Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris A. Scriabin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris A. Scriabin. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de desembre del 2013

El desig de l'alosa


M'agradaria conèixer el desig de l'alosa. Com és, si és, el desig de l'alosa. Tan elevada sempre. Tan delerosa de la seua ascensió infinita. Com si fos una verge en trànsit sempitern, estàtic, sublim de passions sublimades. Ella no se n'adona, potser. Viu al seu món, al seu jardí clos, hortus conclusus i horacià amb guaita. A saber les raons d'aspiració tan superba com el desig profund dels somnis. Com si fos una monja de clausura sense claustre, però amb faldilla d'aspre teixit immaculat i quatre armilles a triar al llarg de l'any. De fet, va confessar-me que només tocar les deu i poc de la nit, i estigués amb el que estigués, ja era com si diguérem al llit, i que esperava el dematí amb la promesa d'un cel que se li resistia. Tot i la seua aspiració. Ningú no sap què és el que esperava o l'esperava al dematí amb certesa. Ni el que ella desesperava a la nit dels amants traïts, absents, somniats o inventats. A saber. Perquè ella afirmava tindre d'amant… No se sap, però, què és el que podien esperar a aquestes alçades de la vida, ni ella ni el seu amant ni el seu desig ni si aquest , d'existir, era compartit; però darrere cadascuna de les seues renúncies hi havia un abisme. Un abisme negre com la llengua del diable. Com la carícia dansada dels dies que a poc a poc, en silenci, anava envellint-la. L'ascensió, però, semblava indefugible. O almenys això feia veure. Quina alosa més rara, vaig pensar, vibrava amb el confós sentiment d'una corda de violí que vol ser alosa, i s'afirmava a la disbauxa de la solitud eterna dels sants. No, benvolguda, no em fas cap alegria quan rius amb la boca oberta el riure indòmit de la pena. Ja fa molt de temps que vaig eliminar dels meus colors d'escriptura el blau tou de les commiseracions. No escric sinó amb el verd negre dels humors biliosos. De les passions adormides pels verins. I no em faràs escriure ni una sola línia sobre llavis esmolats i prims com una fulla de rancúnia. Ulls obscurs com pedres negres a les teues ales. El sofriment constant de les ocultacions. La representació des de la tramoia. El que daria, però, per presenciar el vol dansant del teu desig al bell mig de les carícies de l'amant i l'alba.

A.S.

divendres, 16 de novembre del 2012

Novembre


Ni tan sols el sol. Ni tan sols novembre. Però no sé dir si és només la vanitat el que fa l'excés. Ni tan sols sé dir si és rebutjable que aquest sol autumnal desitge ser primavera. Que aquest novembre crega ser maig. La llum encesa d'un matí d'abril sobre les fulles que varen oblidar la seua tendresa. Aquella vida que travessava la carn esponerosa dels arbres, cau avui desencertada sobre el fullam terrós i sec de l'albereda. ¿D'on ve aquesta aspiració de la impostura. Aparentar el que no se és. El que potser vàrem ser sense saber-ho. El que desitgem ser el moment aquell en que mai ja no ho podrem ser?

Una mà que vol ser dos. Dos enamorats que somnien ser un. I la realitat s'imposa com un fullam cruixent, trencadís al nostre pas. Per què, doncs, fem el que fem? Potser novembre és la primavera fosca de l'hivern. Potser la música ens permet gaudir els impossibles. Potser l'aire gèlid de l'estepa no n'és suficient per negar la possibilitat d'una flor inadvertida que poeta algú mai no va imaginar. Potser...

Novembre vesteix amb fines sedes d'hopalanda llarga el cos que passeja confiat a l'espera breu de bonança i fruits sucosos. La realitat, però, descobrirà el cos nu a les inclemències. ¿O és que el que diem realitat no és pas l'única realitat possible?

A.S.

dimarts, 25 de setembre del 2012

El full


N'hi ha de dies que fugen d'u mateix amb el deler d'un full blanc que no vol ser calcigat. Te n'adones que la pell de paper de jorn és d'una bellesa més subtil que tot el que hi pugues posar, perquè conté la superfície esperançada dels bons desitjos. Paraules, paraules que van i venen. Mots que proven el seu primer bes. Que s'estimen ara sí i desprès no. Que acabaran enllaçats, però, víctimes propícies d'un amor desfermat, d'una passió maleïda que és per sobre de les seues diferències de classe. Orografia i bes. Rugositat i òscul. Pell i epiteli. Saliva i mucosa. No paga la pena tocar el pètal de la rosa. No paga la pena tocar el paper del dia que no és teu. Fes l'esforç d'imaginar la suavitat extrema i aspra de la trama d'un somni. Doncs encara tindràs davant teu un desert de sorra vellutada. Pensa, ara, la primíssima pel·lícula de llum que hi deixa l'aquarel·la, i la ferida de sobtada cicatriu que és l'escriptura. Doncs encara tindràs davant teu un malson d'esquinçades. Al capdavall, quina cosa és aquesta que malmet l'arbre a esquinçalls per dibuixar-lo, que l'esmicola per poder cantar-lo. N'hi han dies que mai no els viuràs tot i que veus i sents els seus fulls immaculats i fugissers. Fulls fets foc abans de nàixer. Abocar-se a l'abisme té l'endemà d'una passió cremada, d'un full que fuig del seu bosc calcinat, i la cendra del qual s'enganxa per sempre a l'ànima, que, a poc a poc, transfigurarà, a la nit, la blancúria ambigua del paper pel cendrós verí dels desenganys.

A.S.

divendres, 2 de març del 2012

L'altra cara de la moneda


Vaig comprar aquells papers de música a una llibreria de vell de Sant Petersburg. Hi havia viatjat amb l'esperança d'ésser rebut pel meu admirat Txaikovski, però feia només uns dies començava una gira de concerts pel nou món on dirigiria a l'orquestra simfònica de Nova York.  Què hi farem? Era l'any 1891. De sobte tenia aquell tipus de temps que un músic no domina, el temps mort d'un compàs d'espera que mai no hagués escrit.

Els papers anaven lligats amb una corda plena de nusos baix la qual el primer cartró duia escrit un sol nom: Martin. No era el primer lligall musical que comprava a pes. Però a diferència de tants d'altres, aquest no portava música parroquial o col·leccions de cançons populars arranjades pel piano. No. Un nom als primers fulls, Martini lo Spagnolo, em va encuriosir. Li vaig fer una ullada. Un bon grapat d'àries de bona factura i algunes peces de tecla signades per un tal Domingo.

El bibliotecari del Conservatori va ser molt amable. Li vaig preguntar pel Martin o Martini. Va treballar aquí -em va dir. A la cort. Caterina II el va cridar. Martin i Soler, valencià. D'Espanya, sap? El seu èxit no va durar el mateix que la seua vida, ja m'entén, no?... I tant. I aquest Domingo?... ¿Domingo? Doncs no ho sé, la veritat. ¿Compositor espanyol del segle passat de nom Domingo? No em sona. Si fos Antonio, sí. El pare Antonio Soler, deixeble predilecte del gran Scarlatti, el Domenico Scarlatti.

I més muts que un mort ens quedàrem mirant-nos. Agafàrem a duo els papers signats pel tal Domingo. Al final d'una peça en la tonalitat de Mi major, algú -possiblement el Domingo o Domenico- va escriure: la mia ultima sfilata ovvero corteggiamento. Se Anastasia dici sì: Mi; se dici no: do#. Però el que no trobàrem va ser la peça en do# menor. Només una melodia notada al marge. Un esbós del que hauria escrit si l'Anastasia hagués dit no.

L'havia pensat en el mateix compàs que la de Mi major, 3/4. I en la seua tonalitat relativa, do# menor. Era l'altra cara de la moneda, com si diguérem. Vaig copiar-la. Aquell ritme processional del corteggiamento havia de ser respectat, és clar. Vaig aprofundir tot el que el meu talent em permetia a la peça escrita pel Domingo. Era Scarlatti. Un Scarlatti joiós, il·lusionat. Un Scarlatti d'esperit jove i saviesa tardana, una cosa rara. L'esplendent sol del matí meridional sabedor, però, d'horabaixes ineluctables.

I vaig prendre-li la melodia per a poder parlar-li. Només desitjava dir-li: benvolgut Domingo com entenc les teues pors, el teu posat de cavall andalús, la teua última esperança del bes somniat de l'Anastasia. Heus ací el resultat del meu estudi teu, aquell que potser hauries escrit si l'Anastasia t'hagués dit no.

A.S.