"Miro
la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo
hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los
días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra
ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del
reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te
mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo
estuve viviendo en tu ausencia."
(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)
Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el
Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i
deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no
dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat
com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres
de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si
traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera
inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons
sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i
d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles
d'Acratòforos.
By Bacchus, li dic
alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé
clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només
els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li
aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta
llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la
cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La
Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de
l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè
de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi
val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit…
Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb
l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí.
Brausito, verdade que não me mientes? I el seu
esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir
de la por i la desesperança.
Sem mim, você não
seríais. I em recorda a mi mateix:
Não
sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.
Li faig
veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta
no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho
sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè
també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense
saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu,
l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a
la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella…
Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una
estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.
F.P.