dissabte, 4 d’abril de 2015

Tan jove


Els cabells li queien sobre els pòmuls amb una promesa de solitud irreparable. Cap cosa demanava l'amable somriure del seu esguard. Cap cosa, els llavis prims de mesurades paraules. La línia que imaginava la direcció del cos aprimava el seu caminar sobre la vorera gris del carrer gris de la ciutat grisa oblidada del món a la qual li hagués agradat viure. I a aquestes alçades de la vida encara ignorava el bes encès que amagava al dintre de la seua tristesa atabalada al bell mig dels seus pits saturats de blanc i negre fotogràfic trencat en gotes roges d'avorriment.

Jugava amb l'elegància opaca dels seus vestits i la implícita ignorància del cos. Els malucs absents i els braços angulats dibuixaven la frontera discreta del seu maquillatge. I l'escolar discreció del seu nas moderava la sensualitat nerviosa de la seua veu. Limitava el seu interès per la vida a una curiositat malaltissa pels descobriments banals que ella interpretava com un enigma encara per aclarir, un misteri del qual només la seua perspicàcia s'havia adonat. Era tan jove.

Era tan jove que s'avergonyia de la inconsciència del lament gestual, i odiava a parts iguals la presència dels requeriments i la seua absència. Era tan jove que potser mai no havia pensat la feblesa i la por que amaguen els silencis. Tan jove, que estava convençuda d'haver experimentat la profunditat del que és al rerefons de la vida, als seus indrets més innombrables. I aquesta creença li feia, però, un poc de neguit, tot i la superioritat dels convençuts que la vida no va en ells, de que són al marge dels esdeveniments, de que passegen pel món i que el seu cos mai no agafarà la vida pel mànec.

Perquè tot i els cabells, tot i la cuidada silueta que es retallava com un ganivet sobre el capvespre dels seus somnis, encara ignorava el seu cos. Perquè era tan jove que encara no sabia que les carícies més tendres amaguen les mans d'un lladre, i que els besos més delicats els guia la incertesa de l'amor. Tan jove, que ho demanava tot perquè cap cosa no demanava, o, si més no, ho feia amb el tall tendre del seu silenci, amb la fulla esmolada de la seua solitud irreparable.

Ch.B.