dimarts, 25 de juny de 2013

Donzella asseguda



Pel carrer de dalt.
Pel carrer de baix.
La donzella perduda
esperava asseguda.

De la bellesa només
la joventut tenia.
Els llargs cabells,
la pell adormida.

Encís de parpelles
encara amagades.
Llavis d'enuig,
mirades tancades.

Avinguda amunt
avinguda avall.
Esperava mig trista
la donzella indecisa.

Si sabés la derrota
que duu a les mans,
la il·lusió devota
als seus dits de demà.

Potser fugiria la nit,
aquesta nit maleïda
i els dits que li escriuen
per fugir de la vida.

Pels camins del port.
Per dreceres antigues.
Esperava asseguda
la donzella perduda.

De la bellesa només
desig de bes tenia.
A l'espill del mar
hi era Malenconia.

Però ella mai no ha estat
pels meus versos ni rimes.
Donzella tota absent,
voltada de tarongines.

Per la ronda de baix.
Per la ronda de dalt.
M'esperava, donzella,
asseguda l'absència.

T.T.

dimarts, 11 de juny de 2013

La misteriosa


Apareixes als meus somnis vestida amb les robes en que jo desitjaria veure't engalanada. Ets massa dura amb tu mateixa, em sembla. Massa desconfiada, estic segur. Massa covard. I vesteixes els vestits que allunyen els ulls que no t'agraden i els que sí, aquells que rebutgen les paraules que no vols sentir i les que sí. Hi hagué el dia que les roses se equivocaren, em diràs. És cert. Perquè tu vares decidir per tu mateixa. Perquè sempre hi haurà centenars, milers d'ànimes com tu, amb un xic mesquí a l'esguard, els llavis de les quals mai ningú dibuixarà amb un bes de veritat, amb un bes d'amor i mort, i a les que mai ningú els hi posarà la mà al damunt dels seus somnis. I la decisió no n'és dels déus, pots estar ben segura. I passaràs pel món, per la vida, amb la certesa del mar: les meues arrels són a l'horitzó inexistent. Doncs, bon profit.

No sóc jove, em diràs, i s'ha de pensar amb el cap, afegiràs; ets vell i busques el temps perdut de la rosa, encara precisaràs; però la teua rosa, estimada, deixa'm dir-t'ho, és ben infantil i capritxosa. Vols el que no vols, el que no voldries voler, o no vols el que desitges. I aquestes contradiccions les hi fas valer com a senyal de maduresa. Oh, benvolguda, no hi ha major saviesa que acceptar els nostres sentiments com el que són: l'escuma d'un mar sense horitzó.

I heus ací que passen els dies i creixen els recels. Jo, t'hauràs adonat, ja no t'espere amb la meua mirada atenta. Saps, i la decisió tampoc no n'és dels déus, que faig com que faig, quan passes pel davant de la meua estança a palau, de la sala de música, i que fuig la deliciosa levitat del teu cos que ningú podrà amar com jo, i que amaga el bes ardent de la rosa de coure, un bes que negaràs fins la teua mort, com l'assedegat fuig l'aigua clara i freda de la font dels somnis. Poca cosa de mi mateix conserva a dia d'avui algun interès, ja ho sé. Però la teua lluita contra tu mateixa et fa oblidar les més elementals normes de cortesia. Allunya els teus temors. No faces mentida de la por. Mai no em trobaràs fora els passadissos de palau, lloc on reduiré la meua presència al mínim imprescindible que els nostres compartits quefers ens obliga. Deixa-ho córrer, no t'afanyes amb els maons d'aquestes barricades misterioses que cada dia basteixes amb major celeritat. No paga la pena fer mal per evitar no fer-ne res.

F.C.

diumenge, 2 de juny de 2013

Illa


Viuries a una illa?
Mai no m'ho havia
preguntat,
perquè
mai no m'havia
enamorat.

Moriries a una illa?
Mai no ho havia
sospitat,
perquè
mai no havia
sospirat.

Amaries a una illa?
Què vols dir?
Deixa'm
sospirar.

T.T.