dimecres, 1 de març de 2017

Amarilli


Coneixia l'Amarilli des de feia temps. Però no la coneixia molt bé. Coneixia tot el que no cal saber d'una dona. Pensava que potser va experimentar al seu moment la passió com una epifania i no un retrobament, per no esperar-s'ho, tot i buscar-ho. Perquè, a poc a poc, sense adonar-se'n, havia perdut l'esperança d'aquest esclat de joia, i va dir-se a sí mateixa que al capdavall li havia arribat l'hora. Fins que aquell dia tot se li va capgirar. O, almenys, així ho vaig creure jo: que certes coses vénen donades a la vida tot i la inconstància dels fets. Sense gaudir-ho hem estat feliços, i només el temps acaba per aclarir-nos-ho, amb els matisos que deliberadament havíem oblidat, que havíem deixat pels records i que un dia floreixen per a ferir-nos. Perquè ella va sentir compassió de sí mateixa, i tothom sap que aquest és el punt del no retorn, de començar a perdre's al marasme de les rancúnies, els ressentiments, les grans frustracions embolcallades amb la cel·lofana de la renúncia lligada amb el llaç tou d'un somriure fet de desesperances no acceptades. Sóc feliç, es deia. I el cas és que ella n'era conscient que tot el que s'afirmava com una lletania rigorosa i inculpatòria només era una equivocació.

I una equivocació no menys catastròfica que la meua. Perquè jo tampoc no vaig voler reconèixer aquell retrobament. Tot i la seua evidència. Jo no vaig voler donar el pas que la vergonya em furtava. Què podia dir-li un home gran com jo que ella, jove encara, però sense il·lusions properes, no sospités als meus ulls, als meus llavis evasius? Què podia oferir-li, jo? Fins i tot vaig preguntar-me si el meu sentiment devia ser esclau d'una ofrena. Si el meu sentiment cap a l'Amarilli hi era tan sòlid com una ferida oberta, on qualsevol tipus de compensació no feia sinó engrandir-la. Era l'ofensa suposada d'allò que no en té cap necessitat d'excusa. Era el meu amor. I jo tenia dues opcions: amagar-lo al darrere d'una ofrena musical o declarar-li-ho amb tota la humilitat del que no troba la porta adient al Palau dels Desitjos.

Cruel Amarilli, quant més pàl·lida, més bella. I més encara si ho dissimules al darrere dels teus cabells arrissats. Tornes a mi des dels temps ociosos i abandonats a la luxúria de les eternitats compartides. Llavors tot era possible. Llavors tot era imaginable. Llavors tot era proper al teu nom, els sons del qual avui només un frec deixen ací. Si al parlar t'ofenc, no ho dubtes, callaré per sempre mai. Sentiré compassió de mi mateix. Moriré al silenci.

C.M.