Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F. Chopin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F. Chopin. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 d’octubre del 2015

L'abraçada


El meu benvolgut mestre de piano, en Wojciech Zywny, em va dir una cosa que mai no vaig oblidar: Frederic, la música té la facultat de suavitzar la vida, mai no la prostitueixis. Jo interpretava un preludi de Bach. I ho feia amb tota la brillantor del que era capaç. Ben ràpid, ben virtuós. Perquè era el que era, el noi talentós de Zelazowa Wola, Gran Ducat de Varsòvia. I va continuar: perquè no parle de la música com a una activitat aïllada, un dia determinat a una hora concreta, el concert, la típica acció del professional, del virtuós, els aplaudiments, no; l'admiració d'un públic entregat abans d'hora serveix de ben poca cosa, tot el que tu ja coneixes, Frederic. Molt al contrari, la música només ens serveix com a consol si som capaços d'implicar-la amb els nostres records, amb tot allò que mai no podrem canviar però que necessitem creure que sí, que n'hi han de segones oportunitats, que n'hi ha de futur, quan el futur no és més que una entelèquia, la por del que hem perdut i innocentment esperem retrobar. Perquè mors el dia que acceptes la pèrdua d'aquesta innocència. Vaig reprendre el preludi, tot i que he d'admetre que llavors no vaig acabar de comprendre el sentit de tot que el meu mestre em va dir, però va afegir-ne una història que em va deixar prou desconcertat.

Va tenir una alumna amb gran talent, em va dir. I el seu talent competia amb la seua bellesa. Rossa, ulls blaus, faccions delicades, tot el que la conformava era d'una bondat infinita. No cal dir que es va enamorar d'aquella noia transparent, l'ànima de la qual li semblava el més proper que havia conegut a la música d'en Mozart. Però els seus principis morals, recolzats, en part, per la diferència d'edat, li varen impedir qualsevol mostra de l'egoisme que implica l'amor. Els records faran la seua feina, va decidir. Perquè de l'oblit no n'esperava gran ajuda. El dia dels acomiadaments li va regalar, això sí, els seus benvolguts volums del Wohltemperierte Klavier d'en Bach, tot i que la noia els va rebutjar d'antuvi com si fos el que en realitat eren, l'evidència del seu amor amagat. Al capdavall els va acceptar amb un bes fred de respectuós agraïment.

I la noia va alçar el seu vol. Va ser una pianista més que notable. Professora de gran prestigi. Els anys varen passar com les pàgines groguenques d'aquells preludis i fugues que en Wojciech tant s'estimava. No hi havia dia que aquella música no li recordés la noia rossa de la bondat transparent i la bellesa infinita. Com que jo no acabava de comprendre els esdeveniments, ell només en va afegir un darrer comentari: saps, Frederic, me la vaig trobar anys desprès. La seua bellesa tenia la lleu opacitat del dolor. Jo la vaig saludar amb la més respectuosa de les actituds. Amb el contingut entusiasme del que te n'adones que és tan viu com el dia en que va morir. I tot el passat se'm va vindre al meu damunt com una alegria amarga. I saps el que em va demanar, Frederic? Saps el que em va dir?... Abraça'm, abraça'm ben fort, estimat. I jo vaig adonar-me que aquella abraçada havia passat per tots els preludis i fugues de la seua existència.

F.Ch.

divendres, 11 de juliol del 2014

Passat succeint



La vida viu entre dues línies que mai no es trobaran, sinó a l'infinit del no-res. La vida és un punt impropi, aquell punt a l'infinit del qual dues paral·leles troben el seu bes impossible. Passat i present són dues melodies que tiranitzen els batecs del nostre cor, del nostre propi punt impropi. I només conviuen sobre el pols impertorbable del que no existeix: el temps. Perquè no té existència allò que mai no va començar, allò que mai no acabarà. L'infinit és l'entelèquia de la nostra ignorància. I el temps és una suposició, una moneda llançada a l'aire que no cau, però que té la cara de la música i la creu de l'aflicció. I aquest nocturn comença com si acabés: figura de cadència, amb la seua creu, un so agut, punyent, i la seua cara, la sexta inferior, el trino que prepara el repòs final. I tanmateix és el començament. Una melodia que va cap a enrere, com a memòria o felicitat plausible. Una melodia que no oblida aquell temps que considerava la vida un lloc amable, i, fins i tot, amb l'esperança inquieta d'un matí de diumenge, xiulant pels jardins de la memòria, més lleuger que cap ocell, més elevat que cap oració.

Però els records no poden alliberar-se de sí mateixos. Són presoners. Viuen a la presó dels sentiments que només viuen al temps real. Què paradoxal situació: al damunt de món el somni que varen viure sense saber-lo. Per sota, el contrapunt ambigu del que diem realitat, present, i que a hores d'ara voldríem oblidar, perquè només el futur el farà desitjable. I al capdavall, el temps, l'únic senyor de la tragèdia. Inexorable. Punyent a la seua essència de sorra caiguda i moneda enlairada. Mar assecat que defuig els nàufrags. Desert d'ofegats amb el pit ple d'oxigen perfumat.

Ai, com és que el meu cos es consumeix a sí mateix? Com és que el meu estomac digereix la sang que vessen els meus pulmons? Com és que jo mateix sóc passat i present alhora, dues línies que mai no troben el seu repòs, sinó a la mort del desig de l'endemà? Com és que la música, que viu del deler de futur, de l'aspiració del que no és sinó expectativa, només parla del que vàrem ser? D'aquells jardins d'un Paradís sense els contrapunts d'una tristesa feta a parts iguals de vòmits i crueltat, de recers i bonhomia. I jo busque l'equilibri d'una balança, les dues forces de la qual no oscil·len al mateix ganivet. Perquè des d'aquell Paradís un nen organitza els meus sentiments d'un passat que encara està succeint(1).

F.Ch.

(1)Aquest fragment en cursiva és atribuït a W. Faulkner. Un més dels contrasentits cronològics habituals dels presents dietaris.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Conte en Nadal


El Nadal té la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre, només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès, m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït. Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares, germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.

Jo tocava el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres, accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants. Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal, d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes. Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit em va pujar la febre.

F.Ch.

diumenge, 22 de juliol del 2012

D'esperances


Val a dir que tenia les meues esperances. Però no sabria aclarir en què consisteix aquesta cosa que anomenem tindre esperances. ¿On vull anar a parar? No ho sé. Perquè les esperances demanen alguna mínima concreció: tenim esperances d'aconseguir alguna cosa, i, tanmateix, les meues esperances més que infundades eren totalment abstractes. ¿Pot haver-hi d'esperança en abstracte? ¿Una mena d'il·lusió d'arribar al no-res? És ben estrany tot plegat. Fins i tot la felicitat que desprenen aquestes melancolies d'un futur que mai no es farà present, no deixa de sorprendre'm. Jo mateix no reconec com a propi l'entusiasme que em provoquen només de pensar-hi, d'intentar descriure-me-les. I el més desconcertant és que no trobe comparances que hi puga afegir-ne per mirar de, si no concretar-les, el que seria una contradicció al meu cas, almenys aproximar-me a elles, a les esperances que intente contenir dins meu sense adjectivar-les. De fet, la intensitat d'aquest tipus d'esperances pot arribar a la passió. Situació més que paradoxal si pensem en l'absència d'objecte de desig. Perquè si qualsevol objecte físic o atmosfera o situació o el que siga, i que ara no us podeu ni imaginar, busca avenir-se amb elles, identificar-s'hi, automàticament s'esvaeixen. No, no és això, em dic. No és el plaer subtil d'un sentiment fugisser que travessa les petjades d'un passeig a la solitud grisenca dels matins parisencs. Ni el gaudi posposat de llegir el llibre que només fullejo per incrementar el desig de lectura. No, no és això el que no sé com dir. Malgrat tot, no perd l'esperança d'apropar-me a elles, a les esperances. La qual cosa no deixa de tindre la seua part ben irònica. Sí, jo tenia les meues esperances. I no tenien res a veure amb el que pogueren dir de la meua música: cosa abstracta com és, i sensacions indefinides però suggeridores d'evocacions ben matisades. No, no és això. És com si gaudís de l'esperança en estat pur. Mai no contaminada per realitat alguna, fins i tot l'artística. El bes ideal que mai no farem als llavis. La nostàlgia de l'altra banda del destí.

F.Ch.

dimarts, 31 de gener del 2012

El punt impropi


En aquell temps… Ah!, la vida era tan bella en aquell temps. Fins i tot un bon refredat era l'ocasió perfecta per a endormir la souffrance. Sí, le temps jadis. Els cridaners jocs de les germanes. Les meues aspiracions literàries. L'aroma protector del piano. Aquells sons reconeguts, retornats d'una vida anterior, que a poc a poc me n'anaven bressolant tal i com els hi anava redescobrint. El meu benvolgut Zywny, sorprès i incrèdul davant les meues primeres poloneses i variacions. I que tot i com me les anava corregint s'adonava que la música no sap de regles, com la vida.

Els primers somiejos amorosos, confosos entre els versos dedicats a la mare i la sospita que aquells sentiments anunciaven l'allunyament definitiu dels seus braços, el retrobament dels quals seria una batalla perduda. La melangia del bes profà mai no comés. D'un esplendor fruit només de la bellesa que la infància ens deixa perllongar a l'esguard enamorat. Què bella la vida de tan fàcil. Quanta la innocència d'uns ulls convençuts de l'eternitat d'un món segur, d'un món sense escletxes.

La meua germana petita, l'Emilia, còmplice dels meus delers poètics, llegia els meus versos primorosament, mentre jo improvisava un núvol de sons que l'envoltés. Aquells seus ulls redons, espantats de dir-ne paraules d'amor. Però què noia és tan ben plantada, Frederic? I jo, que me n'avergonyia dels meus delers, feia com que era l'ideal de qualsevol heroi romàntic. No ho comprens? Els romàntics només entenem d'ideals. L'art té, com l'infinit, un Perquesí superior a tots els Perquès, què et sembla?... Caram, qui ha dit això?... L'Hugo, el Víctor Hugo, benvolguda Emi… Que n'és de bonic, Frederic… Oi, que sí?, li ho han fet arribar al pare els seus companys francesos.

I de sobte… De sobte, la mort. 10 d'abril del 1827, la mort se te'n dugué com gairebé sempre ho fa amb el que més ens estimen, sense fer avís. La seua dalla no va deixar que la teua gola ofegada arribés a tossir. Deixares de respirar, i amb el teu alè varen volar els meus versos mai no dits. La meua poesia callava per a sempre mai. Ja no hi havien raons. Ja no hi havien els llavis per als quals els vaig imaginar. Sí, Emilia, només per tu escrivia els versos d'amors impossibles, d'herois caiguts i cors trencats, les rimes d'un món encès de mots que tu tant gaudies. Et veia tan feliç, que hagués volgut parar el temps als teus ulls espantats, a les teues galtes on la neu preludiava la fi del poema.

Ah!, aquell temps. Temps era temps. La vida era tan bella en aquell temps, estimada Emilia, que aprofite el que més m'estimo de la música, el seu domini del meu particular temps, del teu, del dels altres, per vulnerar aquesta esclavitud i mirar de dur-me des de l'infinit el retrobament d'aquestes línies paral·leles que són els destins dels essers humans. Allò que els matemàtics denominen punt impropi.

F.Ch.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Dans le Bois de Boulogne


Per ninguna cosa del món voldria semblar groller, però la xerrameca d'aquestes noies em recorda d'alguna forma -la seua gestualitat, potser?- a les senyoretes misericordioses (1) que per tot arreu persegueixen als vianants parisencs. O ben bé a les cantants que encara més que les tiroleses, estan desitjant el duo. Tothom admira el sol lluminós de París, i no m'estranya, la veritat, de tant com es fa de pregar.

Doncs també és d'admirar aquesta conversa a tres bandes mantinguda al passeig del Bois, que tot i semblar a varies veus no és sinó una sola melodia compartida, reiterada, repetidora obsessiva dels seus delers obsessius sobre l'últim duel amb ferida oberta o el sobtat viatge de Mme….. al desconegut balneari de ningú sap on certament, i que té com a principal objectiu que la noia puga seguir utilitzant els vestits que un precipitat engrossiment de panxa amenaça malbaratar.

¿Se n'haveu adonat què estossec tan musical tenia l'altre dia M. Chopin?... Si fos més ben plantat potser perdria el poc seny que la seua música deixa viu al meu cap… Això, si la Sand t'ho permet, que el té lligat com a un gosset faldiller… No debades és ella la que porta els pantalons… Vols dir?... Doncs que l'única que fuma puros a chez Chopin és ella… I que ho digués, però jo diria que millor chez Georges, i de tots els tipus… Oh!, què desvergonyida que ets. Em faràs posar vermella… Serà de la rialla, que de l'altre sí que n'has tastat, no?... Odette, per l'amor de déu que ens sentiran. No se't pot fer ninguna confidència… I aquestes paraules grinyolen contra les randes camforades que envolten la seda tirant dels seus pits a l'espera.

La música té la facultat de dir-ne sempre la veritat i no ofendre ningú, o gairebé ningú. M. Chopin, ens té que dedicar un Vals a totes tres... Doncs, heus ací, benvolgudes senyoretes, el nouvingut. Li direm -però han de mantenir-ne el secret- el Vals del Bois de Boulogne, en record de les seues encisadores passejades on la bellesa de les flors i la innocència dels cants dels ocells són l'espill on surten aquestes Triplettes dels Champs Elysées fidelment representades… Oh!, déu meu, M. Chopin, quin home tan delicat és vostè... Dubte que no siga un àngel caigut per culpa del seu amor a la música… Favor que em fan, senyoretes.

I tanmateix m'han fet memòria de la meua arribada a París. Curt de calés, però llarg de passions, consolava de la solitud a la jove casada del quart pis al 27 del Bulevard Poissonnière, i tenia amors furtius a l'escala dels amics amb les seues xicotes poc abans de prendre el te i el porto amb ells. Ah!, el que pot aconseguir un poc de música i unes paraules dites amb delicadesa.

Sí, déu meu. Sí, que giravolten el vals i les converses obscenes empastifades de gelosies, frustracions i aspiracions que només l'engany d'una vanitat d'ofensa no reconeguda pot crear. Tous verins que els meus dits traspuen al teclat, i que elles prenen com un dels millors bàlsams per als seus cors trencats. Alegria que amaga zelosament totes les llàgrimes que hi porten arraconades. M. Chopin, vous pouvez le jouer autrefois, s'il vous plait… Bien sûr, Mesdames…

F.Ch.

(1) En cursiva, frases reconegudes per aquest editor que han estat transcrites per F. Chopin directament del seu propi epistolari.

divendres, 7 d’octubre del 2011

A mitjans de Setembre


A mitjans de Setembre vaig arribar a París. La tardor, com a Varsòvia, era ben palesa, tot i que el calendari deia que encara érem al final de l'estiu. Però els cirerers havien començat a perdre fulla. I per les cantonades s'olorava el flaire sempre profund de la humitat autumnal. El lloguer de vivenda a les zones cèntriques estava, i està, pels núvols, i com que el viatge des de Stutgart havia significat una forta despesa, vaig mirar de prendre un modest apartament a un cinquè pis del 27 del Bulevard Poissonnière. És un petita habitació, amb un mobiliari de caoba i un balcó sobre els bulevards, des del qual es divisa París, de Montmartre al Panteó (1). Gràcies a Paer, vaig aconseguir un permís de residència de tres anys per a "exercir el meu art". Aquestes expressions burocràtiques sempre m'han donat una sensació agredolça de disbarat còmic i grisor. Semblen obsessionats per un vocabulari ple d'eufemismes d'ambició tècnica i objectivitat que la major part dels casos són pura bajanada.

Vaig conèixer personalment, gairebé a l'endemà de la meua arribada, alguns dels millors músics i pianistes actuals. I la més important, la primera, sens dubte, Òpera del món, la de París. L'estímul que suposava per "al meu art" és difícil descriure'l només amb paraules.  Sortosament, alguns ja havien sentit parlar de mi, la qual cosa em va sorprendre de debò, i va ser molt útil per a estalviar-me tantes i tantes explicacions que mai no han estat del meu gust.

Els meus compatriotes em varen rebre amb els braços oberts, amb molt d'afecte, ho reconec, però vull triar-hi només uns quants com a coneguts desitjables, i fins i tot amics; tocant als altres, són una caterva d'imbècils. M'estimo Polònia com el que més, però no acabe de comprendre el tarannà polonès, mai no ho he sentit com a propi. No sóc dels que sempre van saltironejant i són xerraires, fins i tot quan no tenen ni un xavo; i més enllà dels problemes policials que varen decidir sobtadament la meua sortida o fugida, he d'admetre que el meu país m'ofegava, el seu caràcter indolent, supersticiós, susceptible i desconfiat, propi de mentalitats tancades en segles d'esclavatge i religiositat ofesa.

París n'és tan distinta. Ha estat trepitjada per tantes formes de veure el món, que mai no em podrà decebre. És una ciutat sorollosa i plena de fang. Plou massa sovint, com a Varsòvia, i tanmateix fa només quatre dies, com qui diu, que han començat a pavimentar alguns carrers importants. Val a dir, però, que amb la solidesa que ho estant fent, aquestes llambordes resistiran molt més que la música del Cherubini, de segur. Gaudisc passejant la ciutat. Rue de l'Absinthe avall fins on el meu enlluernament em duu. És una mena de paradís, i en aqueix paradís hom desapareix i n'és molt còmode: ningú no s'assabenta de la teua vida. 

F.Ch.

(1) Al llarg del present dietari, Frederic Chopin pren el costum de transcriure frases pròpies, que hem pogut reconèixer dins el conjunt del seu epistolari particular. El que no resulta gens fàcil, donada l'absència de dates, és decidir on varen aparèixer per primera volta, si al dietari o a les cartes dirigides als pares, germana o amics en general. Hem decidit transcriure-les  amb tipografia itàlica.