dijous, 1 d’octubre del 2015

L'abraçada


El meu benvolgut mestre de piano, en Wojciech Zywny, em va dir una cosa que mai no vaig oblidar: Frederic, la música té la facultat de suavitzar la vida, mai no la prostitueixis. Jo interpretava un preludi de Bach. I ho feia amb tota la brillantor del que era capaç. Ben ràpid, ben virtuós. Perquè era el que era, el noi talentós de Zelazowa Wola, Gran Ducat de Varsòvia. I va continuar: perquè no parle de la música com a una activitat aïllada, un dia determinat a una hora concreta, el concert, la típica acció del professional, del virtuós, els aplaudiments, no; l'admiració d'un públic entregat abans d'hora serveix de ben poca cosa, tot el que tu ja coneixes, Frederic. Molt al contrari, la música només ens serveix com a consol si som capaços d'implicar-la amb els nostres records, amb tot allò que mai no podrem canviar però que necessitem creure que sí, que n'hi han de segones oportunitats, que n'hi ha de futur, quan el futur no és més que una entelèquia, la por del que hem perdut i innocentment esperem retrobar. Perquè mors el dia que acceptes la pèrdua d'aquesta innocència. Vaig reprendre el preludi, tot i que he d'admetre que llavors no vaig acabar de comprendre el sentit de tot que el meu mestre em va dir, però va afegir-ne una història que em va deixar prou desconcertat.

Va tenir una alumna amb gran talent, em va dir. I el seu talent competia amb la seua bellesa. Rossa, ulls blaus, faccions delicades, tot el que la conformava era d'una bondat infinita. No cal dir que es va enamorar d'aquella noia transparent, l'ànima de la qual li semblava el més proper que havia conegut a la música d'en Mozart. Però els seus principis morals, recolzats, en part, per la diferència d'edat, li varen impedir qualsevol mostra de l'egoisme que implica l'amor. Els records faran la seua feina, va decidir. Perquè de l'oblit no n'esperava gran ajuda. El dia dels acomiadaments li va regalar, això sí, els seus benvolguts volums del Wohltemperierte Klavier d'en Bach, tot i que la noia els va rebutjar d'antuvi com si fos el que en realitat eren, l'evidència del seu amor amagat. Al capdavall els va acceptar amb un bes fred de respectuós agraïment.

I la noia va alçar el seu vol. Va ser una pianista més que notable. Professora de gran prestigi. Els anys varen passar com les pàgines groguenques d'aquells preludis i fugues que en Wojciech tant s'estimava. No hi havia dia que aquella música no li recordés la noia rossa de la bondat transparent i la bellesa infinita. Com que jo no acabava de comprendre els esdeveniments, ell només en va afegir un darrer comentari: saps, Frederic, me la vaig trobar anys desprès. La seua bellesa tenia la lleu opacitat del dolor. Jo la vaig saludar amb la més respectuosa de les actituds. Amb el contingut entusiasme del que te n'adones que és tan viu com el dia en que va morir. I tot el passat se'm va vindre al meu damunt com una alegria amarga. I saps el que em va demanar, Frederic? Saps el que em va dir?... Abraça'm, abraça'm ben fort, estimat. I jo vaig adonar-me que aquella abraçada havia passat per tots els preludis i fugues de la seua existència.

F.Ch.