Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris R. Hahn. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris R. Hahn. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 d’abril del 2013

Blanc o rosa


"Encara avui descobrisc per a mirar-les, l'edat i el cor que en tenia quan les hi vaig veure per primera vegada. Per lluny que les advertisca a una bardissa, amb la seua gasa blanca, renaix el nen que jo era llavors" (1) -va escriure Marcel. La primavera era quasi un sentiment ple de perfums i colors de l'arç blanc que floria al jardí d'aquella casa on la família Proust feia vacances. La flor de l'espinalb era als records de Marcel un dolós anunci de retorn. "Aquell any, quan més aviat que de costum, els meus pares varen determinar el dia del retorn a París, a l'endemà de la partida, ja que m'havien arrissat per a la fotografia i em varen col·locar amb precaucions un barret que mai no havia utilitzat i em varen posar un vestidet de vellut, desprès d'haver-me buscat per tots els indrets, la meua mare em va trobar plorós al davant d'aquell pujolet, acomiadant-me de l'arç blanc, de l'espinalb, del cirerer de pastor, envoltant les branques espinoses amb els meus braços i com una princesa de tragèdia… Ma mare no es va pas commoure davant les meues llàgrimes, però no va poder reprimir un crit en veure el meu barret enfonsat i el vestit llançat a perdre" (2) -vaig llegir-hi, per indicació de Marcel, que no sabia com disculpar la seua contrarietat en acabar de sentir la meua À Chloris. Cloris duu la primavera. Cloris duu els adéus de l'espina blanca, de l'espina rosa. Cloris duu les absències. Encara no érem al Maig, el mes de Maria, aquell on Marcel va acomiadar-se del garguller, però... Comprenc el que em vols dir -li vaig  contestar. Ja saps, però, que tot començament significa un final. Ja ho sé -va dir-me, amb el seu desconsol habitual- però no ho puc evitar el desencís. A vegades pense que la bellesa només és una de les pitjors penitències que l'home deu complir pel seu pecat original. Perquè mai no serà nostra. Aquesta porta oberta a l'esperit des dels sentits em sembla un engany semblant al de la rosa, bella i punxosa, com l'adorn melòdic amb que comença la teua À Chloris, tal i com la pròpia natura va fer l'espinaler. Fos, aquest, blanc o rosa. Bàlsam o bes. Discret encís o passió ignorada. Flor d'arç blanc o espinalb rosa.

R.H.

(1,2) Fragments de l'article "Al llindar de la primavera" publicat per M. Proust a Le Figaro el 21 de Març de 1912, i transcrits per R. Hahn.

Blanc o rosa

diumenge, 24 de març del 2013

La mort exquise


Longtemps, je me suis couché de bonne heure, em va dir Marcel. I m'ho va dir desprès d'haver sentit "L'heure exquise" per primera vegada. I jo no vaig comprendre'l. I, tan poc discret va ser el meu frunzir d'ulls, tan interrogatiu, que el pobre Marcel es va veure amb l'obligació de donar-m'hi explicacions. És el començament de À la recherche, em va precisar. Sí, és clar, ja ho sé. És el començament de la meua fi, va sentenciar. Com que el meu semblant encara era més atònit a la segona de les seues afirmacions, va fer-me un somriure lleu, distant, d'ulls una mica entremaliats, que vaig traduir com un "no et preocupes, estimat, ara sóc feliç". Saps? -va afegir-hi- a les nits, no a totes les nits, és clar, n'hi ha d'alguna que en ficar-me al dintre dels llençols i ajustar-m'hi la flassada, em sent com un nen de set anys. I la sensació és d'una felicitat plena perquè no sóc feliç, d'una plenitud rodona perquè sóc estirat al llit com un pal, d'una suavitat extrema perquè els llençols, aspres pel midó, em freguen els peus, les mans i la pell del coll amb la netedat evident de la seua rugositat. I em sent un nen perquè espere el bes de la mare que mai no es produirà. I aquelles imatges, impensades perquè jo no les hi vaig triar, passen, en l'ordre que elles, i només elles, estimen oportú, pel davant dels meus records conscients i s'imposen amb l'autoritat d'una herència ignorada, d'un benefici més que discutible. Heus ací la qualitat exquisida, benvolgut Bunibuls (1). La realitat, la veritable realitat -va continuar- sempre s'obstinarà en no semblar-s'hi a ella mateixa. Si jo tingués aquesta facultat de viure eternament l'infinit d'un instant... però no d'aquell moment brillant, d'aquella bellesa aclaparadora, no; l'instant de la metàfora no buscada, del besllum que el pintor va posar com un matís secundari, i que a mi és l'únic que m'interessa. L'acompanyament del piano que tu mateix no vares pensar tan significatiu en aquesta "Heure exquise" i que em diu molt més de tu que totes les teues mentides. Va, no t'enfades, estimat, què seria de l'amor sense mentides? Mira, si jo pogués viure una hora exquisida voldria morir al minut seixanta. ¿M'entens? Avui mateix, mentre venia fins ací, he passat per la cantonada on hi ha aquell solar abandonat. És tot ple d'herbes, de males herbes, i els desllunats del patí de veïns de l'edifici que és al seu darrere veu el buit que dona al carrer principal. ¿Pots imaginar situació menys exquisida, mon bon Buncht (2)? Doncs la llum d'aquell fugisser instant que coincidia amb la meua presencia tan fugissera com una desena de passes resumeix tot el que hom haja dit sobre la bellesa, o la nostra malmesa necessitat de bellesa. Podria descriure un món sencer només pensant en ella. En l'abraçada de la mare, en el seu bes, en un temps on l'amor era un seguretat inefable… Tot, benvolgut Binchnibuls (3), reduït a l'espavent d'unes males herbes tocades pel sol de març, a les paraules apressades d'un vers, als teus arpegis que semblaven no tindre la importància del meu longtemps. I quan sóc al dintre d'aquesta flassada exquisida sempre pense el mateix: mai no voldria despertar, estimat Bugniguls (4). És la mort exquise.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Alguns dels apel·latius íntims amb que Marcel Proust es dirigia al Reynaldo Hahn a les seues cartes.

dimarts, 6 de novembre del 2012

L'énamourée


¿Pot dir mentides la música? Quantes vegades m'ho he preguntat. En tot cas, les seues mentides no són sinó veritats obvies, massa previsibles. Una mena de: gràcies per mentir-me, ho necessitava. La música dolenta, que va dir Marcel: [Detesteu la música dolenta, no la menyspreeu] (1) i em va mirar amb el seus ulls melancòlics, suaument savis. I no sé si ho va dir per mi mateix. Perquè érem a l'òpera. I jo buscava entre el públic, i Marcel es va adonar. Sempre se n'adona.

El petit cercle d'íntims s'havia atrinxerat, com si diguérem, a la llotja de la comtessa, on hi érem els de sempre. I com sempre, la conversa era dirigida per Marcel des de l'ombra. Què vol dir, monsieur?, li va preguntar el baró. Potser estic equivocat, -va respondre Marcel- però jo diria que [el poble, la burgesia, l'exèrcit, la noblesa, així com tenen els mateixos factors, portadors del dol que els fereix o de l'alegria que els curulla, també tenen els mateixos missatgers d'amor, els mateixos benvolguts confessors. Són els músics dolents] (2) I va tornar a mirar-me. I què em diu de l'educació de la sensibilitat, del bon gust, benvolgut Marcel? -etzibà, teatralment ofesa, l'esguard cínic de la comtessa. És ben cert, madame, però aquell [irritant ritornello, que qualsevol oït ben nascut i ben educat rebutja només sentir-lo, ha rebut el tresor de milers d'ànimes, ha amagat el secret -i va tornar a mirar-me- de milers de vides, de les quals va ser inspiració vivent, consol sempre a punt, sempre entreobert al faristol del piano, la gràcia somniadora i l'ideal] (3) Caram, Marcel, sembla que li apassiona la música dolenta -sentencià el baró. O ben bé són els músics -vaig afegir amb indiferència, mentre dirigia el meu interès ben ostensiblement cap el patí de butaques. [Quantes melodies que no valen res per a un artista figuren entre els confidents elegits -i deia el seu parlament mentre escrutava el sostre de la llotja com si fos el cel nuvolat de la platja de Cambrai- per la multitud de joves romàntics i de les enamorades] (4) I va concloure l'homilia baixant del cel l'esguard i clavant-lo sobre mi.

¿Pot dir de mentides la música? No ho sé pas. Deuríem tindre-li, però, certa prevenció, si tan necessària és a la nostra ànima.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Aquests fragments de la conversa, els va aprofitar Marcel Proust al petit article titulat Elogi de la mala música, que va aparèixer al volum Els plaers i els dies.