Era el dia dels adéus. Acabava l'estiu. Acabaven les vacances. I acabava el passeig de les noies en flor sota el meu atent esguard de la finestra. El poeta hagués dit que l'enyor dolç, l'spleen, bastia el pont apressat de la tardor. I jo deuria sentir-me pres, que no apressat, per l'artística deessa melancolia. Però la realitat s'obstinava en contradir l'art i els artistes. I aquesta primavera cromàtica, que sovint és el temps autumnal, prenia cos al meu esperit amb la força delicada dels primers vents i tempestes, de les primeres fulles caigudes, del setembre sempre malalt i sempre viu.
Estava neguitós. Els meus dits intentaven alguna melodia filla irredempta de monsieur Chopin, o ben bé feien cabrioles més pròpies de les papallones que de les primmirades aspiracions del virtuós del piano que, deien, me n'estava convertint. Ah!, monsieur Chopin mai me'l trobe quan el busque. Me l'estime tant, però. Els seus versos són inimitables. Mai no es pot copiar, tot i que ho intentem, la forma en que algú altre tradueix el món.
I, ben vist, com que avui estic de comiats, no se m'acut millor cosa que donar-li la benvinguda a la boira que fa uns dies ens visita al dematí. I l'adéu, perquè d'ací uns dies torne a Píter (1) i ja no hi seré davant d'aquests matins enfarinats d'humitat i paisatges que retornen a poc a poc, al recer del sol, d'allà on la boira se'ls havia endut.
Quina cançó oculta no hi ha al darrere dels núvols que són a peu de terra, oi, Serguei? -em va dir aquell jueu, el Gershovitz (2) que tenia al poble una petita tenda de queviures i tocava el violí a les festes que acomiadaven -què si no- l'estiu. De segur -va continuar- que només un rus pot fer-li melodies a la boira amb la suficient solvència artística… Diuen -li vaig contestar- que Londres n'és la ciutat de les boires eternes… Doncs li farem menció a la lletra, però la compondrà un rus, faltaria més…
Bé, no sé quin acabarà sent el compositor d'aquesta cançó de la boira, o d'un dia de boira. Potser, serà un rus que viatge a Londres o Nova York -lloc que té encisat al Gershovit, per cert- o un anglès de visita a Rússia, vés a saber. Només puc assegurar que el meu preludi d'avui, dia dels adéus, amb la seua indecisió, amb la seua broma sonora no acaba d'escampar el meu desfici boirós. Un dessabor fet a parts iguals per la tendresa trista dels adéus i les papallones que sovintegen la boira fugint dels seus caçadors irredempts, de tots els Nabokov d'aquest món. (3)
S.R.
(1) San Petersburg
(2) Gershovitz és el cognom original, abans de ser americanitzat, de Gershwin, famós compositor nord-americà, descendent d'immigrants jueus d'origen rus.
(3) La menció de la família Nabokov és molt adient. Aristòcrates de San Petersburg, els Nabokov varen tindre que fugir al 1917, ja consolidada la revolució bolxevic. Potser el Rachmaninov va conèixer el pare del famós escriptor; i, pel que sembla, també, com el seu genial fill, aficionat de mena a l'entomologia. Vés a saber.