Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris S. Rachmaninov. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris S. Rachmaninov. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 de setembre del 2012

Boira


Era el dia dels adéus. Acabava l'estiu. Acabaven les vacances. I acabava el passeig de les noies en flor sota el meu atent esguard de la finestra. El poeta hagués dit que l'enyor dolç, l'spleen, bastia el pont apressat de la tardor. I jo deuria sentir-me pres, que no apressat, per l'artística deessa melancolia. Però la realitat s'obstinava en contradir l'art i els artistes. I aquesta primavera cromàtica, que sovint és el temps autumnal, prenia cos al meu esperit amb la força delicada dels primers vents i tempestes, de les primeres fulles caigudes, del setembre sempre malalt i sempre viu.

Estava neguitós. Els meus dits intentaven alguna melodia filla irredempta de monsieur Chopin, o ben bé feien cabrioles més pròpies de les papallones que de les primmirades aspiracions del virtuós del piano que, deien, me n'estava convertint. Ah!, monsieur Chopin mai me'l trobe quan el busque. Me l'estime tant, però. Els seus versos són inimitables. Mai no es pot copiar, tot i que ho intentem, la forma en que algú altre tradueix el món.

I, ben vist, com que avui estic de comiats, no se m'acut millor cosa que donar-li la benvinguda a la boira que fa uns dies ens visita al dematí. I l'adéu, perquè d'ací uns dies torne a Píter (1) i ja no hi seré davant d'aquests matins enfarinats d'humitat i paisatges que retornen a poc a poc, al recer del sol, d'allà on la boira se'ls havia endut.

Quina cançó oculta no hi ha al darrere dels núvols que són a peu de terra, oi, Serguei? -em va dir aquell jueu, el Gershovitz (2) que tenia al poble una petita tenda de queviures i tocava el violí a les festes que acomiadaven -què si no- l'estiu. De segur -va continuar- que només un rus pot fer-li melodies a la boira amb la suficient solvència artística… Diuen -li vaig contestar- que Londres n'és la ciutat de les boires eternes… Doncs li farem menció a la lletra, però la compondrà un rus, faltaria més…

Bé, no sé quin acabarà sent el compositor d'aquesta cançó de la boira, o d'un dia de boira. Potser, serà un rus que viatge a Londres o Nova York -lloc que té encisat al Gershovit, per cert- o un anglès de visita a Rússia, vés a saber. Només puc assegurar que el meu preludi d'avui, dia dels adéus, amb la seua indecisió, amb la seua broma sonora no acaba d'escampar el meu desfici boirós. Un dessabor fet a parts iguals per la tendresa trista dels adéus i les papallones que sovintegen la boira fugint dels seus caçadors irredempts, de tots els Nabokov d'aquest món. (3)

S.R.

(1) San Petersburg 
(2) Gershovitz és el cognom original, abans de ser americanitzat, de Gershwin, famós compositor nord-americà, descendent d'immigrants jueus d'origen rus. 
(3) La menció de la família Nabokov és molt adient. Aristòcrates de  San Petersburg, els Nabokov varen tindre que fugir al 1917, ja consolidada la revolució bolxevic. Potser el Rachmaninov va conèixer el pare del famós escriptor; i, pel que sembla, també, com el seu genial fill, aficionat de mena a l'entomologia. Vés a saber.

dijous, 31 de maig del 2012

La carta


Era tan jove. Veia la tendresa amb aquells meus ulls sense esguard. Jo mirava el món amb l'oïda, com si diguérem. I mai no hagués pensat que acabaria convertint-me en qualsevol dels personatges trencats pel vol de la ploma del meu benvolgut Txékhov. Però aquí em teniu, amb el cap ben rapat i el cor ben esverat per les paraules d'aquesta carta. El meu piano ha perdut per sempre els seus sons sobre les llambordes del carrer. L'han hagut de llançar des del segon pis de casa meua.

El dia que vaig conèixer al Txaikovski, tenia jo uns tretze anys. Va tocar el meu cap mentre se sorprenia que d'aquells ulls de petit mongol, deia, hagués eixit aquella transcripció per a piano que vaig fer de la seua simfonia Manfred. ¿T'agraden els cavalls Sergei?... No sé. Per què m'ho pregunta Piotr Ilich Txaikovski?... Diuen que tant els tàrtars com els mongols dueu a la sang la vostra passió per aquests bells animals… Però jo sóc eslau, monsieur… Ah!, mai ho hagués dit…

Sí, era tan jove. Tan jove que encara no sabia com entendre'm amb la llum desbordada d'un matí de festa que jo deixava entrar en mi sense cap impediment. I al capvespre estava ben penedit, amb la sensació de pèrdua de no sabia ben bé què sobre la meua pell. Potser de no haver gaudit de tot el que podia haver succeït però que mai no acabava de passar. Perquè l'esperit adolescent s'entén molt millor amb la subtil llàgrima roja del crepuscle que amb el llavi desfet d'un bes furtat en la rosada.

Quines coses! Diu la carta que la meua cosina és morta. Qui es cuidarà ara del nostre àlbum de sons, com a ella li agradava nomenar-lo? Va ser quan el pare ens abandonà que la vaig conèixer. Més gran que jo, per distreure'm d'aquella angoixa omnipresent, va inventar-se l'àlbum. Mira, Sergei, ¿saps el que farem?, com que tu tens bona oïda anirem anotant a les pàgines de l'àlbum aquells sons que més ens agradin, què et sembla?...

A mi el joc em va acabar captivant. Mai no havia prestat una atenció tan decidida a tots els sorolls que m'envoltaven. A diferència del que jo mateix esperava, em varen resultar molt més significatius aquells menys musicals: les paraules de sota veu dites a la sala pels adults farcides de silencis tan cridaners del que no es podia dir davant els nens però que tothom entenia. La xerrameca difusa entre rialletes vergonyoses de les noietes al passeig. La tendresa de les passes sobre el camí de terra. Les fulles xiulant-li al vent.

Tot allò que escoltem al llarg d'una vida és la nostra particular música, em va dir la meua cosina. Hi vaig distingir el recitatiu de l'ària. Els sentiments de les raons. Cadascuna de les coses tenia la seua aparença sonora. ¿On serà ara aquell llibre de sons on tu, benvolguda, afegies petites flors assecades i dibuixos dels sorolls perduts a la dolçor de la memòria? ¿On anirà a parar? ¿Recordes com reies el dia que et vaig assegurar que el xiulet del tren era una sèptima major?

Era tan jove. Hagués dit que el traginar de la mare a la cuina duraria l'eternitat i un dia. Que aquella música de la farina empolsinada sobre la pedra del banc i escampada per les seues mans, l'oli lliscós, la maça obstinada al seu baix ostinato, els ferros del forn harmonitzant la festa del matí, mai no tindria la seua cadència final. Però no, què raó tenies! La vida no és sinó tot allò que escoltem entre dos grans silencis. I jo era tan jove que mai no hagués relacionat les tecles d'un piano amb les llambordes de l'odi. Fes-me un últim favor: allà on sigues, benvolguda cosina, no apuntes aquest darrer so al nostre àlbum.

S.R.