinó el miratge de les nostres particulars misèries. Una il·lusòria manera de superar-les. I saber el seu nom, Maria, m'agreujava el problema. Perquè la meua obsessió amorosa depenia, i molt, del nom d'aquell miratge. Poder dir Maria en veu alta. O, si més no, xiuxiuejar-m'ho a mi mateix abans del somni. I tindria l'efecte d'un glop d'alcohol. Però, caram: és que era preciosa. Almenys als meus somnis, que és on l'havia conegut. Sí, i començava a sospitar que els meus ulls no n'eren gens vulgars. I no n'estava massa orgullós d'això. Perquè un somni mai no ha de ser tan explícit. Només hagués volgut recuperar els meus delictes, la meua època en que podia perdre la vida sense cap mena de remordiments. Poder-la acompanyar a l'eixida del que fos: un treball, un carrer, una estació... i que ens hauria imposat un destí comú. I no esperar, per tant, que la meua primesa galopant em retornés aquella joventut dels amors perduts. Perquè davant un vertader bes d'amor tots som orfes d'alguna saviesa. I li diria t'estime només al seu amor, per si de cas, no a la seua persona. Havia estat capaç, ara en sóc conscient, d'enamorar-me d'una ombra. I patia.

No m'agradava pas la idea de retornar a La Faucille. I molt menys desprès del que havia viscut. Perquè de camí cap a casa la recordaria passant com si no res pel davant de la tanca del jardí de casa meua aquells dies en que vaig advertir la seua existència. Perquè girava el seu rostre com si jo no estigués esperant-la, com si no dugués tot el matí o la vesprada a l'espera d'aquell fugaç gir del seu coll blanc, d'aquell seu esguard fosc, d'aquell seu no-res dibuixat sense voler, d'aquella línia escorada de la seua galta, d'aquell seu pòmul somrient. I el seu cos diminut que no podia sinó obeir les passes compassades del meu cor. El seu cos d'una delicadesa morta, com una natura morta apressada al llenç pels olis d'aquelles pintures que mai no va posar-s'hi al damunt dels llavis, els ulls, els pòmuls, el somriure. Ella era una pell innocent. Ella era tan innocent com un sentiment. Ella tenia la vessant inconfessable de les cançons sentimentals. Potser em diria hola. Potser jo li contestaria el mateix, convençut com era del seu adéu punyent. M'hagués agradat plorar. Sí, perquè m'hagués alleujat deixar que l'aigua de plor s'endugués, barranc avall, aquells sentiments de cristalls trencats, aquelles esquerpes puncions a les que el reiterat hola des de l'altra banda de la tanca del jardí m'obligaria. Perquè em produiria a la ferida sentimental de la meua pell el record del que havia gaudit en altres temps, en altres llocs plens d'olors i carícies, gràcies als talls sagnants de tantes pells obertes al meu abisme. I ara era jo qui s'abocava irremissiblement a aquest suïcidi tou. Perquè jo l'hauria dut del somni a la vida, i ella m'hauria dut de la vida al miratge. I jo ja no seria sinó la seua imatge.

Ch.B.

dissabte, 9 de març de 2013

Trois variations


Les flors hi eren.

Les flors eren de plàstic. Em molestava aquella rigidesa empolsinada, no pas el seu esperit inodor. Dels seus colors, només el blanc i el desmaiat. El pitxer, una ampolla seca de cristall color cristall que fregaríem l'endemà de l'amor, tot i la seua manca de color, esperant trobar-hi el geni verd  d'Aladí. La taula, un compromís de mans incertes, no fos cas que la por hi tragués el seu nas. I la persiana, el secret de la paret muda. No quedava sinó posar-li un rerefons de mapa mundi i colors canviats, i el detall que mai no oblidaré: aquell llibre cap per avall. I els dos vàrem seure'ns al tron de doña reina. Juro pel que més m'estime, que ni la meua germana ni jo érem en blanc i negre.

Les flors eren de goma. M'agradava aquella seua olor a cautxú, no pas el seu tocar de melancòlica absència. La seua pell aspra d'amor forçat. Pell d'un humit vellut profanat. El pitxer, ple a vessar dels plors que mai no oblidaríem a l'endemà del bes. La taula, el secret d'unes cames creuades, no fos cas que ens pillaren les mentides. I la persiana va dur-la aquell fotògraf tan modern. No quedava sinó colorar el mapa gris del nostre món, i el detall d'un dubte que va fugir ben aviat. I els dos vàrem ocupar la cadira de la doña reina. Juro pel que més us estimeu, que el llaç de ma germana no era verd ampolla.

Les flors eren de metall. No suportava el frec de les tiges contra el cristall. Dels seus colors res tinc a dir: no hi eren. El pitxer, un pot d'herbicida que feia servir al llimoner d'un patí que mai no va llegir Machado. La taula, el banc d'un forense: la letra con sangre entra. I la persiana, un acudit que ningú no acabava d'entendre. No quedava sinó la darrera versió plana d'un món redó, i el detall d'una precisió que no deuria d'haver fet i que encara m'espanta haver-li fet: está al revés. Tot i els dos culs, encara ens sobrava seient. La sillita de la reina que nunca se peina, un día se peinó… Juro pel que més s'estimés la doña, que els nostres ulls no n'eren de vidre.

L.C.

dissabte, 2 de març de 2013

Mais non...


Potser aquella noia havia fet seu, tot seu, el costum de que ningú no li parlés d'amor. No és que fos lletja. No és que fos esquerpa. No és que fos d'una bellesa inapel·lable. El fet és que passava inadvertida. Massa inadvertida pels ulls vulgars. Massa misteriosa o tancada pels esperits mandrosos. Massa lleugera pels que confonen l'amor amb la passió. Massa tendra pels que equivoquen la definició del bes. Potser aquella noia mai no seria Manon, és cert. Potser aquella noia havia nascut per l'anonimat més absolut. Fins i tot quan vaig conèixer el seu nom em va semblar totalment inapropiat. Massa nom per a tan poca dona. I tanmateix…

Un dia va arribar amb unes petites arracades. Unes petites perles als seus lòbuls. La suau lluïssor d'un frec de nacre. I el llum del seu rostre es va encendre. I la seua habitual absència del món va convertir-se en l'esperó del meu amor inadvertit. I va arribar el dia que un mocador massa forçat, per imprevist, un mocador d'attrezzo, encarcarat, va lligar el seu coll. Vaig patir aquella cosa, aquell sentiment, que barreja a parts iguals la commiseració i el desig. O que fa créixer l'amor a força d'engolir pietat. Pobra. Però va ser aquella cosa. Quanta tendresa indefensa, vaig pensar.

Era petita. Prima. Diríem que els atributs femenins, en ella, només eren un suposat. Ni tan sols els seus ulls, o els seus llavis, portaven el més mínim senyal de la delicadesa que assoleix la manca de sensualitat. Del refinament que la fugida de la voluptuositat acostuma a deixar com a record d'una intimitat que no hagués estat sinó imaginada. I tanmateix…

S'havia acostumat als cruels ulls de la indiferència. La seua melancolia havia renunciat a continuar escrutant el paorós sentit de la desafecció. D'anys i panys en que ningú no la buscava entre el gruix de la gentada. De que hom no la convidés al ball. Però arribà el dia que el seu vestit de "ningú no se'n recordarà mai d'ella" va passar al de "ningú mai no l'oblidarà". I un elegant jove d'inapropiada esveltesa i bona planta començà a esperar-la a l'eixida de missa. Massa home, vaig pensar, per a tan poca dona. I massa dolor per al meu cor desafecte, per al meu amor trencat pel costum de la seua indiferència.

G.P.