(Todas as
palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.)
Álvaro de Campos
No sóc gens
agosarat, però la discutible transcendència del tema em demanava d'actuar.
Sabedor del seu retir més que espiritual, existencial, tenia greus dubtes per
si destorbava pau tan epigramàtica. Però em vaig lligar la manta al coll, vaig
agafar el meu cabasset d'epístoles apòcrifes -doblement esdrúixoles- i vaig
enviar-li una, planera de mena, amb requeriment d'auxili i noteta lloadora al
mestre. Heus ací baix el que va fer arribar, al meu nom i com a resposta, a
l'entresol de la casa de menjars on Fernando va conèixer fa anys i panys al
desassossegat i agut Bernardo Soares.
Benvolgut Lapsus,
agraït als
déus pel seu interès, torne a agafar la ploma amb les limitacions pròpies de
l'edat (sic) l'estat -estic fet pols, la veritat siga dita- i l'enteniment
-absolutament capficat a l'exquisit ball del pols d'estels. Em demana vostè les
raons que uneixen indefectiblement la tipologia accentual de les paraules amb
els sentiments o respostes i actituds socials que els representen. És a dir, em
demana pels últims versos del meu poema sobre els epistolaris amorosos:
Todas as cartas d'amor são ridículas. Va ser
qüestió que mai no em va quitar la son, li sóc sincer. Però si vostè insisteix…
He de dir-li, que la literatura al respecte és ben difusa -que no prolífica,
sortosament- i amb una vessant críptica que a mi, personalment, m'irrita d'allò
més. Perquè si les paraules ho diuen tot amb una senzillesa enganyosa,
admetem-ho, pretendre una hermenèutica de tal tipus de opaca transparència o
picardia és cosa ben antipàtica. Intentaré fer-li, si més no, un resum el més
entenent possible.
Podríem establir com a categories principals aquelles que
corresponen a les paraules agudes, planes i esdrúixoles (i sobreesdrúixoles, no
ho oblidem) que tothom coneix, i que a efectes de la seua consulta poden ser
més que suficients. Però sàpiga, que la combinació de categories tan
fundacionals amb la capritxosa variable accentual (greu / agut) de certs
idiomes -castellà a banda, que ha tirat pel dret, com sempre-, ens proporciona una
pseudo-tipologia -i dic pseudo, pel que desprès afegiré- amb variada i complexa
casuística inclosa, que, si en bona mesura matisa els valors generals, d'altra
banda ha produït les més possibilistes de les polèmiques dins l'escolàstica
acadèmica moderna. Accepte'm vostè la redundància i la contradicció (1).
Anem
a pams... No, millor, que som a l'estiu canicular: llancem-nos a la piscina.
Per què és ridícula la paraula esdrúixola -agafem el toro per les banyes- i al
seu torn el sentiment esdrúixol que produeix?... Doncs ben senzill, amic
Calamitos: perquè no pot evitar posar-s'hi en evidència així que surt a escena.
Patinada assegurada (2). Actriu i actor esdrúixols -paraula i sentiment
esdrúixols- són petulants, pretensiosos, i llisquen amb summa facilitat per les
costeres de la vida. Pura faroneria. No ben bé comencen a parlar, i ens
aclaparen amb el seu contundent, urgent i obvi accent. En conseqüència:
patapam. El súmmum del qual patapam el trobarà vostè a les sobreesdrúixoles,
que gairebé se'ls endevina la seua obvietat accentual i ensopegada al seu estat
de gestació, al si matern, com si diguérem. ¿Sap el que vull dir? És aquell mot
o sentiment que només arribar a la piscina -ja que estem- fa un capbussó ben
sorollós, xooooofff, desprès de lliscar a la vorera humida, pegar una
entropessada i caure de panxa a l'aigua, amb el resultat final que tothom
s'assabenta de la seua arribada, cridant l'atenció general. "Va ser
arribar, va ser petar" o "En arribar la va espifiar". Són les
dues modalitats de llegenda al seu escut d'armes. Ridícul, oi? Ara em fan un
xic de pena i tot. És la seua naturalesa, però. Una mena d'auto
amour fou, l'amor esdrúixol, sobtat, però
d'opereta, que no d'amorosa i folla ultratomba
allanpoeiana,
ni de llengua tan aguda com el francès,
bien
sûr. Fins i tot en Cupido arriba sempre a deshora, quan tot és ja dat,
beneït i llenegat. Què li sembla? La paraula esdrúixola al igual que el seu
sentiment són la quintaessencia del narcisisme, la fatxenderia i el patapam,
carpetovetònica essència o lusitana, tant s'hi val, tots dos coneixem i
suportem el que vull dir. Què hi farem?
Ben diferent,
of course,
el cas de les
paraules planes i els seus sentiments meridians, no cal dir. Més equilibrades,
tenen paciència amb l'entorn i els seus delers. Cerquen l'apropament, no la
imposició. Saben esperar la penúltima síl·laba per a obrir-te el seu cor. A
més, ho fan, d'habitud, amb la boca petita. Parlem, imagine's vostè, d'un salt
de trampolí. Prens impuls amb suau carrera i al penúltim moment:
alehop... I caus amb silenciosa discreció dins
l'aigua. L'interès radica a l'elegància i duració -llarga vida al César- de la
pirueta -que no la seua originalitat- i no al capbussó espatarrant de l'
esdruixolitat, categoria que m'acabe
d'inventar pel seu bé. En honor a la veritat, deuríem acceptar que al terreny
romàntic resulten un poc avorrits, previsibles, massa seriosos, potser
mediocres fins i tot, aquests sentiments de paraula tan plana.
I acabe,
Lapsus, no s'impaciente. Sé que només em consultava l'
esdruixolitat. Però les meues predilectes són les agudes, és
clar. La seua pirueta mai no acaba, i és plena de matisos nouvinguts. Desprès
del bot al límit del precipici només li queda el no-res, pols d'estels. Per
tant, mai no caurà. Sembla que tot és conclòs, però és un amor infinit que posa
l'accent
à bout de souffle. Un amor
intel·ligent, agut i passional, que s'adapta als esdeveniments. Que mai no
acaba de consumar-s'hi -al contrari de l'efímera espurna esdrúixola- ni suporta
la comoditat gris i previsible del bes pla i greu. Amor agut, que, com deia
Txékhov: "no desaparece, sino que aparece con el paso del tiempo",
amb la prolongació
sine die de la
pirueta i
le souffle, diria jo. Més
enllà de la mort de la paraula o el final del bes.
Bé, m'acomiade, amic meu.
Els darrers maldecaps en aquesta matèria me'ls duu, actualment, entre pols i
pols (d'estels, s'entén) la incòmoda pregunta que recorre, com si d'un reguer
de pólvora encesa es tractés, els més exclusius cercles de sapiència celeste:
¿Pot existir l'
esdruixolitat
introvertida? Perquè si tothom accepta la bimodalitat greu-agut (obert-tancat /
extravertit-introvertit) a les categories de sentiments i paraules planes i
agudes, no tots estan disposats a admetre la introversió al món esdrúixol. Jo,
a més, afegiria un dubte molt pessoà: em pregunte, gairebé tots els dies, per
la conveniència de l'amor agut-agut -molt d'existencialisme francès, tot s'ha
de dir- súper o sobreagut (¿metaagut?) pseudocategoria -tal i com avançava més
amunt- que em sembla emparentada amb la metafísica. I ja sap vostè el que opine
de la metafísica. Amb els meus millors desitjos, i esperant haver
tranquil·litzat el seu pessoà desassossec, s'acomiada
F.P.
P.S. Sí, ja
sé el que està pensant, Lapsus: ¿i què fem amb el portuguès nom d'Ofélia?
Escolte, amic Calamitos, aquestes coses tan personals millor no
meneallas, d'acord? De fet, vaig escriure el
poema sota l'advocació del proparoxíton Álvaro.
(1) Les paradoxes inherents
a les dualitats greu=obert; agut=tancat; són la mare de totes les polèmiques
més emergents, és clar. Un pensament greu mai no n'és d'obert i clar
enteniment; al igual que un d'agut, per la seua natural inclinació a la llum de
la intel·ligència, la lucidesa, no és tancat de mena com el trobar clos, que
deien els vells poetes. Però és el que tenim.
(2) La seua etimologia ho diu ben
a les clares: del it. sdrucciolo, llenegadís, pendent.