Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris H. Purcell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris H. Purcell. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de maig del 2012

Music for a while


Sempre m'he preguntat si seria possible escriure la música que parlés de la música. Tal i com els escriptors ho fan amb la paraula que parla de la paraula, que li dóna la volta, la posa de l'inrevés, la sacseja, li fa la seua autòpsia per concloure que només som al principi del començament del no-res. Si la seua honestedat és per sobre de la seua vanitat, és clar. Li ho vaig consultar a un dels músics que jo més m'estimava. Va ser un dels meus mestres. Sempre deia que la vertadera música té ben poc a veure amb els músics. Coses seues.

Fes una fuga, tothom quedarà content, i tu ben pagat del que has escrit, em digué. Bé, ja ho havia pensat, mestre, però… Però la cosa no et fa el pes, m'equivoque?... Gens ni mica… I, per què vols dir la teua de la música? Fes-la, i que res no et preocupe… Potser té tota la raó, però a mi ben poca cosa em diu la perfecció objectiva, m'entén? L'altre dia vaig sentir un viola-gambista irreprotxable. Venia de França. Em va avorrir. Tanmateix, li vaig felicitar per la seua destresa, és clar. I sap tot el que em va dir? Que monsieur de Saint-Colombe -un músic francès de molt prestigi, pel que es veu- el va rebutjar com a deixeble. I, la veritat, no només vaig comprendre al tal Saint-Colombe, sinó que, molt al contrari del que el músic pretenia, el meu desig de conèixer les composicions d'aquest monsieur va créixer com si fos un verinós bolet tardorenc amb les cinc línies d'una pauta plena de pedres precioses en lloc de notes. Vaig trobar còpia dels seus Les pleurs i vaig quedar quiet, glaçat, mentre llegia aquells pentagrames plens a vesar de l'hàlit d'Orfeu, sap el que vull dir?.

El meu mestre va demanar-me aquella partitura que tant m'havia commocionat. Va ser la primera vegada que els seus ulls no varen tindre inconvenient algú en mostrar el que ell com a músic pensava o sentia, que al cas de la música és el mateix.

Només tens que seguir-lo, Henry, ja veus. Què vols que et diga? Heus ací la música que parla de la música. Jo no et podria donar millor exemple. Fes-me cas… Però el meu estil és ben lluny del d'aquest monsieur… Només puc dir-te que vaig conèixer un home que tenia molt diferenciada l'ungla del polze dret de l'esquerre. Li vaig preguntar la causa d'aquesta anomalia. No sé si s'ho arribarà a creure, em va dir, però la raó és la seua identitat unitària. Què més vols com a resposta? ... Em vaig quedar ben parat. Fes el que tingues que fer, em va pregar, fes-ho com el Saint-Colombe, però totalment diferent. Si ell parla de planys, fes-lo tu, pose per cas, de la seua espera. Què no és la música sinó un temps que parla d'uns plors que mai no n'ha sentit ningú, fins i tot aquell que els escriu?

 H.P.

dilluns, 23 de gener del 2012

Mentre plorava


Una de les coses que més em fa esgarrifar vaig copsar-la ben prompte només accedir a la consciència de les coses, o de l'endemà de les coses. Totes les guerres són brutes. En qualsevol dels temps. En qualsevol dels llocs. Mai no creuré amb els soldadets de plom, com mai no creuré amb les raons de les bales, també de plom, o l'acer de l'espasa. Que ningú no em parle dels exèrcits triomfals, ni de l'estratègia dels miserables generals en cap. Que ningú no em done lliçons d'intel·ligència en fer servir els morts necessaris com a moneda victoriosa.

La brutícia és a la mateixa gratuïtat d'una violència desfermada per una autosatisfacció grollera, una autoestima malaltissa, o una supèrbia anònima, només possible des del menyspreu més absolut de l'altre. Una melodia inextingible que es canta com una lloa a les teues misèries, mentre un cor de cadàvers li fa els acords que reforcen la seua bellesa plena de sang, horror i paüra.

Només cantarem sense tindre que avergonyir-nos si ho fem a varies veus. No és necessari que comencem tots alhora. De fet, és molt més efectiu una entrada desplaçada, escalonada. Sí n'és fonamental, però, que ens respectem. Que preparem les dissonàncies i la seua resolució. Evitem les rancúnies. Cercant la concordança potser trobem al germà, al fill pròdig. És el misteri de l'univers en un gra de sorra, de la vida al dintre d'una gota d'aigua. Puc ser jo i fondre'm en els altres, en un temps compartit i amb una sincronia perfecta.

Els abusos de la guerra són una redundància, una obvietat, una tautologia. Què esperàveu? El plom no busca el bes als llavis. Ni l'espasa aprendrà mai les carícies d'una mare. Els amants desapareixen amb la violència dels cossos i deixen pas als acoblaments d'odi i revenja. I així, ben esmaperduts d'estar al bell mig d'aquell infern tan temut, abaixarem els braços i el cap amb la infinita desolació dels esclaus, demanant poder seguir vius entre les fuetades.

Per favor, si algú en algun racó de la terra ho pot fer, que faça tots els possibles perquè els escacs siga el joc més avorrit del món. Deixeu que la memòria recupere les passes sobre la neu ardent. Les bales mai no posaran la rosa als llavis. El fil de la navalla deuria tallar el fuet que ens inclina, i no el coll que ens enlaira. Si algú en algun lloc del món m'escolta que sàpia que va nàixer d'una dona que plorava.

H.P.

divendres, 16 de desembre del 2011

Oblida el meu destí


No, no va ser la seua mà, sinó les seues petjades damunt la sorra les que em donaren el seu particular bes de comiat. Havíem deixat anar els nostres cossos ben prop del marge escumós, i el perfum de les properes absències colpejava una i altra vegada el meu rostre des de les ones d'un mar profètic. L'aigua borbollant desfeia el record de les recents carícies en allunyar-se cercant el seu recer natural: l'oblit de la bombolla en la nugosa viscositat del gruix aquàtic del mar endins. La vocació nàufraga dels amors furtius. El bes ofegat als tràfecs urgents del desig.

Aquest final va començar en arribar a Exeter, mentre seguíem viatge fins a la costa, i en Teignmouth, no massa lluny del teatre, on hi havia un petit club de navegació a vela. Llogàrem el vaixell, i en un tres i no res desembarcàrem a la platja dels adéus, tot i que en aquell moment no ho hagués dit. Jo era promès de la Frances. Per què havia d'embolicar-me amb aquella dona casada, si a més la primera volta que la vaig veure em semblà tan vulgar? Però no sé qual va ser el moment en que alguna cosa va decidir al meu dintre enamorar-se d'aquella actriu de segona, amb companyia pròpia sufragada pel seu home, els llavis de la qual eren massa fins per al meu gust i els seus ulls massa frustrats per a les meues modestes ambicions.

I allí ens teniu, al bell mig d'un no-res guarnit per la sonora ondulació del mar que podia passar pel llit de noces dels idealitzats amants d'un poeta prou més líric, ell mateix, que els seus versos, i al que ningú li hagués donat més futur, però, que el tàlem d'una aranya o un pregadéu. I el que va passar no se'n va anar molt d'aquesta fal·lera fagocitant, la veritat. Jo sabia que ho rebutjaria. Que un compromís més seriós estava molt per sota del seu flamant tresillo entapissat de fina pell de xai i del meu por a la infidelitat obertament declarada. I és clar, la suavitat del luxe o l'aixopluc d'un amor compromés mai no acaba d'avenir-se amb la humida ferida dels grans de sorra als indrets més íntims del cos.

Doncs deixem-ho… Deixem-ho… Va agafar-se els genolls per mirar d'impedir que el fred de la seua decisió li afectés el to de les darreres paraules. ¿Vols que encenga un foc?... Thy hand, Belinda, darkness shades me…(1) Ben a prop, unes branques fines i seques varen prendre ràpidament el foc d'un matoll d'herbes grises. ¿Millor?... May my wrongs create / no trouble in thy breast…(2) Tots en tenim de febleses, no t'amoïnes… Vàrem pujar al vaixell. L'horabaixa queia sobre la llum roja i cendrosa de les brases. Vaig fixar-me en la distància insalvable que les nostres passes havien deixat a l'arena. I com si em llegís el pensament, va dir: no tots deixen les seues petjades a la sorra demanant un remember me…(3) Alhora que… Alhora que un forget my fate.(4) I les paraules varen ferir el meu cor amb el tall sagnant d'una promesa de sons, d'una melodia greu al baix inclinant-se cap a la terra per graons cromàtics i un cant elevant-se, allunyant-se per sempre, tot i que de tant en tant girava el seu esguard. 

H.P.

(1) La teua mà, Belinda, les tenebres m'enfosqueixen
(2) Que els meues errors no molesten l'alè del teu pit
(3) Recorda'm
(4) Oblida el meu destí