tag:blogger.com,1999:blog-91866319894741894072024-02-21T07:22:22.715+01:00Dietaris ApòcrifsCol·lecció de texts de variada autoria en versió crítica, amb estudis i comentaris conjunturals.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.comBlogger208125tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-46577410483630303542017-03-01T23:15:00.000+01:002017-05-17T10:19:14.845+02:00Amarilli<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/PiA3rzItsuU" width="420"></iframe>
</div>
<br />
Coneixia
l'Amarilli des de feia temps. Però no la coneixia molt bé. Coneixia tot el que
no cal saber d'una dona. Pensava que potser va experimentar al seu moment la
passió com una epifania i no un retrobament, per no esperar-s'ho, tot i
buscar-ho. Perquè, a poc a poc, sense adonar-se'n, havia perdut l'esperança
d'aquest esclat de joia, i va dir-se a sí mateixa que al capdavall li havia
arribat l'hora. Fins que aquell dia tot se li va capgirar. O, almenys, així ho
vaig creure jo: que certes coses vénen donades a la vida tot i la inconstància
dels fets. Sense gaudir-ho hem estat feliços, i només el temps acaba per
aclarir-nos-ho, amb els matisos que deliberadament havíem oblidat, que havíem
deixat pels records i que un dia floreixen per a ferir-nos. Perquè ella va
sentir compassió de sí mateixa, i tothom sap que aquest és el punt del no
retorn, de començar a perdre's al marasme de les rancúnies, els ressentiments,
les grans frustracions embolcallades amb la cel·lofana de la renúncia lligada
amb el llaç tou d'un somriure fet de desesperances no acceptades. Sóc feliç, es
deia. I el cas és que ella n'era conscient que tot el que s'afirmava com una
lletania rigorosa i inculpatòria només era una equivocació.<br />
<br />
I una equivocació
no menys catastròfica que la meua. Perquè jo tampoc no vaig voler reconèixer
aquell retrobament. Tot i la seua evidència. Jo no vaig voler donar el pas que
la vergonya em furtava. Què podia dir-li un home gran com jo que ella, jove
encara, però sense il·lusions properes, no sospités als meus ulls, als meus
llavis evasius? Què podia oferir-li, jo? Fins i tot vaig preguntar-me si el
meu sentiment devia ser esclau d'una ofrena. Si el meu sentiment cap a
l'Amarilli hi era tan sòlid com una ferida oberta, on qualsevol tipus de
compensació no feia sinó engrandir-la. Era l'ofensa suposada d'allò que no en
té cap necessitat d'excusa. Era el meu amor. I jo tenia dues opcions: amagar-lo
al darrere d'una ofrena musical o declarar-li-ho amb tota la humilitat del que
no troba la porta adient al Palau dels Desitjos.<br />
<br />
Cruel Amarilli, com més
pàl·lida, més bella. I més encara si ho dissimules al darrere dels teus cabells
arrissats. Tornes a mi des dels temps ociosos i abandonats a la luxúria de les
eternitats compartides. Llavors tot era possible. Llavors tot era imaginable.
Llavors tot era proper al teu nom, els sons del qual avui només un frec deixen
ací. Si al parlar t'ofenc, no ho dubtes, callaré per sempre mai. Sentiré
compassió de mi mateix. Moriré al silenci.<br />
<br />
C.M.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-67978149090993033772015-10-01T00:03:00.000+02:002016-02-08T09:14:50.452+01:00L'abraçada<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/wKC4jMxVCF4" width="420"></iframe></div>
<br />
El meu
benvolgut mestre de piano, en Wojciech Zywny, em va dir una cosa que mai no
vaig oblidar: Frederic, la música té la facultat de suavitzar la vida, mai no
la prostitueixis. Jo interpretava un preludi de Bach. I ho feia amb tota la
brillantor del que era capaç. Ben ràpid, ben virtuós. Perquè era el que era, el
noi talentós de Zelazowa Wola, Gran Ducat de Varsòvia. I va continuar: perquè
no parle de la música com a una activitat aïllada, un dia determinat a una hora
concreta, el concert, la típica acció del professional, del virtuós, els
aplaudiments, no; l'admiració d'un públic entregat abans d'hora serveix de ben
poca cosa, tot el que tu ja coneixes, Frederic. Molt al contrari, la música
només ens serveix com a consol si som capaços d'implicar-la amb els nostres
records, amb tot allò que mai no podrem canviar però que necessitem creure que
sí, que n'hi han de segones oportunitats, que n'hi ha de futur, quan el futur
no és més que una entelèquia, la por del que hem perdut i innocentment esperem
retrobar. Perquè mors el dia que acceptes la pèrdua d'aquesta innocència. Vaig
reprendre el preludi, tot i que he d'admetre que llavors no vaig acabar de
comprendre el sentit de tot que el meu mestre em va dir, però va afegir-ne una
història que em va deixar prou desconcertat.<br />
<br />
Va tenir una alumna amb gran
talent, em va dir. I el seu talent competia amb la seua bellesa. Rossa, ulls
blaus, faccions delicades, tot el que la conformava era d'una bondat infinita.
No cal dir que es va enamorar d'aquella noia transparent, l'ànima de la qual li
semblava el més proper que havia conegut a la música d'en Mozart. Però els seus
principis morals, recolzats, en part, per la diferència d'edat, li varen
impedir qualsevol mostra de l'egoisme que implica l'amor. Els records faran la
seua feina, va decidir. Perquè de l'oblit no n'esperava gran ajuda. El dia dels
acomiadaments li va regalar, això sí, els seus benvolguts volums del <span style="font-style: italic;">Wohltemperierte Klavier</span> d'en Bach, tot i que
la noia els va rebutjar d'antuvi com si fos el que en realitat eren,
l'evidència del seu amor amagat. Al capdavall els va acceptar amb un bes fred
de respectuós agraïment.<br />
<br />
I la noia va alçar el seu vol. Va ser una pianista
més que notable. Professora de gran prestigi. Els anys varen passar com les
pàgines groguenques d'aquells preludis i fugues que en Wojciech tant s'estimava.
No hi havia dia que aquella música no li recordés la noia rossa de la bondat
transparent i la bellesa infinita. Com que jo no acabava de comprendre els
esdeveniments, ell només en va afegir un darrer comentari: saps, Frederic, me la vaig
trobar anys desprès. La seua bellesa tenia la lleu opacitat del dolor. Jo la
vaig saludar amb la més respectuosa de les actituds. Amb el contingut
entusiasme del que te n'adones que és tan viu com el dia en que va morir. I tot
el passat se'm va vindre al meu damunt com una alegria amarga. I saps el que em
va demanar, Frederic? Saps el que em va dir?... Abraça'm, abraça'm ben fort, estimat.
I jo vaig adonar-me que aquella abraçada havia passat per tots els preludis
i fugues de la seua existència.<br />
<br />
F.Ch.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-5055164078369910462015-08-12T00:15:00.000+02:002015-08-12T00:15:01.853+02:00Perfum<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/Web007rzSOI" width="420"></iframe></div>
<br />
Havia
arribat a aquella edat en la qual tots els dies són una petita lluita contra la
vida. L'obsessió de la vida en interferir la seua existència havia començat a
percebre-la quan l'insomni li va impedir gaudir dels records. Perquè els somnis
eren per a ell una mena de memòria. Una memòria del que mai no havia viscut i
tant li havia marcat, però. I aquella insistència de la vida li feia cada
vegada més mal. Lluny quedaven aquells dies de la joventut en que la vida
discorria al marge de la seua pròpia existència i que impulsa els joves a
creure's immortals. Lluny, molt lluny, quedava aquella il·lusió per tot el que
algun dia acabaria per no viure. El temps havia passat i tot el que encara
recordava estava per arribar. Vet aquí el sentit de l'existència. Els records
del no-res. I l'estiu li feia mal. Molt de mal.<br />
<br />
L'estiu li feia mal perquè
l'impedia oblidar-se del món. Les finestres obertes no el deixaven aïllar-s'hi.
Volgués o no, els sons de la nit, els olors, els silencis prohibits de l'amor i
de la mort s'abocaven dintre el seu dormitori, i sabia que aquella nit, que
aquella son tan desitjada d'aquell dia estava perduda per sempre. Una més. I la
flor dels records tenia, llavors, els pètals intocables de la pell dolça de les
noies blanques. Aquella carnositat suculenta de la flor ivoriana que
l'embriagava des de sempre, des que xiquet el seu perfum regalimés com una mel
enganxosa de pecat i tendresa per la cintura i els malucs de les dones.<br />
<br />
Si
almenys no hagués perdut l'hàbit de fumar, podria deixar anar els seus
pressentiments com ho fan el gossos, els ulls dels quals dibuixen fugides sobre
els camins subtils dels perfums i els fums. Però no. I la gola li va dir la set
que a poc a poc acumulava la nit. I va optar per obrir la nevera. Va pensar
que, tot i la deshora, només la cervesa podria calmar-li aquella impaciència de
l'ànima. Va agafar un got i va abocar-hi la cervesa, tal i com la nit s'abocava
sobre el seu llit. El color dels cabells de la noia va travessar el temps.
Aquell to ambarí, lleument ros, li va tallar de soca-rel la innocència de la
nit. Els crits, la foscor de les ànimes i la complicitat dels llums varen
guarnir el silenci de la mort que dominava la nit. I la memòria va quedar
reduïda al sol record d'aquell perfum que tant s'estimava i que en la nit més
fosca de la seua vida encara lluitava per alliberar-se de la carn cremada.<br />
<br />
B.H.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-70010913042872566172015-06-24T19:41:00.000+02:002015-06-24T19:41:43.325+02:00Suor<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/l1r_tBD1Pgo" width="420"></iframe></div>
<br />
Portava els
seus cabells arrissats i rojos com si d'un vel de monja es tractés. Tenien la
mateixa llargària i aquella forma triangular que evocava la representació
escolar d'un déu reduït a un sol ull engabiat dins els tres costats d'una
geometria que el posava a l'alçada mitològica dels ciclops. El seu rostre
blanc, calcinós, totalment ignorant de les més lleus pietats del maquillatge,
haguérem dit que denotava el pas del temps com una conseqüència del cansament,
però els que millor la coneixien sabien que més enllà de la fatiga, era el
propi temps qui escrivia les seues frases cruels i indelebles sota els seus
ulls, al seu front, o, el que li resultava molt més fàcil, a l'esguard perdut
entre tantes com eren les mentides que la protegien del món. I, tanmateix, jo
la vaig estimar. La vaig estimar fins i tot amb certa bogeria que mai no vaig
saber, si no raonar, almenys dotar d'una mínima coherència sentimental. Vaig
estimar els seus ulls negres i desolats alhora. Els seus llavis absents.
Aquelles mans que mai no n'havien fet altra cosa en la vida sinó els
previsibles posats de la utilitat. Mai una carícia. Mai una tendresa. Un
deixar-se anar pel bé dels esperits i de les tristeses dels que la vàrem
estimar d'amagat. Vaig estimar-la. Vaig estimar-la sense paraules d'amor.
Perquè les paraules potser traeixen l'amor. Va ser un rampell infinit. Què és
l'amor sinó un rampell d'esperança del qual no voldríem despertar?.<br />
<br />
Aquell
dia feia molta calor. Tot i que només eren les deu del matí, la xafogor s'escampava
per la sala del conservatori com un malson que no podem oblidar. Ella volia ser
cantant. Però quina mena de cantant podia ser aquella dona que no amava, o
almenys així m'ho semblava, sinó el cant oracional de les hores? Jo m'ho
preguntava cadascuna de les vegades que certes obligacions ens feien coincidir
als indrets més insospitats de l'edifici, i la resposta sempre era la mateixa:
aquella cabellera que d'antuvi qualsevol hagués dit que parlava d'una dona
oferent, era, pel contrari, el senyal d'un ofertori de penitències assumides
dins els quefers d'una vida tan ajustada al psalteri i les obligacions que cap
de les activitats musicals podria trencar el Vel Maya d'una vida com a
renúncia. I aquesta era la vertadera entitat d'aquella cabellera que queia
sobre la seua esquena com una prevenció, com una defensa inexpugnable del seu
cos breu, delicat i d'enganyosa feblesa.<br />
<br />
I aquell matí en que la calor ens
feia dubtar de qualsevol possibilitat d'existència superior que no fos la
infernal, va passar el que ningú no hauria sospitat. Jo duia el coll totalment
xop. Vaig afluixar el nus de la xalina per refrescar-me. La suor havia dibuixat
tots els camins possibles d'evidència al llarg del meu cos, des del front fins
als peus, amb una exquisida atenció o perversa insistència pel meu bescoll. No
vaig tindre altra opció que treure el mocador i tractar de mitigar aquell
devessall humit que convertia el meu cap en una mena d'ullal vergonyós i
generós alhora. Ella em va mirar i jo em vaig disculpar fent-li un buf xicotet
de resignació mentre dirigia els meus ulls cap a la finestra assenyalant-li la
vertadera procedència dels meus entrebancs líquids. I, llavors, va somriure'm.
I amb les dues mans va agafar la seua cabellera arreplegant-la en un monyo discret amb l'ajuda d'una
forqueta que duia a la mà dreta, sortilegi que va descobrir-me la sagrada línia
del seu clatell, el lloc ignorat on s'amagava tot el meu amor inexplicable.<br />
<br />
G.P.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-40747096173298897132015-04-04T23:32:00.000+02:002015-04-05T08:37:42.206+02:00Tan jove<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/zdDhinO58ss" width="420"></iframe></div>
<br />
Els cabells
li queien sobre els pòmuls amb una promesa de solitud irreparable. Cap cosa
demanava l'amable somriure del seu esguard. Cap cosa, els llavis prims de
mesurades paraules. La línia que imaginava la direcció del cos aprimava el seu
caminar sobre la vorera gris del carrer gris de la ciutat grisa oblidada del
món a la qual li hagués agradat viure. I a aquestes alçades de la vida encara
ignorava el bes encès que amagava al dintre de la seua tristesa atabalada al
bell mig dels seus pits saturats de blanc i negre fotogràfic trencat en gotes
roges d'avorriment.<br />
<br />
Jugava amb l'elegància opaca dels seus vestits i la
implícita ignorància del cos. Els malucs absents i els braços angulats
dibuixaven la frontera discreta del seu maquillatge. I l'escolar discreció del
seu nas moderava la sensualitat nerviosa de la seua veu. Limitava el seu
interès per la vida a una curiositat malaltissa pels descobriments banals que
ella interpretava com un enigma encara per aclarir, un misteri del qual només
la seua perspicàcia s'havia adonat. Era tan jove.<br />
<br />
Era tan jove que
s'avergonyia de la inconsciència del lament gestual, i odiava a parts iguals la
presència dels requeriments i la seua absència. Era tan jove que potser mai no
havia pensat la feblesa i la por que amaguen els silencis. Tan jove, que estava
convençuda d'haver experimentat la profunditat del que és al rerefons de la
vida, als seus indrets més innombrables. I aquesta creença li feia, però, un
poc de neguit, tot i la superioritat dels convençuts que la vida no va en ells,
de que són al marge dels esdeveniments, de que passegen pel món i que el seu
cos mai no agafarà la vida pel mànec.<br />
<br />
Perquè tot i els cabells, tot i la
cuidada silueta que es retallava com un ganivet sobre el capvespre dels seus
somnis, encara ignorava el seu cos. Perquè era tan jove que encara no sabia que
les carícies més tendres amaguen les mans d'un lladre, i que els besos més
delicats els guia la incertesa de l'amor. Tan jove, que ho demanava tot perquè
cap cosa no demanava, o, si més no, ho feia amb el tall tendre del seu silenci,
amb la fulla esmolada de la seua solitud irreparable.<br />
<br />
Ch.B.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-6556544259387631552015-02-28T23:51:00.000+01:002015-02-28T23:51:05.647+01:00Xiuxiueig<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/1au0Wok9ucI" width="420"></iframe></div>
<br />
Ahir vàrem
soterrar la Clara. I el primer record que m'ha vingut al cap, mentre deixava la
meua rosa groga sobre el seu taüt, ha sigut el d'aquelles altres roses roges
els pètals de les quals dubtaven si caure damunt la fusta esmaltada de la taula
ferida pel capvespre, gronxades com eren pel dolç zèfir, o seguir la
cerimònia dels condols que a poc a poc anaven caient com fruits de temporada
davant el rostre nouvingut de mort i bogeria d'en Robert.<br />
<br />
Érem al funeral d'en
Robert, i em vaig quedar al marge d'aquells "ja no pateix",
"pobre, ja descansa", mentre els ulls de Clara semblaven mirar només
els records del seu amor. I vaig pensar que potser l'amor no n'és altra cosa
que nostàlgia. Com si l'única forma d'aquets sentiments fos la derrota de
l'esperança que els ha fet nàixer, i que aquesta paradoxa és la quimèrica flama
que els encén i els crema alhora. I que aquell instant subtil i fugisser que
anomenen felicitat és la delicada frontera d'un pètal que no sap si caure sobre
la taula o continuar arrelat a la flor.<br />
<br />
Perquè els ulls de la Clara, blaus com
la innocència i la realitat profunda d'un somni trencat, d'una història que no
pren nota de les petites mentides que dissimulen les nostres mesquineses, ja no
demanaven cap cosa sinó mantenir-se arrelats a la flor i no caure
definitivament sobre el xiuxiueig del capvespre del meu secret inconfessable. I
jo mirava el petit moviment del pètal que dubtava. El vent suau l'impulsava com
una mare gronxaria tendrament el seu fill. Res a fer.<br />
<br />
No deixa d'inquietar-me,
però, que tot i la delicadesa amb que avui he ofert la meua darrera rosa, la
groga, un pètal s'ha alliberat de la flor i ha caigut sobre la fusta esmaltada
del seu taüt, i jo he dit amb un fil de veu, com un xiuxiueig de zèfir i
nostàlgia: t'estime, Clara.<br />
<br />
J.B.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-84459716306401942372015-01-31T20:45:00.001+01:002015-01-31T22:10:37.499+01:00El nom<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/Z1965Z6dzig" width="420"></iframe>
</div>
<div style="text-align: center;">
<br />
Només quatre
paraules, </div>
<div style="text-align: center;">
estimada. </div>
<div style="text-align: center;">
Quatre paraules d'aquelles </div>
<div style="text-align: center;">
que fan asseure's </div>
<div style="text-align: center;">
i mirar
cegament. </div>
<div style="text-align: center;">
Paraules de capdavall de l'ànima </div>
<div style="text-align: center;">
i flor definitiva. </div>
<div style="text-align: center;">
Somniar </div>
<div style="text-align: center;">
la seua
música esmicolant-se </div>
<div style="text-align: center;">
sense permís </div>
<div style="text-align: center;">
a l'esquinçall brut de la memòria,</div>
<div style="text-align: center;">
i llavors<br />
dir un
nom és dir el nom.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
J.B.</div>
Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-44554494706844294722014-12-21T00:33:00.000+01:002014-12-21T00:33:23.760+01:00El do del cel<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/G6tTiWNK4ag" width="420"></iframe><br />
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">A nosaltres, poetes, correspon</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">resistir la turmenta
de Déu, nu el cap,</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">i agafar amb les mans el raig</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">del Pare, i transmetre al
poble</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">embolcallat en cançó el do del cel.</span></div>
<div style="text-align: center;">
(Hölderlin)</div>
<br />
Va arribar a la Tardor. Era un noi esvelt, de viva expressió, ulls d'una bondat
grisa i transparent, veu dolça i paraula del que ara en diuen poeta romàntic.
Havia fet, em va dir, centenars i centenars de kilòmetres a peu només per
conèixer-me. I tot tan sols per un moviment d'una obra meua, l'Adàgio d'un dels
meus quartets de flauta i corda. Va aclarir-me que ell tocava el piano i la
flauta, però que no era músic, sinó estudiant al seminari de Tubinga i poeta.
De fet, el primer que va fer només seure al costat del piano va ser recitar-me
uns versos que havia fet per a mi:<br />
<span style="font-style: italic;"><br /></span>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">Sovint
envien els déus, des de l'altura del seu estatge en pau,</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">un fill predilecte
als humans.</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">Amb això els mortals, al veure's recordats,</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">senten alegria al
seu cor.</span> </div>
<br />
Li vaig agrair aquell regal inesperat i ple de bellesa, i ell
va afegir que la bellesa és molt fugissera, que <span style="font-style: italic;">fuig
de la vida dels homes cap a l'altitud, cap a l'esperit; es transforma en ideal
el que era natura</span>, va dir, i que aquestes paraules les posaria als
llavis de l'heroi de la novel·la que encara no era sinó un somni, Hyperion. Em
va agradar la seua honesta i poètica forma d'expressar-se, tot i que a mi em
resultava, li vaig confessar, un discurs massa transcendent. Però ell va dir
que no, que jo barrejava transcendència i elevació, i que no era el mateix<span style="font-style: italic;">. </span><br />
<span style="font-style: italic;"><br /></span>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">La bellesa és quelcom propi dels nens,</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">retrat
potser del mateix Déu.</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">Calma i silenci són la seua essència,</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">elevada als
àngels per l'alabança.</span> </div>
<br />
Vaig quedar mut. Els seus versos em van fer
pensar si no seria ell mateix aquell fill predilecte dels déus, i així li ho
vaig expressar<span style="font-style: italic;">. Temo que al capdavall em passe
el mateix que a l'antic Tàntal, que va estar més prop dels déus del que va
poder resistir.</span> I em va preocupar, tant per ell com per mi, aquesta
predicció, capficat com era al meu<span style="font-style: italic;"> Rèquiem</span>.
Li vaig comentar aquesta circumstància, i la desolació afegida que sentia de
vegades en llegir i rellegir el text llatí al que posava música. I això és el
que ens fa ser massa dòcils amb la vida, no hi creu Herr Mozart?, em va
replicar. Potser l'home no és sinó l'intèrpret fracassat de Déu, li vaig
contestar. I ara va ser ell qui va callar.<br />
<br />
W.A.M.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-64945152054958549262014-11-15T23:04:00.000+01:002015-02-02T00:14:32.517+01:00Llindar<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/JjQBUPiaMQo" width="420"></iframe><br />
<br /></div>
El sol
cridava els seus grocs blanquinosos sobre les façanes de les cases, al rerefons
de les quals un fragment de cel ennegrit, gris com els records dels pecats,
posava el contracant d'una música que necessàriament duia un frec de tristesa,
una taca de greix, sobre la lluminosa melodia solar d'aquell matí que la Cupis,
encara ignorada com a tal per mi, va presentar als meus ulls la seua bellesa
cridanera sobre el rerefons d'unes pupiles de pecats grisos, un contrapunt en
aparença descuidat, la simple melodia de la cínica maldat amagada sota la
cel·lofana exquisida d'un esguard que amb la delicadesa que caracteritza la
malenconia impostada buscava, vaig pensar, la seducció del meu nebot, a
l'entrada de la casa del qual vàrem coincidir mentre ella baixava els graons
escassos del carruatge alçant la faldilla gruixuda del seu vestit per evitar-ne
la fallida dels peus i mirava, amb la ironia de qui sap el final de totes les
històries, al pobre vell que s'acostava pausadament al mateix lloc al que ella
entrava deixant caure el vestit sobre el pis mullat d'una pluja que encara no
s'havia pronunciat, però la humitat d'avançada de la qual havia polit el negre
grisenc de les lloses que conformaven el llindar de l'immoble, el tercer pis
del qual ocupava la vivenda on el meu nebot s'havia amagat fugint d'un passat
desconegut per mi, tot i la relació familiar, d'un passat que ara m'adonava es
reflectia, o millor, es corporificava en aquella dona tan jove, la mirada de la
qual tenia la saviesa de les ombres, dels núvols i l'eternitat del sol lliscant
ondulada sobre el mur vespertí que s'endinsava a les aigües del canal tal i com
la meua consciència ho feia al record enigmàtic de l'amor, sempre viu, sempre
al llindar del sol i la turmenta, de la melodia interrompuda.<br />
<br />
J-Ph.R.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-56944990620279326402014-09-07T00:15:00.000+02:002014-09-07T00:15:21.651+02:00Fàcil<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/cbyOCKU16gI" width="420"></iframe></div>
<br />
Oh, sí. Era
veure-la i te n'enamoraves amb la mateixa simplicitat que ella es pintava les
ungles dels peus. I cadascú d'aquells cinc pètals se n'obria amb la senzillesa
que la rosa acostuma: primer la rosa de l'esquerra, desprès la dreta. I tu
quedaves bocabadat, com quedaria el peixet fent la lletra "o", tot i
que la ignora, a l'altra banda del cristall que l'empresona; com quedaria un
nen al davant d'un mostrador de joguines, tot i conèixer-les, marginat pel
cristall que el refusa. Per tant, tenia l'opció del peixet i la del nen, cap
altra, ja fes tot el possible per ignorar-la o per conèixer-la, el meu destí
estava escrit amb aquelles paraules que ens enamoren només llegir-les de
primera vegada i que diem metàfora. I vaig pensar que la metàfora era tan
evident i definitiva com un interval de quinta descendent, aquell bot melòdic
que ens portarà a l'infern dolç dels cors trencats. Qui podia resistir-se als
deu manaments dels seus dits? ¿Als ulls que reconeixien perquè sí, que avui o
demà, o qui sap el dia , era definitivament matí al Paradís, i que t'ho deien
amb la innocència que fa mínimament creïble afirmar com és de bonica la vida
qualsevol dia anònim i en aquell mateix instant, que tot i saber de la seua
existència, cap ésser amb dos dits de front i maduresa espera arribar a trobar.
I ella t'ho oferia amb la fotesa que un bufit es converteix en el so dolç i
melancòlic de la flauta, amb la banalitat que l'arc va donar pas al violí. Com
no enamorar-se? Perquè jo la hi veia, allí, bocabadat, com un peixet, tot i que
era un nen, parada als solcs d'aquell disc de pedra que feia girar amb el meu
dit índex, aquell vell disc infinit a la gramola, aquells sons enfonsats al
passat, capbussats al dintre la peixera que va ensenyar la "o" als
meus llavis. Aquella melodia que bota un interval de quinta com si fos una
joguina inassolible a l'equilibri sempre
incert del desig i l'esperança. Oh, sí. Era escoltar-la i te n'amoraves amb la
mateixa facilitat que ella pintava de pètals el mati d'un temps en que el
Paradís era al tocar de la vida.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-87065537091745198372014-07-11T18:39:00.000+02:002014-07-11T18:39:45.847+02:00Passat succeint<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/TbPDxbUp0_g" width="420"></iframe><br />
<br /></div>
La vida viu
entre dues línies que mai no es trobaran, sinó a l'infinit del no-res. La vida
és un punt impropi, aquell punt a l'infinit del qual dues paral·leles troben el
seu bes impossible. Passat i present són dues melodies que tiranitzen els
batecs del nostre cor, del nostre propi punt impropi. I només conviuen sobre el
pols impertorbable del que no existeix: el temps. Perquè no té existència allò
que mai no va començar, allò que mai no acabarà. L'infinit és l'entelèquia de
la nostra ignorància. I el temps és una suposició, una moneda llançada a l'aire
que no cau, però que té la cara de la música i la creu de l'aflicció. I aquest
nocturn comença com si acabés: figura de cadència, amb la seua creu, un so
agut, punyent, i la seua cara, la sexta inferior, el trino que prepara el repòs
final. I tanmateix és el començament. Una melodia que va cap a enrere, com a
memòria o felicitat plausible. Una melodia que no oblida aquell temps que
considerava la vida un lloc amable, i, fins i tot, amb l'esperança inquieta
d'un matí de diumenge, xiulant pels jardins de la memòria, més lleuger que cap
ocell, més elevat que cap oració.<br />
<br />
Però els records no poden alliberar-se de
sí mateixos. Són presoners. Viuen a la presó dels sentiments que només viuen al
temps real. Què paradoxal situació: al damunt de món el somni que varen viure
sense saber-lo. Per sota, el contrapunt ambigu del que diem realitat, present,
i que a hores d'ara voldríem oblidar, perquè només el futur el farà desitjable.
I al capdavall, el temps, l'únic senyor de la tragèdia. Inexorable. Punyent a
la seua essència de sorra caiguda i moneda enlairada. Mar assecat que defuig
els nàufrags. Desert d'ofegats amb el pit ple d'oxigen perfumat.<br />
<br />
Ai, com és
que el meu cos es consumeix a sí mateix? Com és que el meu estomac digereix la
sang que vessen els meus pulmons? Com és que jo mateix sóc passat i present
alhora, dues línies que mai no troben el seu repòs, sinó a la mort del desig de
l'endemà? Com és que la música, que viu del deler de futur, de l'aspiració del
que no és sinó expectativa, només parla del que vàrem ser? D'aquells jardins
d'un Paradís sense els contrapunts d'una tristesa feta a parts iguals de vòmits
i crueltat, de recers i bonhomia. I jo busque l'equilibri d'una balança, les
dues forces de la qual no oscil·len al mateix ganivet. Perquè des d'aquell
Paradís un nen organitza els meus sentiments d'un <span style="font-style: italic;">passat
que encara està succeint</span>(1).<br />
<br />
F.Ch.<br />
<br />
<span style="font-size: x-small;">(1)Aquest fragment en cursiva és
atribuït a W. Faulkner. Un més dels contrasentits cronològics habituals dels
presents dietaris.</span>Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-18166156262410109572014-06-30T21:19:00.000+02:002014-06-30T21:19:54.343+02:00Auprès de la fontaine<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/0yi2MMtIimY" width="420"></iframe><br />
<div style="text-align: left;">
<div style="text-align: center;">
<i>Je meurs de soif auprès de la fontaine</i></div>
<div style="text-align: center;">
(<b>Charles d'Orleans</b>)</div>
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
L'aigua
clara llisca sobre la pedra negra. Jo m'hi acoste perquè duc la set profunda
del camí fet. Sé que no calmaré els meus llavis, sinó a petits glops, d'aquells
que l'aigua no arriba a mullar la gola. Però ells són convençuts que és breu i
magre el doll que aviva la foscor de la pedra, i que un riu sencer no bastaria
per saciar-los.</div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
L'aigua fresca cau de la pedra negra. Sóc prop de la font i
duc la set delerosa del camí desconegut. Sé que no ompliré la gola, sinó a
glops abundosos, d'aquells que mossegues l'aigua amb fervor de desig. Però ella
es convençuda que els llavis no deixaran arribar-hi l'aigua magra ni el riu
sencer si el trobaren.</div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
L'aigua negra frega la pedra sonora. Mire amb certa
melangia el doll breu i magre de la meua tristesa. <span style="font-style: italic;">Je meurs de soif auprès de la fontaine</span>.
</div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
G. de M.</div>
</div>
Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-7805846547050626022014-05-27T10:01:00.000+02:002014-05-27T10:01:41.721+02:00I tot era el seu somni<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/zHU4pvXTKnU" width="420"></iframe></div>
<div style="text-align: center;">
"Ella dormía el mundo"</div>
<div style="text-align: center;">
(<i>Los sonetos a Orfeo</i>, <b>R.M. Rilke</b>)</div>
<br />
Va ser el
seu cos que m'obligà a deixar al marge totes les prevencions. Només el seu cos.
Petit, delicat. Lleument impur de bell nou dins el vestit negre sense mànegues.
Aquelles cames dolces, de les quals les cuixes s'afegien a l'interior de la
faldilla com si d'una nina es tractés. I del cos, la seua galta dreta, el seu
pòmul suau, gairebé infantil, i el començament d'aquella boca dibuixada
definitivament per déu. Dels ulls només tenia que imaginar-me'ls. Del somni
érem al llit. <span style="font-style: italic;">I en mi dormia. </span>I del
llit, jo mirava aquella jove gitada del seu costat esquerre, vestida de negre i
recollida de cames. Vaig gitar-me al seu darrere, cercant meticulosament
l'angle exacte de la seua cara prevista, el miracle del meu amor.<br />
<br />
No hi havia
de passió als meus gestos, al meu esguard, i la intimitat va ser més profunda
que l'abisme càlid de la seua nuca, l'olor suau de la seua son sobre el
naixement dels cabells. <span style="font-style: italic;">I tot era el seu somni</span>.
Vaig apropar la meua galta a la seua, quasi a punt de frec, però sense
tocar-la. Vaig imaginar el bes tendre de la seua pell, però no hi va haver de
contacte, i la intensitat va superar qualsevol realitat física, com si la
frescor d'un llençol d'aigua lliscant per les pedres perdudes del temps fos més
avivadora als ulls que als dits.<br />
<br />
Vaig quedar-me tot quiet, amb la respiració
reduïda al darrer hàlit d'un moribund. De fet, m'impel·lia el desig
d'adormir-me amb els ulls oberts, quasi mort, tot jo resumit a la darrera
mirada sobre la noia delicada, tan confiada com era a l'involuntari somriure
que s'arrelava a les comissures dretes dels seus llavis. Acaronar-me'n
sabent-ne que encara no hi havia massa dona sota la línia adolescent de la seua
pell. Acaronar-me'n, i no mirar-li els ulls, no fos el cas que sota les seues
parpelles de cera reconegués els meus. Als seus peus desprevingut.<br />
<br />
E.G.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-47222108466140199642014-05-19T10:01:00.000+02:002014-05-19T11:22:25.795+02:00La plus que lent<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/SF4tsPBMx7I" width="420"></iframe></div>
<br />
Aquell
pensament era un record lent. O ben bé la calmosa imatge era el propi pensament
tot just abans de convertir-se en record atrapant-ne el seu sentit més
profund. Un pensament sucós, ple de tots els sentits amagats de la vida, de
tots els sabors oblidats d'un passat inajornable. Com un mos de fruita saborosa
al qual trobem la felicitat rodona del bes d'un raig de sol al sobre dels
nostres ulls encara cecs: la pell vellutada del pit que ens va nodrir i que ens
va treure el primer somriure de resignació. La carn molla d'una generositat
induïda per la tendresa d'un bes sense llavis i morós, d'una abraçada al seu
estat prenatal. La blancúria del dematí esmicolant-se a les cortinetes del
menjador on la tardor amb prou feines donava les seues primeres passes d'infant
al carrer. I per l'escletxa de la finestra el vent suau d'un estiu en retirada
s'acomiadava del nostre front savi d'ignoràncies, innocent de saviesa, tal i
com si a la vorera espinosa d'un roser fregàrem la mà d'una carícia i ens
adonàrem del que vol dir la paraula frontera, suspesos per sempre més fins
l'arribada del darrer somni. Aquell que va endur-se amb el vent suau i aprimat
de la primavera, tal dia com avui, la lentitud del dematí blanc, l'abraçada i el
bes que no eren, la tendresa de la resignació i el somriure sorn de la pell, el
raig saborós i la felicitat del sol parsimoniós al sobre d'una epifania, el
passat esponerós de vida amagada, la profunditat del defugir estant, el
pensament feble d'un record triganer, aquell que només ens va deixar la
cadència pausada d'un oblit que, en arribar, tan sols podria significar haver-hi
travessat l'última frontera. Mentre, hi és el pensament tranquil, el record
lent, la mare.<br />
<br />
L.C.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-11643603840391575702014-04-23T14:04:00.001+02:002014-04-23T21:46:27.604+02:00El secret de...<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzkxd7VzHy6Dh05fy6SGHk9Umr9Ik-DpUN0Aihlr51YiI0_e_oK4lOvxGPX2Os9ZIQQxDcJv2ultEzh5So_T7m9iva-xmZjVJPkcHIAdBv63mZJoCHWw16AFVSJtWPLBLwrC5j-Hhp8xk/s1600/Rosa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzkxd7VzHy6Dh05fy6SGHk9Umr9Ik-DpUN0Aihlr51YiI0_e_oK4lOvxGPX2Os9ZIQQxDcJv2ultEzh5So_T7m9iva-xmZjVJPkcHIAdBv63mZJoCHWw16AFVSJtWPLBLwrC5j-Hhp8xk/s1600/Rosa.jpg" height="320" width="230" /></a></div>
<span style="font-style: italic;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">Hay momentos en que el tiempo se para de pronto para
dejar paso a la eternidad</span> </div>
<div style="text-align: center;">
(<span style="font-weight: bold;">Dostoievsky</span>)</div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;"><br /></span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-style: italic;">Fijaos bien. Estas formas tan sencillas encierran
todos los secretos del universo</span> </div>
<div style="text-align: center;">
(<span style="font-weight: bold;">Proust</span>)</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Avui
he regalat una rosa a la Rosa.</div>
<div style="text-align: center;">
A la rossa Rosa una rosa roja.</div>
<div style="text-align: center;">
I m'he
preguntat pel secret de les dues roses.</div>
<div style="text-align: center;">
El de l'eternitat del bes</div>
<div style="text-align: center;">
i el del
pètal del temps.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Avui he regalat una Rosa a la rosa.</div>
<div style="text-align: center;">
A la rosa roja una
rossa Rosa.</div>
<div style="text-align: center;">
I m'he preguntat pel secret de les dues Roses.</div>
<div style="text-align: center;">
El de l'eternitat
del pètal</div>
<div style="text-align: center;">
i el del bes del temps.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
I semblava que la rosa amagava</div>
<div style="text-align: center;">
a la
vareta d'espines</div>
<div style="text-align: center;">
l'univers del bes,</div>
<div style="text-align: center;">
el camí del temps.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
I semblava que la
Rosa amagava</div>
<div style="text-align: center;">
a l'univers dels signes</div>
<div style="text-align: center;">
el camí de la flor</div>
<div style="text-align: center;">
el secret del
no-res.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Avui he regalat una rosa.</div>
<div style="text-align: center;">
Una rosa ben roja.</div>
<div style="text-align: center;">
I m'he preguntat pel
seu secret.</div>
<div style="text-align: center;">
L'ombra de les Roses.</div>
<div style="text-align: center;">
Les roses del Temps.
<br />
<br />
L.C.</div>
<br />
<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/J9CNMcSd8mc" width="420"></iframe></div>
Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-46520763822820436642014-03-31T23:39:00.001+02:002014-04-02T09:41:08.285+02:00Tots els matins del món<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/cmyxYFhyfFQ" width="420"></iframe><br /></div>
<br />
<div align="right">
<em>iucundum cum aetas florida ver ageret</em></div>
<div align="right">
</div>
<div align="right">
Catulo, LXVIII, 16</div>
<br />
<div style="text-align: center;">
Des que vaig
recuperar la teua imatge,</div>
<div style="text-align: center;">
no passa un matí que no pose els meus ulls</div>
<div style="text-align: center;">
sobre
els teus ulls, que no recolze els meus records</div>
<div style="text-align: center;">
sobre el teu oblit.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Les
celles que jo vaig conèixer, ara són</div>
<div style="text-align: center;">
només ombres dibuixades, i els teus
llavis,</div>
<div style="text-align: center;">
l'indret on plegar el somni d'una vida</div>
<div style="text-align: center;">
a les comissures.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Ja veig, i
tanmateix…</div>
<div style="text-align: center;">
¿On és el lloc immarcescible,</div>
<div style="text-align: center;">
el camí del somieig?</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
M.M.</div>
Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-18798595133475424752014-02-22T21:24:00.000+01:002014-02-23T08:05:44.734+01:00Volgué<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/ex-IxBQndqM" width="420"></iframe></div>
<br />
Ella
recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada
reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia
ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó
perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la
joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells
no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la
dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que
havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè
arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot
i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna
manera hagueren acabat per succeir.<br />
<br />
L'aire del capvespre era lluminós i olia
a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que
a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi
la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre
tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per
l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al
peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa
li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la
nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per
la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el
tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir
aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan
divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.<br />
<br />
Recordava
el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall
del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva,
la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i
dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo,
avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides
que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria
aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle
gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La
taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el
món, i el món l'oblidà a ella.<br />
<br />
F.P.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-1930835987224923482014-02-16T11:53:00.000+01:002014-02-17T22:56:08.184+01:00Semper Dowland, semper dolens<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/BzPy9ETfaWs" width="420"></iframe></div>
<br />
Donaria part
de la meua vida per tornar a aquell temps, a aquella edat a la qual jo sentia,
tot i la meua insubornable serietat, que la vida no anava en mi. Era un temps
en que el meu cos passejava el món, si és que això és possible. Els carrers del
meu Londres, de la meua estimada Dublín, sota la pluja, sense més, i per molt
que em demanaren raons, jo, tot i fer com que feia, no feia sinó no fer, només
estar, ser. No és que arribés a creure'm que no fos mortal com tothom. I que la
meua hora no acabaria arribant-me. No és exactament això, senzillament la vida
em deixava ser una mena de passejant inic, les accions del qual mai no
afectarien seriosament a cap persona, i molt menys a mi mateix. Podia sentir
plorar la meua dama, i tanmateix eren llàgrimes dolces com els besos de mel i
oblit que havíem compartit. Podia gaudir de les rialles als seus ulls, perquè
mai no pensava amb les absències. Perquè la vida em deixava de banda. Perquè la
vida, potser, encara no havia reparat en la meua presència.<br />
<br />
Un dia, però,
sense cap cosa que recordar d'especial, sents que ets l'únic protagonista de
tu mateix. I que com un dolent actor no podràs, mai de la vida, deixar de
representar-te. I pateixes. <span style="font-style: italic;">Semper Dowland, semper dolens</span>, va començar a ser el lema del meu escut d'armes.<span style="font-style: italic;"> </span>Jo creia que amb la meua música, amb els meus
versos, podria mantenir aquesta deliciosa distància que fa dolça la
llàgrima i aspre el bes. Quina equivocació la meua. Molt al contrari, la música
i la poesia m'endinsaven a la fondària de la vida sense cap possibilitat de
trobar-ne un camí de retorn. Totes les cançons del món són camins sense retorn(1).
I aquesta realitat que a poc a poc s'imposava sense demanar-ne permís venia amb
els mots i els sons precisos que el meu cor no podia rebutjar.<br />
<br />
Si les llàgrimes
del cel recomençaven sobre mi, i esclatava la pluja dels perfums vegetals en un
oli essencial que escampava la seua impregnació per tot arreu, aquestes
mateixes paraules eren les gotes de la pluja en que jo era presoner per sempre
mai. I l'art de la cançó no era sinó jo mateix integrat a la natura(2). He vist
plorar la meua dama, i les gotes que vessaven dels seus ulls eren les llàgrimes
que jo deixe anar de tant en tant mentre mire de retrobar el temps perdut de la
vida al marge.<br />
<br />
J.D.<br />
<br />
<span style="font-size: x-small;">(1) Aquesta frase ens recorda la que Pascal Quignard va posar
als llavis de <span style="font-style: italic;">Monsieur de Sainte-Colombe</span> a
la seua novel·la<span style="font-style: italic;"> Tous les matins du mon:</span> "Tots els matins del món són camins sense retorn". I el que tots sabem, però, és que Quignard mai no va tindre accés a la present pàgina del
dietari d'en Dowland.</span><br />
<span style="font-size: x-small;">(2) El mateix podem dir al cas d'en van Gogh, que a una
carta dirigida al seu germà Theo afirmava que l'art no era sinó l'home integrat
a la natura. Quina sort de coincidències més estranya.</span>Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-45232175973618336332014-01-31T23:54:00.000+01:002014-02-01T00:13:37.866+01:00Del passat<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/CmcG8fcVWkk" width="420"></iframe>
</div>
<br />
Me'n vaig
enamorar d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem ho fem d'una dama, potser.
Almenys en la millor bona part del nostre amor. Tot i saber que ella no només
no era una dama, sinó que mai no ho seria. Però sóc irreductible: amor meu,
amor meu, des que vaig escriure<span style="font-style: italic;"> Il Trovatore</span>
que no podia amar-te sinó com a la meua dama. La meua<span style="font-style: italic;"> Midons</span>. I vet aquí que tu mai no series Leonora, ni arribaries
a la subtilesa de les complicitats ni a la complicitat d'un amor amagat i només
confessat amb certa urgència i incertesa a la neu pura i estèril dels papers
que tenen el foc com a destinatari.<br />
<br />
I aquetes impossibilitats varen tancar la
meua boca per sempre. I em repetia a mi mateix: no cal patir per una violeta,
no cal patir per una flor tan capritxosa i efímera, no cal patir per una dama
tan vulnerable, em vaig dir. Però no vaig poder creure les meues pròpies
paraules. Tot i saber-te Violette. I la raó va ser tan senzilla com l'adéu al
passat que mai no arriba a oblidar-lo del tot, que mai no vol abandonar-te. L'adéu... I el passat. I la
raó és tan simple com els escurats pètals de sobtada primavera violeta als que vaig
reduir els meus patiments d'amor. M'enamorí d'una dama. Perquè sempre que ens
enamorem és així, amb l'esperit que busca calladament i desesperada a l'altre
cos la teua ànima. I que amb tan callada desesperació mai no s'atrevirà a
desfullar la Margarita. Senzilla raó del silenci. Passat simple de pretèrita
tristesa perfecta.<br />
<br />
G.V.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-38091083379968666542013-12-26T19:44:00.000+01:002013-12-26T19:46:05.177+01:00El desig de l'alosa<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/-OZBqcUZVmU" width="420"></iframe></div>
<br />
M'agradaria
conèixer el desig de l'alosa. Com és, si és, el desig de l'alosa. Tan elevada
sempre. Tan delerosa de la seua ascensió infinita. Com si fos una verge en
trànsit sempitern, estàtic, sublim de passions sublimades. Ella no se n'adona,
potser. Viu al seu món, al seu jardí clos, <span style="font-style: italic;">hortus
conclusus </span>i horacià amb guaita. A saber les raons d'aspiració tan
superba com el desig profund dels somnis. Com si fos una monja de clausura
sense claustre, però amb faldilla d'aspre teixit immaculat i quatre armilles a
triar al llarg de l'any. De fet, va confessar-me que només tocar les deu i poc
de la nit, i estigués amb el que estigués, ja era com si diguérem al llit, i
que esperava el dematí amb la promesa d'un cel que se li resistia. Tot i la
seua aspiració. Ningú no sap què és el que esperava o l'esperava al dematí amb
certesa. Ni el que ella desesperava a la nit dels amants traïts, absents,
somniats o inventats. A saber. Perquè ella afirmava tindre d'amant… No se sap,
però, què és el que podien esperar a aquestes alçades de la vida, ni ella ni el
seu amant ni el seu desig ni si aquest , d'existir, era compartit; però darrere
cadascuna de les seues renúncies hi havia un abisme. Un abisme negre com la
llengua del diable. Com la carícia dansada dels dies que a poc a poc, en
silenci, anava envellint-la. L'ascensió, però, semblava indefugible. O almenys
això feia veure. Quina alosa més rara, vaig pensar, vibrava amb el confós
sentiment d'una corda de violí que vol ser alosa, i s'afirmava a la disbauxa de
la solitud eterna dels sants. No, benvolguda, no em fas cap alegria quan rius
amb la boca oberta el riure indòmit de la pena. Ja fa molt de temps que vaig
eliminar dels meus colors d'escriptura el blau tou de les commiseracions. No
escric sinó amb el verd negre dels humors biliosos. De les passions adormides
pels verins. I no em faràs escriure ni una sola línia sobre llavis esmolats i
prims com una fulla de rancúnia. Ulls obscurs com pedres negres a les teues
ales. El sofriment constant de les ocultacions. La representació des de la
tramoia. El que daria, però, per presenciar el vol dansant del teu desig al
bell mig de les carícies de l'amant i l'alba.<br />
<br />
A.S.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-85884735304300236852013-11-12T23:55:00.001+01:002021-10-22T09:45:44.079+02:00La confessió<div align="center">
<iframe width="420" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/wqLV13wsc4U" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen></iframe></div>
<br />
M'ho va
confessar tot. Jo només li havia demanat per la seua filla, i tanmateix… Havia
estat un dels meus amors impossibles. I potser encara ho era. N'hi ha de tants
amors impossibles a la vida com silencis. Sempre que parlàvem pels atzucacs de
cartró i fusta dels teatres, on sovint ens trobàvem, em dominava la sensació
d'una complicitat que cap dels dos no sabia quan va començar. I així, a poc a
poc, he de dir que formava part necessària i callada de la meua vida. La seua
veu càlida, la naturalitat greu del seu somriure, el seu esguard penetrant i
abandonat. No em mires així, estimada, m'hagués agradat dir-li. Que me
n'amores. No, jo mai no li ho vaig dir. Quin atreviment! No hi havien
suficients raons. Jo no era raó suficient, i el meu amor tampoc. De vegades som
així, més modestos, més discrets, que els nostres sentiments.<br />
<br />
Recorde, com si
fos ara, la nostra primera trobada. Ella duia panxa de sis o set mesos, i
estava ben farta. Ja tinc ganes d'acabar, em va dir. Com què no podia sortir a
escena -era ballarina- ara feia de modista, i cuidava dels detalls d'última
hora de les seues companyes. Tenia les galtes lleument inflades, i aquest
detall em va recordar, al seu torn, que ja l'havia vist anys enrere. I que ens
havíem observat sostingudament, com si fórem coneguts. Com si fórem amants
clandestins. Però no, no ho érem. Sí, va ser un d'aquests amors d'un instant
que duren per sempre mai. I a mi m'hagués agradat tindre aquella valentia i
lucidesa d'un Allan Poe abandonat, al seu torn, a la beguda dels amors més
impensables, més oprimits per la certesa d'una felicitat sobreeixida
d'amabilitat. No cal esperar la vellesa -va dir l'Edgar- cal prendre el camí de
la bellesa desafecta, la mort abans que la pell esclate en un miliard
d'impureses innecessàries. Cal avançar-s'hi a l'assecament dels ulls. Aquell
moment que la seua pell transparent, com una crosta desolada, es nega a
enlluernar-nos, i tot depèn dels nostres millors records. Recorde.<br />
<br />
Havien
passat els anys. I la vaig trobar més bella que el més bell record que amagués
al meu esperit. Com és l'amor de tossut. Encara està per nàixer la música que
pose seny a la tendra expressió de les teues salutacions, li hagués dit. Però
vaig callar, com sempre. Quin dret tenia jo a dir segons quines coses? Però
ella sí que va parlar. Perquè li vaig fer memòria d'aquella panxa de feia anys.
¿Te'n recordes? Sí, em va dir, amb un mig somriure i mentre dirigia la mirada
als peus. I a mi em va donar un rampell. M'ho varen llevar tot, saps? Mai no
seré una dona com cal. I jo no vaig saber què dir, com sempre. Aquella
intimitat em va superar. Si el meu amor havia quedat arraconat al cantó més
fosc dels silencis, dels oblits deliberats, què podia fer amb la meua pietat?
Tant i com escric sobre tu, estimada, em consumisc, m'hagués agradat dir-li.
Però vaig callar. Com sempre.<br />
<br />
G.B.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-16848340617433999612013-10-13T14:30:00.000+02:002013-10-13T14:30:16.474+02:00Era matí al Paradís<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/MfDmUk7ie6s" width="420"></iframe></div>
<br />
Mai no vaig
pensar que seria testimoni de com envellirien les meues mans sobre el teclat
del piano. Mai no ho havia pensat, és cert. O potser sí, però és com si les
meues mans haurien de ser alguna cosa intemporal, alguna cosa que no està
subjecta a la foscor que envelleix el passat i t'apropa el futur com una
certesa ineludible. I tanmateix ahir me'n vaig adonar. Fins i tot vaig arribar
a veure-les com a estranys instruments, aliens, de tot allò que jo feia sonar a
la sala de concerts. I em vaig recordar del Frederic. Ell sempre em deia el
mateix: "saps?, Franz, mai no veuré envellir les meues mans sobre el
piano. És com si només hagués conegut la matinada del Paradís". I a mi em
van colpir les seues paraules. Ja estava molt malalt. Només aquella seua
seguidora, l'anglesa, es preocupava d'ell. Ella, i la seua germana, que va
vindre de Polònia amb els seus mateixos ulls transparents d'aigua i perfums de
melangia. I varen ser com dues mans que el bressolaven perquè mai no coneixeria
el capvespre del Paradís.<br />
<br />
I jo, ahir, mentre tocava aquella paràfrasi de no
sé quin operista a la moda, potser el maleït Meyerbeer, vaig comprendre la
importància que d'ara endavant tindria la meua pell, i tot el que quedés
enganxat al seu damunt, com a estigmes dels meus pitjors malsons. Ja sé que el
piano no es toca amb els dits ni amb la pell. Ja sé que les tecles d'un piano
només obeeixen els més íntims designis d'un desig mai no prou conegut per
nosaltres mateixos. I que només una absoluta puresa pot traure el millor del
que és amagat al fons de les seues cordes, al fons dels nostres pensaments mai
no pensats, dels nostres no-res. Però entenc que no vaig ser prou sensible al
que em deia el Frederic, tot i la meua emoció, que no vaig adonar-me de com va
resplendir-nos aquella matinada del Paradís que ell em nomenava, i que la meua
ceguesa va ignorar. Fugissera, indulgent amb les passions adolescents, macabra
pel dictat de les hores, incerta com el bes de les noies que només són flors
d'un dia al Paradís.<br />
<br />
¿I ara, què em queda?, em pregunte. <span style="font-style: italic;">¿Consolatione philosophiae</span>? No, Boeci, ja li
vares fer prou de mal a la música, ¿no et sembla? No, farem <span style="font-style: italic;">Consolatione musicae</span>. Sembla que ja no és matí al Paradís. Si més no, a les meues mans, tot i que encara és matí als
meus millors records. Farem una melodia de nocturn, com si fos el Chopin. Un
nocturn que parle de quan era matí al Paradís.<br />
<br />
F.L.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-83655008144344364322013-09-19T12:12:00.000+02:002014-01-02T21:09:56.607+01:00La incertesa del missatger<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/a-FYwWFgesU" width="420"></iframe></div>
<br />
Ahir de matí
vaig rebre la seua carta. ¿O va ser abans d'ahir?... ¿A qui vols enganyar ara,
Jacopo? ¿Per què imposes aquest dubte imaginari? ¿Per tots aquells que ociosos
per la seua pròpia buidor arribaran a llegir qualsevol dia el teu dietari, si
és que abans no el destrueixes, i així els faràs pensar que no n'estaves massa
impacient per rebre-la, la carta; ah!, quin dropo més estúpid, tu, que no
vivies, des que la vas conèixer, sinó per gaudir de les seues paraules, dels
seus ulls dolços de quimeres, de la seua pell de neu on alleujar el desig
ardent dels teus llavis? Sigues valent, no t'ho amagues a tu mateix, tants dies
que només l'arribada del missatger posava un petit raig d'esperança en la teua
boirosa i gruixuda percepció del món. ¿Serà avui el dia?, et preguntaves amb la
seguretat del que ha desistit de la vida.<br />
<br />
Tants dies, tantes decepcions, en que la certitud d'una estimació compartida trontollava davant el silenci,
l'absència, el record fragmentat en infinits instants meravellosos de la vostra
única conversa, aquella en la que tot lligava sense adonar-vos-en. Si ella
proposava, tu assenties; si tu confirmaves, ella t'imitava. Oh!, quina mena
d'amor és un diàleg? Mai no ho hagués pensat que les paraules pogueren assolir
la sensualitat d'un bes, el compromís inefable d'una carícia. Mai. I tanmateix,
l'adéu va ser fred i concís, cadència gairebé perfecta, tal i com pertoca als
esperits submisos, als que fan de l'ordre convencional part inamovible d'unes
regles de joc que poden acabar per anihilar-los.<br />
<br />
I a la carta, només aquest
poema equívoc. L'au fènix que ara n'és tórtora amorosa que no visita el meu
bell hort, el meu <span style="font-style: italic;">hortus conclusus</span> i sí
els assecats boscos de la certesa. Parles d'hivern. Parles d'honestedat. Tant
de bo hagués callat la teua boca. Tant de bo la incertesa del missatger
continués com un infinit d'absències esperançades, com un diàleg entre l'oblit
i la memòria, com el bes etern dels que mai no seran recordats com els amants
de Verona.<br />
<br />
J.da B.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-19369902980889778762013-08-15T20:41:00.000+02:002013-08-16T11:02:09.970+02:00Circe<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/LkJiiJsZplc" width="420"></iframe></div>
<br />
Era una
història trista. Ni massa ni poc trista. ¿Com dir-ho?... ¿Una de tantes? Me la
va contar el meu germà, l'escriptor, l'Ira, que sabia com parlar d'aquestes
coses amb el ritme emocional que pertoca als esdeveniments. Jo, com a músic, no
sé si ho sabré fer. Les emocions musicals tenen un altre tempo. Ara mateix, de
fet, ni tan sols no sé si sabré recordar la història en tots els seus detalls.
I tanmateix la vaig bressolar curosament al meu pit tal i com anava dibuixant a
l'aire els sons d'aquesta melodia d'estiu enamorat que tant m'agrada, i
perdoneu-me la immodèstia. És una història d'amor, és clar, d'equívoc, d'amor
equivocat potser, d'equívoc amorós.<br />
<br />
Hi ha un noi. Un noi que té aquella edat
on tothom vol deixar al darrere, i a corre cuita, els més petits brasquers de
la innocència del paradís perdut, per endinsar-se el més aviat possible al món
que l'interessa, el món de la gent gran, dels adults, on tantes coses bones
creu que aconseguirà. I hi ha una noia, és clar. I som a l'estiu. A l'estiu que
veu madurar el cotó com si d'un fruit ben sucós es tractés. Un fruit de
sensualitats absents, desconegudes a una flor de pètals profilàctics, a una
flor que vesteix mig món amb la sang dels esclaus. Som a mitjans d'agost i els
llums d'aquella casa buida de la cantonada tornaren a encendre's la nit del dia
quinze d'aquell mes. Al capdavall, es va dir el noi, algú l'havia tornat a
habitar.<br />
<br />
El noi es va alegrar. Les cases buides sempre li havien semblat
petites derrotes, aixoplucs de malsons, de nostàlgies i records punyents que
només s'esvaïen amb l'agitació dels cossos vius i les paraules quotidianes de
la vida: "pareu taula", "que no deixaràs d'enredar", i
coses d'aquesta mena. Va preguntar-se pels nouvinguts, i tots els veïns i amics
a qui li ho feia veure, tot i no conèixer-los molt bé, potser només una ullada
perduda, posaven cares de circumstàncies i arronsaven els muscles. La cosa li
anava intrigant cada vegada un poc més, si és que no estava ja força intrigat.
Així, i com a nou membre del món dels adults que es considerava, va decidir de
fer-les una visita de benvinguda.<br />
<br />
Pujà els graons de fusta i va trucar. Quan
la porta es va obrir, va quedar totalment trasbalsat. La noia era… ¿com dir-ho
sense trair la realitat amb metàfores de poeta?. Tenia uns ulls de… i el front,
i les galtes, els seus cabells, els llavis… i la veu dolça com… Va quedar mut.
La noia li va saludar: hola!, què és el que vols?... ¡!… Ei!, que t'ha pres la
llengua el gat?... ¡!... Bé, potser en altre moment m'ho sabràs dir. Adéu… I
quan ja semblava que la porta es tancaria per a sempre mai, el noi va
contestar: només volia donar-vos-en la benvinguda al carrer… Vaja!, així, no
tots sou un ramat de porcs grollers… No, ja veus, per què ho dius això?… No, per
res. Doncs, moltes gràcies… Gràcies de què?... De què va ser?... Ah!, és clar,
perdona. Bé, fins aviat. Potser t'agradaria prendre un gelat avui a la
tarda?... Potser… Passe per tu?... D'acord… ¿A les set?... Molt bé… Adéu.
D'això, com te dius?... Circe… Doncs, adéu, Circe… Adéu…<br />
<br />
El noi no sabia com
fer amb els seus sentiments. Pel seu pit baixava i pujava a parts iguals un
torrent d'emocions que no podia identificar. Perquè al rerefons de tot plegat
li quedava una mena d'inquietud sense nom que semblava dissoldre's, però, a les
plaents imatges que la noia havia deixat al seu cap. I aquesta barreja de
sensacions encontrades el noi va batejar-les amb la paraula amor. Era l'amor de
la seua vida, això. Perquè a hores d'ara s'havia sentit atret per altres noies
del carrer, és clar, i fins i tot del barri. Els malucs de… Els pits de… Els
cabells de… El somriure de… Com si el seu desig anés picotejant en una mena de
piscolabis on no hi havia un aperitiu perfecte, aquell que elimina els altres,
i del qual voldries morir de pura i dura indigestió. Potser aquesta
possibilitat d'enfitament era la que li preocupava, la que li feia una mica de
por.<br />
<br />
Passaren els dies i la relació va anar creixent, fent-se més íntima.
Estimava a aquella noia com mai no havia estimat ningú. Podria allargar aquests
renglons parlant-vos dels petits detalls que feien créixer aquell amor: el
somriure, pose per cas… perquè tenia un d'aquells somriures que enamoren. Trencat i dolç
alhora. El somriure, va pensar, era com una radiografia de l'ànima, i el que
ell hi veia era com un rebost infinit de bellesa. A casa seua, però, començaren a
posar-li cara de pomes agres. Que passa alguna cosa?, -preguntava el noi. No
res, tu sabràs -li contestaven. Què tinc que saber?… Res, deixem-ho córrer…
Així, aquella inquietud primerenca que va sentir en conèixer la noia, havia
derivat en un conjunt de petits desassossecs relacionats amb l'actitud de la
mare, el pare, la germana, els amics o fins i tot els veïns, i que podríem
resumir a la insuportable expressió: "no res, tu sabràs". Què és el
que ell tenia que saber, -es preguntava quasi obsessivament- què ignorava que
tots els demés semblaven conèixer?.<br />
<br />
Com que la noia el notava cada vegada més
absent, va acabar per dir-li-ho, tot i que s'ensumava el pitjor. Què et passa?…
No ho sé, amor meu, no ho sé… Què et neguiteja, estimat?... Sembla que hi ha
alguna cosa que deuria de saber i que no sé. Almenys és el que tots em diuen…
Què vols dir?... A casa meua, amb els amics, els coneguts, tots estan més que
seriosos en mi. Què passa alguna cosa?, els hi dic, i com a única resposta tots
diuen el mateix: "no res, tu sabràs". Què és el que he de saber,
amor meu? Què és el que tothom sap, i jo no?... Crec que la cosa està ben
clara. ¿O és que no ho vols reconèixer?... Que no vull reconèixer què?... Que
lo nostre no pot continuar?... Com dius? Per què?... Però què no ho veus?...
¿Tu també? ¿Què és el que passa?... És ben senzill, amor meu: que a ningú dels
teus els hi fa gens de gràcia que surtis amb una noia negra… ¿Negra? ¿Com que
negra?...<br />
<br />
I llavors se'n va adonar. Com si li caigués el tel dels ulls i
travessés el vel de la deessa Maya i arribés al coneixement superior. A la fi
va identificar la seua primera inquietud, aquella que mai no l'abandonava des
que la va veure a l'altra banda de la porta de casa seua. Com és que li va
enganyar l'amor? ¿Què havia fet aquella bruixa en ell? Aquella malparida
l'havia posat en evidència amb tot el veïnat, amb la seua família, amb tot el
seu món. Quina mena de sortilegi l'havia capficat en tan dolosa travessia? Com
d'innocent havia estat, com d'imbècil. I no podent dominar el seu odi va
escopir a la cara de la noia, el seu amor de la vida, mentre s'alçava fugint
dels graons d'entrada a casa seua. Jo també t'estime, amor meu -li va dir
Circe, la cara de la qual deixava anar unes gruixudes llàgrimes barrejades de
bava.<br />
<br />
G.G.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9186631989474189407.post-38391971210814105042013-08-01T08:25:00.001+02:002013-08-01T08:41:38.745+02:00El dilema<div align="center">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/T_uvgm2_hRk" width="420"></iframe></div>
<br />
Ara tinc un
dilema. Un petit dilema, això sí. El dilema dels savis, que hagués dit l'Henri,
l'Henri Verdoux, és clar. He de reconèixer que aquest assassí en sèrie mai no
m'ha produït cap repulsió. Era massa ingenu. Si em permeteu la <span style="font-style: italic;">boutade</span>. Deu ser allò que diuen de la
professió. Defecte professional. A qualsevol cosa acaba acostumant-se la nostra
particular visió del món, si més no. Però jo volia parlar-ne del meu dilema,
que com a dilema, la veritat, és ben poca cosa, ho reconec. Però és meu. I això
deuria bastar-ne. Bastar-li, a qualsevulla que llisca aquestes confessions que
mai no deixaran d'exhalar un tuf d'informe policial insuportable, no cal dir.
Heus ací, que no sé ben bé què fer. La cosa n'és ben senzilla. M'acabe de fer
un whisky. I em ve de gust fer-me un altre. No n'és la meua beguda preferida,
però de tant en tant m'agrada. És, i perdoneu la semblança o similitud, com els
que només beuen conyac, però de tant en tant li posen les banyes -al conyac, és
clar- amb la deliciosa rossa maltesa. Ah!, quines coses té la vida; i la
beguda, no cal dir. Bé, al que anàvem, m'acabe de fer un whisky i em faria un
parell. Però, i ací ve la cosa del dilema, a l'ampolla no en queda sinó un
ditet. I jo tinc set. Deu ser el sopar, potser. Pernil dolç, pa torrat,
formatge blau, vi negre… Poca cosa, ja veieu. Però tinc set. I el que queda de
whisky és ben poca cosa. No sé on vaig llegir que el whisky mai no hi ha que
barrejar-lo amb begudes dolces. Fins i tot amb la tònica, tampoc. Bé, a la nevera
tinc una ampolla d'aigua de Vichy. Tinc set i no sé què fer. Perquè si tingués
aigua de soda, la cosa seria molt més fàcil de decidir. Però no n'és soda, sinó
Vichy, que és salada, com la mar. Què faig?. Molts dirien: prova-ho i si no
t'agrada, ja ho saps per a la pròxima. Però a mi la pròxima no m'importa, no
m'interessa, sabeu el que vull dir?. Només m'importa el que estic vivint, i el
dilema que em suposa. Què faig, barrege el whisky i que siga el que déu vulga o
me'l prenc amb només un parell de glaçons tot i que sé que la meua set mai no
serà saciada? Perquè en acabar el whisky fer-me un got de Vichy, tot i que ben
fred, em sembla un total sacrilegi. I no sé la raó, però el pobre Henri m'ha
vingut al cap un altra vegada. ¿Va tindre ell un dilema, tot i que només fóra
un petit dilema? Què podia fer, esgotar aquell ditet de vida que li quedava a
ell mateix i a la seua dona o ben bé barrejar-lo amb la gasosa i amarga aigua
dels crims? Caram, he pensat, el que costa apropar-se, encara que només siga
un poquet, als quatre somnis que tenim. Caram. I potser elles, les víctimes, al
seu darrer sospir, i mirant amb l'esguard ennuvolat per l'ofec al seu amant
primmirat es preguntarien què és el que a ell li quedava d'aquells seus amors. ¿Potser
un ditet?<br />
<br />
J.M.Lapsus calamihttp://www.blogger.com/profile/10278348230793293608noreply@blogger.com2