És una dona malalta, no poden fer-li això, els malparits… ¿Qui és tu, Henri, per a dir el que es pot o no es pot fer? Tu, que te n'has aprofitat de dones que mai no podràs reparar. Tu, que em vares abocar al que ara mateix sóc, còmplice d'un assassinat que alguna boja va demanar… No vaig ser només jo, i tu ho saps… És cert, l'amor té aquestes misèries. No m'ho recordes. Què faràs ara?... Entregar-me… Et liquidaran, Henri… Ja ho sé. Però la meua dona és el primer… Sort que el nen no era a casa quan varen vindre per ella. Però, Henri, la teua dona té molt poca esperança de vida… I el sofriment, Henriette, creus que no compta?... Sí, és clar que compta, però potser es compadiran d'ella… ¿Els de la VSI? Ho dubte…
He anat a l'oficina. M'ha rebut qui m'esperava. Henri, què necessitat tenies de fer la teua? -m'ha dit... No ho he pogut evitar, creu-me. De fet, em veia als espills, i era un altre el que ho feia, no sé si ho pots comprendre… El que jo crega no té cap importància, Henri, senzillament assassinant aquestes dones, que només volien una experiència, diríem transgressora, ens has fotut el negoci… Bé, vosaltres mateixos. Deixeu la meua dona en llibertat. Ja em teniu a mi… Sí, Henri, ningú posa en dubte el teu coratge al presentar-te, però la teua arribada no ens rescabala de guanys perduts, em segueixes? Gairebé ets com aquests que no poden afrontar els pagaments de la hipoteca i volen que el seu llar serveixi com a penyora… Ja ho entenc, i què voleu que faça?...
La teua germana, Henri, la teua germana. Saps que ha posat al Maigret al darrere de nosaltres. Ha estat ací. Ell, i tots els de la policia judicial. Per suposat que no han estat capaços de passar de la porta, però l'Henriette sap què fer, i ens preocupa. Tu mateix, la dona o la germana, què hi farem, "la vida es dura, amigo, con la filosofía poco se goza", com deia el poeta… Però ella mai obrirà la vostra porta, és la primera que voldria oblidar tot el que ha viscut… No ens refiem, per principi, dels cors trencats ni dels penedits. Henri, o ho fas tu, i passem pàgina, o tindrem que intervenir amb totes les conseqüències… D'acord, jo me n'ocupe…
H.V.
2 comentaris:
tots el assasins que es miren al espill,no són ells ,quí són?els que no voldrien ser o els que son en realitat?no es reconeixen...el espill és mes fort que ells mateixes?...¿?.beset.
Pense que no voldrien ser ells mateixos. Però no hi ha camí de tornada. Un bes.
Publica un comentari a l'entrada