dilluns, 27 de maig del 2013

Darrer divendres


La tragèdia pot començar només com un joc. Potser la tragèdia no és sinó el joc portat a la seua última drecera, i tu ho saps amor meu. No em demanes cap raó. Què puc dir-te que tu no sàpigues? Doncs això, pren-te aquesta carta com el que és: el meu més insubornable adéu. Tu no et mereixes cap mena de pietat, ets massa important per a mi. He de dir-te, però, que si alguna cosa em fa mal, molt de mal, és imaginar-te llegint aquest paper al bell mig de la solitud. Perquè no hi ha solitud menys compartida que la d'una habitació d'hotel.

Ja et veig. Hauràs arribat a les set, com sempre. El teu home confiat perquè els divendres, dius, plegues més tard. Li hauràs demanat les claus al Frank. I ell haurà afegit la carta. Tu li hauràs mirat la cara buscant-li els ulls, però ell haurà rebutjat el teu esguard fent veure qualsevol cosa que no ve al cas. Hauràs pujat al nostre segon pis, la nostra habitació 210, per no llegir la nostra intimitat davant de qui sap qui. No som l'única parella que d'amagat aprofita els capvespres dels divendres per prendre's una petita revenja per tot allò que la vida ha malentès, no?.

Ara dubte si hauràs esperat. Els teus exquisits guants de canalé negre ¿els haurà dominat la impaciència?, o tu ja sabies què, no com, t'anava a dir, i per tant hauràs entrat a l'habitació, hauràs deixat les claus, la bossa, l'abric, sempre el mateix ordre. Imagine la carta al costat de les claus, esperant el seu torn. O la curiositat, no la desesperació, ha pogut més que la teua disciplina, i només tancar la porta has trencat el sobre i has començat a saber què és el que et duria aquest darrer capvespre de divendres, aquest darrer divendres de maig. Ho sento, benvolguda. Ho sento, de debò. Però crec que els capvespres dels divendres no deurien ser profanats per la rancúnia, les revenges o la por.

Heus ací la tragèdia, amor meu. La dolça càrrega dels jocs prohibits. No cal buscar culpes ni culpables. No cal que guardes aquesta darrera abraçada de paper, benvolguda, tan ordenada com ets.

Ch.P.

diumenge, 19 de maig del 2013

Flor de maig


I al maig, sempre al maig, de camí cap a casa, impacient, trobava una violeta esperant-me, amb la infinita paciència de les mares, al bell mig del vellut groguenc que els trèvols feien florir de pura enveja per la ginesta. I jo m'apropava a ella, mirant de respectar al màxim aquell altar improvisat, aquell coixí vegetal que afavoria, any rere any, la floració singular i perfecta de la violeta. I jo m'asseia al seu costat, en aquella mena d'apart romàntic que duia totes les melodies de Chopin escrites a les petites flors dels trèvols. I jo dubtava si devia parlar-li. Dirigir-li, si més no, algunes breus i precises paraules de salutació. I trencat el dubte, potser haver-hi iniciat una silent conversa amb la flor. I entre aquells silencis de les paraules no dites, un altre dubte m'hagués sobrevingut: potser no li molestaria que acariciés un dels seus pètals. I mirant la flor hauria trobat de respostes als dubtes.  Perquè al capdavall, aquelles paraules, només xiuxiuejades, com un calidoscopi d'impossibles retrobaments, serien tota una declaració d'amor; i els dits la besarien com uns llavis sobrevinguts desprès de trobar la seua melodia preferida, la de la violeta, entre les floretes grogues del trèvol. I així, sense més records que els de la violeta entre els trèvols, entendria la impaciència per tot el que perdem als silencis, per tot el que malentenem al seu dintre, i que és la superba raó de l'amor. Al maig, sempre serà al maig, que camí de casa trobaré una violeta esperant-me amb l'eterna impaciència de les mares que esperen els fills. I serà al bell mig de la catifa groga dels meus records, acompanyada, això sí, dels trèvols amargs als meus dents d'infant, l'ombra plena d'un magnolier que a poc a poc llança les primeres flors que anuncien l'estiu, els capvespres lluminosos i la veu de la mare cridant-me al sopar, i que tal dia com avui va deixar que els seus ulls anunciaren les violetes de maig.

L.C.

La violeta

diumenge, 5 de maig del 2013

Dual


El carrer era ample i gris. La façana d'aquella cantonada contenia tot el silenci que aquesta escena pot assolir. El silenci de la rosa quan amaga les espines. No sé per què vaig pensar en una fotografia. Però jo no era al dintre d'una fotografia. No. Era al carrer. I la façana no semblava tindre espines ni pètals. El carrer, però, no era amb mi, però sí al meu endins. El carrer, ara, venia com d'un altre lloc, d'un altre temps. Potser davant la cantonada no deuria haver passat aquell home. Potser. Però el seu bigot afilat i aquell esguard es van dirigir de sobte cap a mi. Alguna cosa a la seua indumentària parlava no només d'un temps perdut, sinó també d'un temps que jo mai no havia viscut. Un temps de color sèpia, tot i que era gris; i tanmateix, tant intens com un sentiment amorós. Una rosa.

Carrer. Temps desigual. Un pols de perdre peu. Carrer enlloc, el nom del qual era ben proper, ben conegut. I des que va començar la sensació, ja no era al mateix lloc. Encara no haver mogut un peu de terra. Perquè sabia de la seua essència fugissera, i d'alguna manera volia tindre la possibilitat d'eternitzar-la, d'observar-la amb una mínima distància, des de la meua quietud, des de la impressió aclaparadora de no arribar a entendre-la mai de la vida.

Podria dir que tot em transportava a un racó de la meua infantesa. O encara més lluny. Aquest raonament o sentiment, a parts iguals, tenia un fort component de certesa. I la idea d'una recuperació parcial d'aquells vells temps m'era no només punyent i plaent a parts iguals, espina i rosa, sinó fins i tot tan real com una façana de pedra. Però un component afegit a última hora destorbava una mínima possibilitat de concreció: jo mirava i comprenia l'escena amb els ulls d'un home, no d'un nen. I si he de ser sincer, a la meua infància ja hi havien fotos en color. Per tant, com he d'entendre aquesta superposició, aquesta coexistència de temps allunyats en el temps dins un instant i un espai compartit i gris? I per què, a més, el silenci, aquest silenci on tenien cabuda, a més dels habituals sons d'un carrer, d'un carrer que d'una banda era al dematí i de l'altra al capvespre, les melodies deleroses i rogatives d'una vivència dual: espina i rosa alhora i a dos temps?.

L.C.