Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris D. Scarlatti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris D. Scarlatti. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 d’agost del 2012

La raó del mar


D'antuvi, va semblar-me casa meua. A Nàpols, el sol també busca l'horitzó d'aigua per adormir-se. És ben curiós, però, que el crepuscle napolità és ple a vessar de cançons d'amor amb coloratures i tota mena d'ornamentacions, de lluminoses i vespertines o nocturnes demostracions vocals, de passaggi que freguen el ridícul més espantós si no fos pel que jo anomene l'honestedat del titot, del gall dindi, que no pot sinó vanar-se, és la seua naturalesa. Què diferent el capvespre a ciutat blanca. L'esponerosa sensualitat dels núvols trencats de sang a l'amarada carn anònima de l'amor napolità, del seu estiu calcinat de passions i flames sonores, es transmuta en la dolça tristesa d'una intimitat complida però mai no sentida ni sostinguda a Lisboa. Massa enyor. Intente esbrinar la raó que separa dues formes tan distants d'entendre el bes. ¿Només la mar sobirana té la resposta?

De llegendes parla el mar amb la facilitat que una xarxa enreda els peixos més inversemblants. Tenim herois marins, homes i dones de mar, pescadors de perles i somnis, ànimes errants, amors de port desconegut, sirenes d'assassí cant. Tenim vaixells de tota mena, nàufrags que estimar i odiar, tresors bressolats per les rimes més musicals, galernes que representar als millors teatres d'òpera. I de tot no em queda sinó la lleu sensació que la mar oceana n'és millor escenari que la mediterrània per a les grans tragèdies cantades. ¿És aquesta la raó del mar?

Li ho vaig preguntar a la noia. Potser no entenia el meu escàs portuguès, farcit com era d'Itàlia i mentides. Sí -li vaig insistir-, cada vegada que ets als meus braços el temps demana perdó d'existir, tal és la meua desesperança, saps què vull dir? A vegades un lleu somriure n'és la resposta més cruel. I els seus llavis de matinada, ara me n'adone, la frontera que mai no traspassaria. Adéu, Ofèlia, Nàpols m'espera, el meu pare és mort. I el retrobament amb el Vesuvi va aclarir-me la raó del mar.

Com era el costum, la missa de rèquiem d'un músic com el mestre Alessandro Scarlatti va congregar els millors cantants napolitans, és a dir, els millors cantants. La natura del gall dindi lluitava per amagar-se rere les circumstàncies. Però al Christe eleison, aquell castrat va desfermar la caixa dels trons. El seu pit de titot va obrir-se, i les seues piruetes vocals embogiren el públic que interrompia el seu cant amb víctors i aplaudiments. I ho vaig comprendre. La profunda tristesa mediterrània es reflecteix a la lluentor més desesperada. Una luxúria del dol. Una tragèdia pudorosa que no vol mostrar-se sinó en rialles desmesurades. Aquella nostàlgia lisboeta era l'altra cara de la lluna, la raó fosca i oceànica dels plors.

D.S.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Seguici


Tot i la meua edat, ben prop de la seixantena, m'ha estat impossible conciliar la son aquesta nit. Qui m'anava a dir que tornaria a veure'm en situació tan… com dir-ho… bé, deixem-ho córrer. Senzillament sóc un home gran, massa gran, que vol pactar un nou matrimoni.

Però sóc qui sóc, Domingo Escarlatti, l'italià que fins i tot signa en espanyol i pensa, més enllà dels pactes, com podrà seduir, si més no, els ulls joves d'una dona. Mai no em perdonaria rebre només pietat. Perquè aquest acte de commiseració és el verí que fa de l'orgull un seguit de mesquinesa.

Així, m'he investit a mi mateix d'un xic d'arrogància, la delicadesa d'aquest matí madrileny lluminós i amb aroma de violeta, i he mirat de compassar les meues passes amb la dignitat dels cavalls andalusos.

Jo he de ser el primer en creure'm l'epicentre del món, l'únic esdeveniment que paga la pena observar al llarg i ample del carrer Leganitos on és la meua casa. Vaig on l'Anastasia, a demanar-li en matrimoni o a pregar-li que perdone el meu atreviment, això ja no depèn només de mi.

I vull que la gent xiuxiuege al veure'm passar: mireu, per allí ve el mestre Escarlatti, caram!, quin goig que fa, ¿sentiu el ritme del seguici de sons que oferirà a la seua amada?, té l'esguard pagat dels corsers ben joves, la petjada elegant i captivadora dels de fina estampa, però la incertesa certa d'un temps que el supera…

No, aquest darrer pensament no. No vull ni sentir-lo al meu cap o tot aquest edifici de subtilesa trontollarà amb la desolació dels naips caiguts. Puc admetre el frec melancòlic que la vida deixa d'amagat baix el sol ingenu dels meus sentiments i il·lusions camí avall, però heu de permetre que la meua música anuncie a l'Anastasia la pròxima arribada del seguici més inversemblant que mai no haurà conegut: les melodies creuades i pures, alhora, d'un home enamorat.

D.S.