Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F. Poulenc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F. Poulenc. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 de febrer del 2014

Volgué


Ella recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna manera hagueren acabat per succeir.

L'aire del capvespre era lluminós i olia a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.

Recordava el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva, la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo, avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el món, i el món l'oblidà a ella.

F.P.

diumenge, 19 d’agost del 2012

In memoriam


Pero el dos no ha sido nunca un número
porque es una angustia y su sombra,
porque es la guitarra donde el amor se desespera,
porque es la demostración de otro infinito que no es suyo
(F.G. Lorca, Pequeño poeta infinito, Nova York)

Tots dos sabem, amic meu,
de l'angúnia i les ombres
del dos que no és nombre,
del dos que és més de dos.

Del nostre dos mai ben vist
i de vana esperança.
I també de la guitarra,
on l'amor desespera de saber
que només és guitarra.

¿Sents? ¿T'arriben els sons acordats,
profanats de violí i desesperança?
És per tu aquesta música
que tem oblidar-te,
aquesta guitarra d'ivori
que duu sortilegi de benvinguda
a la memòria dels homes,
de comiat als besos dels amants.

Potser arribe el dia que el dos
només senta com a seu
l'infinit i la llum.
I que hom deixe de preocupar-s'hi
pels llavis que no els pertoquen,
pel que s'amaga al darrere
del bes d'un dos.

F.P.


Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)

diumenge, 10 de juny del 2012

Nines russes


Jo era molt mal estudiant. I per càstig, em feien anar, a la vesprada, a la biblioteca del lycée, amb l'esperançada esperança de que aquell sumptuós  embolcall de llibres fera de mi l'aplicat i estudiós regal que els pares sempre havien somniat de mi. Molt al contrari, però, del que ells podien suposar, aquell càstig no només no em va fer un prodigi d'erudició sinó que era tot un plaer per mi. M'agradava trepitjar les voreres de París a la tarda. Sempre humides. Sempre llampants pels fanals d'un groc vespertí. I la pluja omnipresent amb la que jo feia un joc de paraules que a ningú no li feia gràcia, ves per on, llevat de mi mateix: visca Parispluie, visc a Parispluie. Com parapluie, però començant per París… No li trobeu la gràcia? Bé, no passa res. Què hi farem? Cosa de nens.

El vent gelat de la nit avançada al vespre feia més enlluernadors els aparadors de les tendes. Dues, eren pas obligat. La casa de música Chez Dupont i el taller de bicicletes de monsieur Dubonnet. Sempre he pensat si no serien familiars d'enèsima generació. A la primera, em quedava bocabadat pels calaixos alfabètics on totes les partitures del món esperaven els meus ulls golosos. Monsieur Dupont no només em deixava fullejar-les sinó que m'oferia la possibilitat de seure'm davant del magnífic Pleyel gran cua, que gairebé ocupava més de la meitat del recinte, i davant del qual jo li demostrava els meus avanços musicals, la qual cosa als pares no els hi semblava gran cosa. I del flaire gloriós dels feltres de la música a l'íntim perfum del greix i el cautxú de les bicicletes. Monsieur Dubonnet portava un bigot platejat pels anys. Havia estat un grimpeur excepcional i m'explicava tècniques ciclistes que jo aplicava al meu desafiament personal amb l'orografia del teclat del piano. Oh!, mon dieu, que se'm fa tard.

A la biblioteca del lycée el tempo era molt més tranquil. D'habitud coincidia amb aquell noi que mai no se'n sortia. Com és que trobes tan aviat les paraules al diccionari, Francis?, em va preguntar… És que estan ordenades, Jean-Pierre, li vaig contestar... Què vols dir?... En ordre alfabètic, ja saps… Sí, això ho he entès, però dins d'una lletra, què és el que fas? Si cada volta tens que repassar-les totes es fa llarguíssim... Doncs, has de seguir l'ordre alfabètic… Però això ja ho he fet… Mira és com les nines russes. Saps el que vull dir… Sí, la mare en té… Vull dir que l'ordre alfabètic has d'anar aplicant-lo a totes les lletres de la paraula que vols trobar… Ah!, que n'és de difícil… No, home, què va… No perdes el temps amb els que la pròpia natura ha fet carn de canó, va interrompre el Jean-Paul... Què hi fas ací?... El Jean-Paul era tot un model acadèmic. Els professors sempre deien el mateix: mireu el Jean-Paul, sempre sap el que volem sentir… I què?, em deia jo.

De camí cap a casa, varem acomiadar al Jean-Pierre a la cantonada de rue de l'Absinthe amb la Place du Pilier. El Jean-Paul, molt generós, em va dir de prendre un pastís de crema. Pagava ell. Mira, Francis, aquesta púrria no cal que et preocupe. Només tens que lligar-los de ben curt. Han nascut per a obeir, i tenim, com a essers superiors, tot el dret d'estrènyer la corda… Saps?, em recordes el teu pare. Com les nines russes. Només dius el que has sentit dir. Ets molt més prescindible que el Jean-Pierre. I amb tot el dolor del meu cor, vaig deixar l'immaculat pastís damunt la taula. Potser a Chez Dupont o Chez Dubonnet trobés alguna cosa millor que la crema d'un pastís, i sense nines russes pel mig.

F.P.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Només volia


Només volia escriure una bella i expressiva romanza d'òpera, però sembla que alguna cosa se me'n va anar de les mans. Sóc a Cannes, a l'hotel Majestic, on habitualment em recloc per a compondre. Uns altres ho fan als monestirs, o a la seua pròpia casa, però jo trobe molt més interessants els hotels. Treballes a la teua habitació i quan no saps per on tirar o estàs ben cansat baixes al bar de l'hotel i entre whisky i ginebra fas un compàs d'espera d'aquells que són d'allò més que necessaris, els compassos que deixen el teu esguard lliure per mirar el món amb un seguit d'observacions puntuals que només en aquests bars, on la intemperància de l'amor és fa més obvia, són possibles.

Només volia escriure una melodia amb cert encant, que donés alguna continuïtat a l'Allegro malinconico del primer temps de la sonata de flauta, però a l'observar aquell rostre de nen gran fregat pel besllum de la platja vaig sentir una preocupació aliena. Una inquietud compartida. Potser eren els seus ulls massa oberts, expectants de qui sap què. O els seus dents de neu, incapaços de retreure's rere els llavis ben dibuixats, gairebé de donzella. O els desnerits dits que no sabien ben bé què fer amb el paquetet de cartes lligades amb una previsible cinta rosa de seda.

Només volia escriure una cantilena bonica, però aquell somriure entremaliat del jove al fons de la sala, la jaqueta del qual era massa gran per al seu cos adolescent, i la seua corbata pitjor nugada, varen esvair d'un cop totes les meues banalitats. Sempre he tingut una sensibilitat desperta per a percebre aquestes tragèdies quotidianes, aquestes coses que marquen l'ànima amb el pes del temps. Alguna cosa se'ns escapa que mai no tornarà.

I llavors varen entrar. Un matrimoni de París i els seus dos fills, xic i xica. El model perfecte, diríem. Varen prendre taula prop de mi, un parell més enllà. Demanaren al cambrer. Ella, vi blanc; ell, ginebra. Els nens dos gots de llet. Ella va encendre una cigarreta, ell reviscolà la seua pipa. Els nens miraven els fums confosos dels pares. Però el jove havia iniciat, al seu torn, el camí que no en té de retorn. En arribar a la seua taula i amb una reverència prou afectada li va oferir el paquetet de cartes a la dona. Potser li agradarà llegir-les, madame -vaig sentir. Ell, que estava d'esquenes al jove, reaccionà amb certa tardança i només quan ella li demanava explicacions amb els ulls. Què fas ací? -va dir ofegat pel fum del tabac, alçant-se violentament i fent caure la seua cadira. Però el jove, encara amb el somriure glaçat, tal i com si fos l'inici d'un plor, ja havia pres el camí de la fugida.

Tots tres eren de París, ara ho veia clar. Però el que no podia comprendre era la necessitat d'escenificar a l'altre costat del país, i només per a mi, aquest passatge de com l'amargura de l'amor traït és converteix en una dolça desolació de sons.

F.P.