Ella sempre
insistia. No em dic Liz, ni tampoc em diuen Bess ni Betsy ni Betty. Sóc
Elisenda, Elisenda de la Faucille i vinc d'Orleans. I ho deia amb un to de veu
dolç i ferm alhora que assolia una certesa més gran que els arguments que cap
de nosaltres poguérem esgrimir en contra. Perquè parlar de Nova Orleans és
parlar de l'aristocràcia dels esclaus. Sí, fins i tot en la misèria més
llampant n'hi ha de classes. Què hi farem?
Els nois i jo anàvem ben mudats.
Al club ens havien pagat la setmanada i decidírem comprar sabates noves, colls
i punys per les camises i corbates ben lluentes. Si gairebé ballàvem pel carrer
solejat d'horabaixa camí de
The corner of the
falx, on servien la millor cervesa de Nova York, sens dubte, i on, a
més, ens deixaven entrar. Sóc un expert bevedor de cervesa i us hi puc
assegurar la seua excelsa qualitat. La fredor adient a l'època de l'any. Una
fina capa d'escuma, però mai escassa. La textura cremosa que el glop desitja. El
sabor del capvespre sobre el malt humit. Oh,
Sweet Lorraine. I got o copa, a elegir, de fi cristall de Colòmbia que
augurava l'èxit d'un entelat gloriós, segons em confirmaven els xics i el meu
escàs ull dret.
Així, de Nova Orleans i princesa?, li deien els nois per
engrescar. Doncs, perdone vostè l'atreviment, Betsy -perdó, Elisende de la
Faucille- però què fa una princesa com vostè servint begudes als pitjors
borratxos d'Amèrica, desprès dels apatxes, és a dir, els negres i músics?...
Això mateix em pregunte jo cadascun dels matins de la meua vida, quan davant de
l'espill veig aquest rostre de banús que només un encantament, amb granota
inclosa, pot explicar. El meu aspecte físic i la meua vida actual no són sinó
la conseqüència d'un maligne sortilegi. I és Elisenda, en a final, i Orleans,
sense Nova, i sóc comtessa, no s'equivoquen vostès…
Què vol dir?... Doncs,
que Orleans és a França, el meu país natal, cosa que en absolut és Nova Orleans
i no totes les dones volem ser ni som princeses… Ah, vostè, és francesa, Lizzie,
excusez-moi, volia dir Elisenda de la
Faucille? -va dir el pocasolta del contrabaix, aprofitant el poc francès que
una antiga núvia li va contagiar… Així és. Vaig nàixer al Comtat de la
Faucille, famós pels seus cims, entre els quals destaca Le Col de la Faucille. Jo
era una de les dames a la cort de la princesa Leonor d'Aquitània, però un dia
em vaig llevar del llit en un lloc desconegut, en un temps incert i amb un cos
més desconegut encara, sobretot pel seu color fosc… Cap de nosaltres sabia qui
podia ser aquesta Leonor, ni el que volia dir-nos aquella pobre xica que servia
la cervesa amb una aristocràtica perfecció, ho reconec, amb el punt d'escuma
més equilibrat,
al dente, que mai no
m'havia dut als llavis. I atès el que ens contava, potser fos el seu únic
equilibri.
Elisenda, i com és que deuria ser el vostre cos?, va insistir amb
sarcasme ben groller el bateria… Ja n'hi ha prou, no us sembla nois?, vaig
terçar… No es preocupe,
mon sieur, mai no
deu importar dir la veritat per inversemblant que ella puga ser. Tinc la pell
blanca com l'escuma de la cervesa que vostès beuen sense parar, els meus
cabells tenen el daurat suau i vell dels millors xampanys, els meus llavis són
fins glops d'absenta freda, el meu nas només una excusa pel perfum i els meus
ulls furtaren als déus la més dolça mel de la tarongina.
Caram, no en té
d'àvia la xica -va reblar el bateria… Algun dia es farà justícia. I si una vida
no és prou, esperaré una eternitat sencera perquè la veritat s'impose per
damunt dels homes i els dies… Aquella sentència ens va deixar molt parats.
Varen fer el darrer glop. No havien passat un parell de mesos que ens
assabentàrem. S'havia casat amb un cantant molt mediocre que li deien Jackson.
Déu meu, vaig pensar, Déu els cria i ells se n'ajunten. Passà el temps, el tal
Jackson, desprès de fer-li una fum de nens la va abandonar.
Va tindre que
guanyar-se la vida venent cigarrets per les cantonades dels clubs on sovint jo
tocava el piano. Els nois em varen dir que l'única cosa que acabà
emblanquint-se abans d'hora varen ser els seus cabells. He de dir-te, Elisenda,
que mai no vaig prendre cervesa millor que la d'aquella comtessa de la
Faucille, la que tu ens servies
en attendant le
jour où votre douce peau était aussi blanche que l'écume d'une bière prise à Le
Coin de la Faucille.
A.T.