Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G.F. Haendel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G.F. Haendel. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de febrer del 2012

La font central


És ben estrany el que em va passar l'altre dia, farà un parell de setmanes. Havia acabat d'interpretar la invenció a tres veus del Johann Sebastian -ara volen que les hi diem simfonies. Doncs bé, acabava de tocar-la, la simfonia en fa menor, perquè em va vindre al cap al dematí, només llevar-me del llit, i no me l'en podia treure. I ho vaig tindre que fer fins i tot abans del primer cafè, tal era la urgència de sentir, no sols al meu interior, aquesta meravellosa peça carregada d'un no sé què -que deia el Petrarca de la bellesa- d'un no sé què intemporal, com si fos filla només de la raó dels propis sons i no dels sentiments humans.

Vaig tocar-la un parell de vegades. Satisfeta en certa mesura la meua impaciència, li vaig demanar el cafè a l'ama. Passejava per l'habitació mirant d'estirar els músculs mentre feia glopets a la tassa. La cosa va ser el 28 de juliol del corrent, 1750. Me'n recorde perfectament perquè va ser el primer dia de descans que tenia després del darrer oratori. Tot just l'estiu havia pogut alçar el seu vol, encara feia fred, i els versos d'amor ja trobaven una replica als pètals rimats dels parcs londinencs.

Em vaig acostar a la finestra, a fer-hi una ullada. Certament, aquest Londres té ben poc de la meua benvolguda Itàlia. Però els poc dies que el sol li guanya la partida a la boira, amb una petita dosi d'imaginació, fins i tot pots sentir el joc aquàtic de les fontanes de la Vil·la d'Est. I somniar que aquell raconet del parc on la llum daurada besa l'herba amb llavis meridionals és al bell mig de Florència o del Lazio o…

Mentre el cafè anava reactivant el meu cos, els ulls feien el mateix amb la realitat. Les minyones treien els nadons a passejar, i les seues senyores miraven els aparadors sense deixar-ne de parlar de ves a saber què cosa tan important. La vida era alguna cosa sense temps, un instant pel que hagués donat qualsevol tresor perquè no passés com a tal, fugisser. Un instant que poder examinar amb detall, pausadament, una mena de calderó, una suspensió del temps que paradoxalment tingués el seu temps propi.

I vet aquí, assegut a un dels bancs que envolten la font central del parc, un home de la meua edat mirava d'escriure alguna cosa a la terra amb el seu bastó. No li veia la cara, però el seu cos m'era familiar. Va traçar unes línies paral·leles, semblava un pentagrama. És clar, seria algun músic conegut. De sobte, va girar el rostre i mirà directament els meus ulls. Era el Johann Sebastian. No m'ho podia creure. Vaig sentir una violenta emoció. Com era possible, què feia a Londres? Aquest home que mai no viatjava sinó per les contrades del seu lloc de naixement, era a Londres. Era tot un esdeveniment. I a la premsa no havia llegit res. Ah, com són els anglesos, vaig pensar.

Posí la bata al damunt del meu camisó i sense pensar-m'ho dues voltes baixí les escales cap a l'entrada principal. L'ama només deia que estava boig, que no podia sortir al carrer així. Deixe'm, Bach és a Londres -li vaig dir com a única argumentació. Només creuar la calçada vaig endinsar-me a bon pas al parc, en direcció a la font central. I el que em temia va succeir, el Johann ja no hi era. El vaig buscar pels voltants. Ja no hi era. Vaig seure esbufegant al mateix banc on feia uns minuts l'havia vist. Davant els meus ulls hi era el fragment escrit a la terra. Si bemoll, la, do, si natural. La seua signatura. El seu nom segons l'abecedari musical: B-A-C-H. No havia dubte, el Johann era a Londres.

Però -i ací és on la cosa es tornà ben estranya- ningú no em va donar, a l'endemà, raons d'on es podia haver allotjat. I tampoc s'havia organitzat vetllada musical alguna per a que el públic londinenc pogués gaudir del seu art. M'era totalment incomprensible aquest oblit, aquest anonimat extrem en que la seua visita acabaria. I heus ací, que dues setmanes desprès, fullejant el Daily Courrant, una breu gasetilla contava que el cantor de Santo Tomàs de Leipzig havia estat cridat pel nostre Senyor. Que el gran Bach ens havia deixat el 28 de juliol passat a conseqüència d'una greu infecció ocular. Deia, que deixava incabada la seua última obra, L'Art de la Fuga, tot un homenatge a la seua forma predilecta d'expressió musical. I que la seua mort va coincidir amb la inclusió d'un segon motiu format per les notes musicals del seu nom: si bemoll, la, do, si natural. Vaig seure'm al teclat, i li vaig oferir aquella suite en fa major que tant li agradava. Mai de la vida una tonalitat més lluminosa que el sol del juliol a Londres em va semblar tan farcida d'ombres.

G.F.H.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Piedad



Para Rosa, en su cumpleaños
Querida Francesca,

Por Senesino, me entero de tu ingreso en un asilo para indigentes de Bolonia, y que pagas tu sustento fabricando botones. Puede que te consuele saber, aunque tú no eres tonta, que tanto él como yo estamos llenos de achaques, y que Londres dio por fin un puntapié a la ópera. La ópera italiana, claro. La única y verdadera ópera, que yo sepa. Y la ha sustituido por esas cancioncillas que tanto gustan por aquí, ópera-balada le dicen, donde se revuelcan en su melodías vulgares como los cerdos en sus heces. Así son los ingleses, insulares hasta el fin.

La charla fue larga. Senesino y yo recordamos viejos tiempos. Y los dos reímos como niños cuando escenificó para mí aquella vez que a punto estuve de asesinarte lanzándote por la ventana del teatro, si no callabas. Recuerdas? Cómo pudiste decirme que no cantarías lo que había compuesto para ti, y sin apenas conocerme!! Ah, la prima dona è la prima dona, gritabas como único argumento irrebatible mientras agitabas al tiempo tus pequeños pies y tus blancas manos intentando zafarte de mis brazos.

Tomamos varias tazas del insufrible té inglés -no hay forma de beber buen café en Londres, cómo añoro el que paladeaba en tu patria!- y algunas copas, nunca demasiadas, de un magnífico oporto que algún buen amigo dejó por aquí. Y brindamos a tu salud. Le pedí a Francesco -siempre creí que no era casual vuestra homonimia, y menos en el estreno de Giulio Cesare, hay un más allá que de cuando en cuando acierta- le pedí, te decía, y sé que sólo a mí me lo concede, que cantara algunas viejas arias. Hubo un poco de todo. Nuestros admirados Scarlatti, Vivaldi, el eterno joven y llorado Pergolesi -muerto hace ya veinte años, ¿lo puedes creer?.

Y, claro, alguna de las mías; bueno, de las nuestras, de nosotros tres. Cualquiera diría que fuimos eligiendo como al azar, pero no. Yo, desde el clave; él, desde su atalaya de dos metros. "Nunca había visto un hombre de planta baja, entresuelo y primer piso" -dijiste la primera vez que os conocisteis. Y los dos jugábamos a evitar lo inevitable. Sabíamos que tu aria, cuál si no, acabaría reuniéndonos en una cita imposible. Pero aplazábamos ese doloroso placer por respeto a la oculta admiración que siempre te profesamos. ¿Sabes que Senesino lloró lágrimas blancas -el polvo de arroz, qué te voy a contar- como un niño de coro, el día del estreno? ¿A que nunca te lo dijo? Ah, cómo sois los cantantes. Aduladores compulsivos, ególatras toscos y ruiseñores rotos por la envidia.

Se pietà de mi non senti… Y entonces le pedí me hiciera el favor de conseguir tus señas, las de tu asilo boloñés. La piedad, no creas, la siento por nosotros tres. No puedes molestarte. Necesitaba escribir esto que ahora anoto con más emoción que convencimiento. Pues pienso que hubiera sido magnífico haberme enamorado de ti. Te lo digo en serio, no sonrías, que te conozco. Porque sí lo estuve, enamorado, de tu maravillosa Voce d'angelo. Pero qué complejos son los sentimientos y los deseos humanos, Francesca, y qué primitivos los torpes usos impuestos por la tradición.

Fue oír los primeros compases del canto y la nostalgia hizo temblar mis manos, pese al oporto, y también tembló el aún asombroso fiato de Senesino. Nos miramos, y hubiéramos dado parte del poco tiempo que nos queda -hablo en serio, nacidos el mismo año, tengo el presentimiento que ambos nos despediremos también a la vez, y pronto- pues aún así, hubiéramos dado, como te digo, algunos de los últimos sorbos del raro oporto de nuestra existencia por poder abrazar, como a un viejo amigo, aquella voz que hace más de treinta años nos hizo uno de los pocos regalos que un músico recibe como un beso materno, como un pecho generoso que nutre esta incomprensible esperanza que los sonidos transmiten de forma tan absurda e inconsciente. Un néctar que tú has derrochado delante de tantos oídos pretenciosos, de tantos oídos que creían saber lo que era oro porque otros se lo habían dicho, porque otros así lo habían decidido por ellos.

Francesca, la vida no hace regalos. O acaba pasándonos factura. Siento, ahora te lo puedo decir abiertamente, piedad por ti, por Francesco, por mí mismo. Hasta qué punto cantabas con tus labios, con tu garganta puesta en un tiempo que aún no se había materializado? No lo sé. Nadie lo sabe. Y tú tampoco, pero el recuerdo de cómo anunciaste lo que ahora vivimos da paz a nuestros tormentos -como muy bien me hizo comprender Senesino. Dime que el nuestro, el vago recuerdo que guardas de nosotros, da paz a los tuyos. Si no, para qué vale la pena vivir? Tuyo, afectísimo,

G.F.H.