Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G. Gershwin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G. Gershwin. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 d’agost del 2013

Circe


Era una història trista. Ni massa ni poc trista. ¿Com dir-ho?... ¿Una de tantes? Me la va contar el meu germà, l'escriptor, l'Ira, que sabia com parlar d'aquestes coses amb el ritme emocional que pertoca als esdeveniments. Jo, com a músic, no sé si ho sabré fer. Les emocions musicals tenen un altre tempo. Ara mateix, de fet, ni tan sols no sé si sabré recordar la història en tots els seus detalls. I tanmateix la vaig bressolar curosament al meu pit tal i com anava dibuixant a l'aire els sons d'aquesta melodia d'estiu enamorat que tant m'agrada, i perdoneu-me la immodèstia. És una història d'amor, és clar, d'equívoc, d'amor equivocat potser, d'equívoc amorós.

Hi ha un noi. Un noi que té aquella edat on tothom vol deixar al darrere, i a corre cuita, els més petits brasquers de la innocència del paradís perdut, per endinsar-se el més aviat possible al món que l'interessa, el món de la gent gran, dels adults, on tantes coses bones creu que aconseguirà. I hi ha una noia, és clar. I som a l'estiu. A l'estiu que veu madurar el cotó com si d'un fruit ben sucós es tractés. Un fruit de sensualitats absents, desconegudes a una flor de pètals profilàctics, a una flor que vesteix mig món amb la sang dels esclaus. Som a mitjans d'agost i els llums d'aquella casa buida de la cantonada tornaren a encendre's la nit del dia quinze d'aquell mes. Al capdavall, es va dir el noi, algú l'havia tornat a habitar.

El noi es va alegrar. Les cases buides sempre li havien semblat petites derrotes, aixoplucs de malsons, de nostàlgies i records punyents que només s'esvaïen amb l'agitació dels cossos vius i les paraules quotidianes de la vida: "pareu taula", "que no deixaràs d'enredar", i coses d'aquesta mena. Va preguntar-se pels nouvinguts, i tots els veïns i amics a qui li ho feia veure, tot i no conèixer-los molt bé, potser només una ullada perduda, posaven cares de circumstàncies i arronsaven els muscles. La cosa li anava intrigant cada vegada un poc més, si és que no estava ja força intrigat. Així, i com a nou membre del món dels adults que es considerava, va decidir de fer-les una visita de benvinguda.

Pujà els graons de fusta i va trucar. Quan la porta es va obrir, va quedar totalment trasbalsat. La noia era… ¿com dir-ho sense trair la realitat amb metàfores de poeta?. Tenia uns ulls de… i el front, i les galtes, els seus cabells, els llavis… i la veu dolça com… Va quedar mut. La noia li va saludar: hola!, què és el que vols?... ¡!… Ei!, que t'ha pres la llengua el gat?... ¡!... Bé, potser en altre moment m'ho sabràs dir. Adéu… I quan ja semblava que la porta es tancaria per a sempre mai, el noi va contestar: només volia donar-vos-en la benvinguda al carrer… Vaja!, així, no tots sou un ramat de porcs grollers… No, ja veus, per què ho dius això?… No, per res. Doncs, moltes gràcies… Gràcies de què?... De què va ser?... Ah!, és clar, perdona. Bé, fins aviat. Potser t'agradaria prendre un gelat avui a la tarda?... Potser… Passe per tu?... D'acord… ¿A les set?... Molt bé… Adéu. D'això, com te dius?... Circe… Doncs, adéu, Circe… Adéu…

El noi no sabia com fer amb els seus sentiments. Pel seu pit baixava i pujava a parts iguals un torrent d'emocions que no podia identificar. Perquè al rerefons de tot plegat li quedava una mena d'inquietud sense nom que semblava dissoldre's, però, a les plaents imatges que la noia havia deixat al seu cap. I aquesta barreja de sensacions encontrades el noi va batejar-les amb la paraula amor. Era l'amor de la seua vida, això. Perquè a hores d'ara s'havia sentit atret per altres noies del carrer, és clar, i fins i tot del barri. Els malucs de… Els pits de… Els cabells de… El somriure de… Com si el seu desig anés picotejant en una mena de piscolabis on no hi havia un aperitiu perfecte, aquell que elimina els altres, i del qual voldries morir de pura i dura indigestió. Potser aquesta possibilitat d'enfitament era la que li preocupava, la que li feia una mica de por.

Passaren els dies i la relació va anar creixent, fent-se més íntima. Estimava a aquella noia com mai no havia estimat ningú. Podria allargar aquests renglons parlant-vos dels petits detalls que feien créixer aquell amor: el somriure, pose per cas… perquè tenia un d'aquells somriures que enamoren. Trencat i dolç alhora. El somriure, va pensar, era com una radiografia de l'ànima, i el que ell hi veia era com un rebost infinit de bellesa. A casa seua, però, començaren a posar-li cara de pomes agres. Que passa alguna cosa?, -preguntava el noi. No res, tu sabràs -li contestaven. Què tinc que saber?… Res, deixem-ho córrer… Així, aquella inquietud primerenca que va sentir en conèixer la noia, havia derivat en un conjunt de petits desassossecs relacionats amb l'actitud de la mare, el pare, la germana, els amics o fins i tot els veïns, i que podríem resumir a la insuportable expressió: "no res, tu sabràs". Què és el que ell tenia que saber, -es preguntava quasi obsessivament- què ignorava que tots els demés semblaven conèixer?.

Com que la noia el notava cada vegada més absent, va acabar per dir-li-ho, tot i que s'ensumava el pitjor. Què et passa?… No ho sé, amor meu, no ho sé… Què et neguiteja, estimat?... Sembla que hi ha alguna cosa que deuria de saber i que no sé. Almenys és el que tots em diuen… Què vols dir?... A casa meua, amb els amics, els coneguts, tots estan més que seriosos en mi. Què passa alguna cosa?, els hi dic, i com a única resposta tots diuen el mateix: "no res, tu sabràs". Què és el que he de saber, amor meu? Què és el que tothom sap, i jo no?... Crec que la cosa està ben clara. ¿O és que no ho vols reconèixer?... Que no vull reconèixer què?... Que lo nostre no pot continuar?... Com dius? Per què?... Però què no ho veus?... ¿Tu també? ¿Què és el que passa?... És ben senzill, amor meu: que a ningú dels teus els hi fa gens de gràcia que surtis amb una noia negra… ¿Negra? ¿Com que negra?...

I llavors se'n va adonar. Com si li caigués el tel dels ulls i travessés el vel de la deessa Maya i arribés al coneixement superior. A la fi va identificar la seua primera inquietud, aquella que mai no l'abandonava des que la va veure a l'altra banda de la porta de casa seua. Com és que li va enganyar l'amor? ¿Què havia fet aquella bruixa en ell? Aquella malparida l'havia posat en evidència amb tot el veïnat, amb la seua família, amb tot el seu món. Quina mena de sortilegi l'havia capficat en tan dolosa travessia? Com d'innocent havia estat, com d'imbècil. I no podent dominar el seu odi va escopir a la cara de la noia, el seu amor de la vida, mentre s'alçava fugint dels graons d'entrada a casa seua. Jo també t'estime, amor meu -li va dir Circe, la cara de la qual deixava anar unes gruixudes llàgrimes barrejades de bava.

G.G.

diumenge, 20 de gener del 2013

Podria dir


Podria dir que la seua pell blanca no feia justícia a la seua ànima impol·luta. Podria dir que els seus cabells de flama arrissada netejaven el seu esguard de les impureses típiques del temps, de la vida que passa malgrat nosaltres. Podria dir que tenia els ulls negres, tan negres com la punta d'aquella llapissera amb que dibuixava núvols blancs de cotó més blanc que els propis núvols blancs. I uns pòmuls que dulcificaven el tall melancòlic del seu rostre. Ni jo mateix entenc què vull dir ni on vull anar a parar. Però els seus llavis tenien l'estranya bellesa d'una melodia d'impossible skyline (1), si d'una cançó d'amor en parlem. Com és que uns llavis poden tindre l'encís pertorbador d'un parell d'intervals de sèptimes seguides? Com és possible tanta innocència si parlem d'amor? Les cançons d'amor són al límit de l'egoisme. Parlen de nosaltres i dels requeriments distrets de la nostra infantesa. I la seua veu m'ho va dir sense adonar-se del matí somrient que pintava al bell mig de la nit. I li vaig donar un bes de comiat a la galta esquerra. Un bes que volia ser una confessió. Un bes que somniava amb el seu front i la distància de sèptima que el separava dels seus llavis. Un bes que hagués volgut tan explícit com aquesta melodia sentimental, com l'abraçada que va quedar suspesa al llum emboirat de la plaça. Podria dir tot açò, i no aconseguiria apropar-me ni un mil·límetre a la seua diminuta figura fugint de mi per les voreres anònimes d'un adéu sobtat. Podria dir-li tot el que me l'estime i alhora pregar-li que ho oblide, que oblide tot el que li acabe de dir, que les paraules pensen per sí mateixes i que per res del món voldria que donés crèdit a la vergonya dels meus ulls de nen enamorat. Podria dir sense dir, si més no, que és el que millor sabem fer els músics.

G.G.

(1) Literalment, línia del cel. Com què és una expressió molt coneguda, hem preferit que el lector la interprete al seu gust.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Charme


Havia arribat a París amb vanes esperances. Ara me n'adone. Tot era insistir-li al mestre Ravel: vull aprendre el que no sé. Entre vostès em sento com un músic passat de moda. Un romàntic esquifit. Un que no sap sinó fer-ne boniques melodies. ¿I li sembla poc, monsieur Gershwin?. No sabia com interpretar les seues paraules. ¿No n'era poc fer-ne una bonica melodia; o no era poc per mi, que potser aspirava a massa coses, i ja en tenia prou amb estar on estava gràcies a les maleïdes cançonetes? Però no m'atrevia a preguntar-li-ho directament. Temia que la seua resposta confirmés les meues pitjors previsions.

Li duia els meus treballs d'orquestració. Què vol que li diga?, era la seua única resposta. Com devia de prendre-m'ho? ¿Volia dir-me que ja tenia prou domini de l'orquestra i una imaginació instrumental desperta, o més bé devia llegir entre línies: pa' qui és i com li diuen, ja li està bé. Però és el cas que el refinament al que el mestre Ravel havia arribat a les seues composicions orquestrals era indiscutible. Havia elevat el color musical, el timbre, a la categoria de protagonista principal. I jo volia saber com és que es feia.

Jo sóc així -va aclarir-me en Ravel- una mena de prestidigitador, faig jocs de màgia amb els sons, ho va dir Debussy, no sense una bona dosi de verí, és clar, però tenia tota la raó, sóc així, no ho puc evitar. Per què busca imitar-me?, em va confessar. És que per mi aquest charme és el més important de la música, -no vaig saber sinó dir-li. És que vostè ja n'és charmant, benvolgut George. Per què creu que sempre ens en recordarem de Schubert, pels seus inacabables rondós, pels seus previsibles imprevists, per les seues ocioses construccions formals? Ja li ho dic jo que no. Sempre el tindrem present per les seues melodies d'encís inapel·lable, insubornable, davant les quals no podem sinó agenollar-nos i donar-li gràcies als déus, tal i com Debussy deia hauríem de fer tots els matins del món amb Bach, sense verí. Ell, el Schubert, era així, i ho va comprendre, si més no, des que tenia catorze anys.

Al costat del Sena, camí del Ritz, anava rumiant-me tot el que m'havia dit monsieur Ravel. Al final de la visita, i amb un mig somriure, havia afegit: farem una petita prova, estimat George. Li done només tres notes: do-re-la. Poca cosa, ja ho sé. Amb aquestes tres notes, però, han començat desenes i desenes de melodies al repertori gregorià. ¿Seria capaç de fer-ne una que no ho semblés, una oració, vull dir? Faré el que puga mestre Ravel, li vaig contestar. A l'endemà li la vaig portar.


I de sobte els carrers de París eren amplies avingudes sota el capvespre d'un sol lluent d'acer com una poma d'esperança i no de perdició. I l'home jove del barret no podia caminar sinó moure's al ritme del ball d'una cançó d'amor que l'havia posseït, com si la vorera no fos l'ociosa forma de la solitud extrema sinó la catifa dels somnis perduts. I la noia de la faldilla d'escuma i els llavis dibuixats al lluminós donava voltes entre els arbres ensinistrats amb l'elegància natural dels besllums de Central Park, buscant l'oposat costat de la catifa dels silencis compartits amb qui mai no havia conegut. I va complir-se el sortilegi del nen. Del rerefons de la història tres notes, només tres notes, pètals d'una flor desconeguda, havien estat el començament de tantes i tantes pregàries que a hores d'ara els déus havien decidit per fi regalar el seu fruit amagat per mirar de compensar l'esforç de viure dies i dies de desolacions i quimeres, hores i hores de malsons i éssers estimats que ens diuen adéu sense saber on van. Petita recompensa, però essencial, pel sofriment de l'aventura humana, de les vanes esperances, de la irrenunciable necessitat des charmes.

G.G.