Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Auguste Dupin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Auguste Dupin. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 d’octubre del 2011

1/10/11


Pel que ens hem trobat rere la porta amb el rètol de rebotiga escrit a l'inrevés, potser estem davant l'abrupte final de la present història. Hem obert la seua fulla de metall molt a poc a poc, procurant no fer el més mínim soroll. L'estança era gran, una mena de local comercial obscur i ple a vessar de tota mena d'objectes. Només al seu rerefons s'advertia el besllum lànguid de l'horabaixa filtrant-se a través d'un finestral. Sembla el finestral del cobert del riu -ha dit de sota veu el comissari. De primer antuvi m'ha portat a la memòria els dipòsits que als teatres conserven, arraconades, les andròmines oblidades de tants i tants somnis perduts. Hem deixat els espills al comprendre el punt final de l'escapada, de la cursa cap el no-res que havíem encetat feia unes quantes hores, i hem entès sense dir-nos-ho que havíem accedit per la porta del darrere a l'escenari final.

Passen, senyors, passen. Passen i vegen l'espectacle més antic del món, la pantomima més cruel i repetida. El fill ha de matar el pare. El club dels parricides, si em permeten. Arriben amb un poc de retard... No he reconegut la veu que ens venia de l'altra part de la nau animant-nos al crim i que s'ocultava al bell mig d'un munt d'estris i deixalles. Però el Maigret no s'ha fet esperar. És el Grey, el doctor Díaz Grey. Doctor on és?... A l'altra banda dels espills. Vagen en compte o es faran mal si ensopeguen i canvien de lloc tota aquesta ferralla… No sense dificultats i sempre guiats pel bon sentit del Dersú hem arribat, a la fi, a una mena d'habitacle on una taula era flanquejada als seus dos costats més amples pel doctor i un home vell amb una cigarreta als llavis i el got de whisky a la taula, que de forma massa cerimoniosa se'ns ha presentat com a O'Nety, l'amo de la tenda. I el comissari ha obert els seus ulls esmaperduts.

Això no n'és del tot exacte, O'Nety -li ha respost el doctor Grey. Tu no en tens més drets sobre aquestes antiguitats que els altres, pel que he entès… El to greu i autoritari del doctor Grey denotava que la conversa havia estat llarga i corretjosa. Alguna cosa tindran a dir l'Allan Poet, la Lowsmith, l'Oscar Wild, el Nomenon, el Charles Chaplout, i fins i tot el capità Artinou -ha afegit el doctor… Doctor, no patisca, li regale la botiga sencera, si és el que li preocupa, aquesta mena d'esquelet d'històries, com les quadernes despullades d'un vaixell que ningú mai no construirà, com aquells que feia amb el fum d'El Astillero el Jeremias Petrus ¿se'n recorda, Grey?, no fa tant d'això… Què vol dir, O'Nety?...

Però la discussió ha estat trencada per la campaneta de la porta. Un jove amb l'expressió violenta de la por al seu dintre ha entrat preguntant agitadament per aquell qui el demana una i altra volta a través del telèfon… Tom, què fas ací?, li ha dit el doctor, alhora que dirigint-se al comissari l'indicava que l'apressés. El jove ha girat cua amb la intenció de fugir, i de sobte un tret del Dersú, tot just al mig de la campaneta, ha fet que s'ho repensés. Emmanillat i assegut, ha dit anomenar-se Dorian…

Tant s'hi val, noi -ha dit l'O'Nety- Dorian o Tom, Wild o Lowsmith, a hores d'ara tots sabem que estàs grillat i que te n'has carregat al pobre marieta dels billars i a l'onanista del riu, el xicot de l'Henriette. I els dos treballaven per al VSI, és a dir, el Veritas Speculum Institutiones, o Ensenyaments sobre la veritat especular que és una benefactora institució que fa els somnis realitat, l'altra banda de l'espill a la carta, i que tu, conduit pel que no sap fer-ho, el Lapsus Calami, com la resta de tots vosaltres, heu llançat a perdre. El Verdoux, liquidant, innecessariament, a dues de les nostres millors clientes, una a París i l'altra a Grenoble. I assabentant-se del daltabaix pels espills, que són els únics que mostren la veritat dels fets. A hores d'ara lluita encarnitzadament amb sí mateix, ja que l'organització li fa pagar la seua debilitat, deixant-se anar pel que Lapsus Calami li ha fet fer, amb el sacrifici de l'Henriette -la seua germana, a qui vostès dos coneixen de llarg- a canvi de la seua dona, per trair-nos, no Maigret?... Però vostè no era a la tenda el dia que vaig venir -li he dit jo… No, el va rebre el Chaplout, és un còmic extraordinari, volíem apressar a l'Henriette abans de que parlés massa, però pel que sembla arribàrem tard...

Ja em perdonarà, senyor, però qui és el Lapsus Calami, -ha preguntat el Dersú… Això voldríem esbrinar nosaltres. Mou tots els fils des de fa un parell de mesos, i li tenim moltes ganes. Ell va ser el que posà les fotos i la recepta al vestit de la noia del riu. Ell, el que va fer-li fotos a l'home despullat dels billars i les hi va encolomar al sonat del Tom. Ell, i només ell, pot tindre alguna cosa a veure amb el fotut ciclista que sap com era la cara de la xica que va morir al cobert, i a la que ell va fer escriure les nostres sigles, VSI, amb el pintallavis al banc de la casa del doctor com a una oculta acusació… Què vol dir, que el persegueixen?... És clar, comissari. Nosaltres som els creadors dels somnis, dels personatges, de les històries, i ell se n'aprofita, fa la seua, i això es paga. Ja estem al seu darrere, però mentre posseïsca el maleït manuscrit de dietaris poc podrem fer, però acabarem atrapant-lo… I el Dersú ens ha fet avís. Vinguen, vinguen, la dona de negre ha començat a creuar el carrer.

A.D.

dijous, 22 de setembre del 2011

22/9/11


He estat a veure el Maigret. No estava, no hi ha forma de trobar-lo a prefectura, em sembla que li té una mica d'aversió al Clouseau, i fuig del despatx a la primera ocasió. Un dels inspectors, vell amic, m'ha donat l'adreça on podia estar. No m'ho he pensat dues voltes. Hem coincidit a la porta de l'edifici que sortia d'investigar. El conec força temps i l'he trobat inquiet, fins i tot neguitós, esquerp. Al capdavall, ha acceptat una invitació al cafè de la cantonada. La pluja ha refredat de valent l'ambient i l'escalfor del local l'hem guarnida d'un parell de Marniers, debilitat que compartim.

Comissari fa temps que volia parlar-li… Auguste, només sóc un jubilat a l'espera de l'efecte retroactiu. Duc un parell de casos entre mans que em donen prou mals de caps. La veritat, no sé si podré estar per vostè… El que tinc que dir-li té a veure amb la noia del riu i l'Henriette… Què sap d'ella? Fa gairebé una setmana que ningú en sap res, com si s'hagués esvaït en la humitat del riu, La dama blanca, però vestida de negre…

Li vaig fer una detalla exposició del meu encontre amb el vell de la botiga d'antiguitats. In Speculum Veritas, com l'assassinat de Grenoble -m'ha dit Maigret. I ha afegit: i un ciclista que ha estat l'últim testimoni en veure la noia del riu, i que ens podria donar, si més no, una descripció de la xica? Auguste, què pensa de tot plegat?... Que ens falta un altre testimoni, l'home del riu, el Dersú… De qui parla?... D'un home savi que viu a la vorera del riu i que de segur té alguna cosa a dir-nos sobre el que li va passar al noi assassinat. El noi pel qual tant s'interessa l'Henriette…

Com sap d'aquest interès?... M'ho va dir el botiguer… Sí, és clar. L'Henriette em va insistir. Però ara és desapareguda, i són tantes les preguntes a les que no trobe resposta… Com, per exemple, a què es dedica aquesta agència que acaba de visitar?... Ah!, Dupin, que magnífic policia hauria fet. Com ho ha deduït?... Què pot haver-hi en aquest vell edifici, on ens han trobat, digne d'una investigació, sinó tres lletres que figuren a una de les plaques de l'entrada principal, VSI, i que no són sinó les sigles especulars de In Speculum Veritas?... Brillant, Auguste, brillant. Però aquesta agència és un trencaclosques on no sé si podrem aclarir-nos algun dia… L'han desmantellada?... Això semblaria a primera vista. Però el problema és saber fins a quin punt hem fet una ullada a la totalitat del lloc. És un laberint. Habitacions que donen a d'altres habitacions que al seu temps donen a d'altres idèntiques, i que mai no saps on estàs… Caram amb l'agència. Però segur que podem fer-ne una inspecció científica del lloc…

Tinc els meus dubtes, Auguste. Ho he intentat. Com que al passar per unes cinc o sis d'aquestes cambres sempre em trobava, sense esperar-m'ho, amb la porta d'eixida, he decidit marcar amb un petit signe, fet amb la ploma, el marc de la porta de l'última habitació d'on sortia abans de passar a la següent. Arribe novament a la porta d'eixida, i reinicie el recorregut: no n'he trobat cap de les senyals deixades. És més, a la primera habitació només entrar he tornat a eixir per la mateixa porta i ja no era al rebedor principal… Com és d'estrany el que em conta, Maigret. En altres temps hauria dit que era impossible, increïble. Però a hores d'ara, estic obert a tot. I què pensa fer?... Doncs necessitem un guia, em comprèn? Una mena d'Stalker, sap el que li vull dir?... Potser el tenim ben a prop…

A.D.

dimecres, 14 de setembre del 2011

14/9/11


Tornava del riu, on havia estat pel Dersú. No l'he trobat. Sense haver-ho decidit conscientment, m'he dirigit cap a la llibreria de l'Henriette. M'ha sorprès veure-la tancada. Mai m'havia passat. Ja anava a girar cua, quan un impuls m'ha decidit a entrar a la botiga d'antiguitats que és enfront de la cantonada, a l'altra banda del carrer, Maison J.P. Bengeron.

[El local era uno de esos recintos donde se amontonan, sin orden ni concierto, infinidad de rarezas y antigüedades, y que generalmente se hallan situados en los rincones más extravagantes de la ciudad, como si quisieran substraer sus empolvados tesoros a la codicia del público.](1) Tot i que la porta era tancada amb clau, la tenda, segons el cartellet de la finestra era oberta. Com que no he trobat el timbre, he picat amb els dits esperant una resposta que ha trigat prou ha produir-se. Mirava pel finestral evitant el meu propi reflex especular fent-me ombra amb la mà. I semblava que al rerefons d'un cau atapeït de tot tipus d'andròmines, es remenava una ombra fugissera.

[La fisonomía huraña del vejete armonizaba maravillosamente con lo que le rodeaba. Aquel hombre debía haber husmeado y rebuscado en templos derruidos, en tumbas y en mansiones abandonadas, recogiendo los despojos por propia mano. En toda su colección, no había nada que desentonara del conjunto; nada que no fuera vetusto y deteriorado, como su dueño.](2)

Bona vesprada… Bona vesprada. Vostè dirà?... Puc pegar una miradeta?... Faça, faça, però no menege molt les coses o desprès no sé on són… No patisca, li ho prometo… Me'n refiaré de vostè, monsieur Dupin… Que ens coneixem? Perdone la meua estupidesa… No, no es preocupe. Si algú té aquí que perdonar alguna cosa és vostè… Ara sí que m'he perdut, disculpe… L'Henriette m'ha deixat un encàrrec per a un tal Dupin, vostè. M'ha fet la seua descripció amb l'esperança de la seua visita… I si jo no arribe a ser Dupin?... Doncs li hagués demanat disculpes. Ja se sap, un home vell com jo és fàcil que es confonga… On és l'Henriette?... No ho sé, la veritat. Però em temo el pitjor… Què vol dir?... Potser està en perill. Ahir, al capvespre, dos homes anaven preguntant per ella. Un d'ells és habitual a la llibreria, però anava acompanyat d'un altre que em donà molt mala espina. Sap el que vull dir?... Bé, si u d'ells era habitual, no n'és gens d'estrany que preguntés… Sí, però no a l'endemà de l'encàrrec que em va fer per a vostè… Per què. Què li va dir?… In Speculum Veritas. El ciclista va veure la xica del riu quan ella començava a gaudir el seu darrer somni. Ha de trobar al ciclista, parlar en ell… Però de quin ciclista em parla?... No ho sé. No ho sé. Creu que no li he pegat voltes?

I el pobre vell, completament abandonat als pitjors presagis, es confessava. Conec a l'Henriette des que era una xiqueta. El seu pare tenia la llibreria i el magatzem d'art del costat. Al morir, ella es quedà la llibreria i el germà gran el magatzem. Del germà fa temps que no sé res, de tant en tant passa pel magatzem, li diu quatre coses a la noia i desapareix per on ha vingut. Però ella, me l'estimo com si fos una filla. Ha de trobar al maleït ciclista, monsieur Dupin. Em va insistir molt, In Speculum Veritas, In Speculum Veritas… I per què no va acudir a la policia? Ella treballa a l'arxiu de prefectura. Coneix al Maigret… El mateix li vaig dir jo. I em contestà que necessitava temps. Que ja havia posat al Maigret sobre la pista. Però que les presses podien malbaratar-ho tot i que ella mateixa estava més enredada del que mai hagués suposat. Què em diu, monsiuer Dupin?... Doncs que el primer a fer és parlar amb dos vells amics, el Maigret i el Dersú.

A.D.

(1) El fragment assenyalat pertany a l'edició de butxaca de la coneguda novel·la de Charles Dickens The Old Curiosity Shop, pàg. 10. Com sempre que l'idioma de partida no pertany a les llengües romàniques, fem traducció al castellà. Koiné per koiné, romanç per romanç. Tornem a insistir en la raó intel·lectual més que acadèmica que pot haver-hi al darrere d'aquestes pràctiques, fins ara identificades només als dietaris del Doctor Grey i de l'Auguste Dupin, i que no podem concretar, no cal dir.


(2) Segon fragment del mateix llibre i la mateixa pàgina.

divendres, 9 de setembre del 2011

9/9/11


És nit de lluna plena. Estic a les fosques en la meua habitació. Del plaer de veure un cercle blanc sobre fons blau lluminós, he passat a la inquietud d'observar un forat d'argent al cel negre. Porte dies desconnectat del món. Em costa fins i tot deixar que les coses succeeixen, i per tant intentar establir un cert ordre entre elles. Però en un moment de debilitat suprema he obert l'edició vespertina del Miroir.

"Troben el cadàver d'un home jove al riu". I alguna cosa se'm remou pel dintre. Anava ben vestit. Duia una caixa de cartró blanca, allargada, com si fos per a una flor. Però era buida i tenia un forat lateral. No en donen detalls de les possibles causes de la mort i les circumstàncies que la poden haver rodejat. Però només pensar en què podia estar fent a la ribera del riu un home ben vestit, amb una caixa de cartró allargada se m'han encès els llums d'emergència. Què pot saber el Dersú, aquesta mena de vigilant en el camp d'herba, del que ha passat? He decidit, tot i l'hora que és, anar a parlar-ne. Potser l'espantaria?

[És igual, jo anava caminant i caminant per la Rue de l'Absinthe, sense corbata ni res. Desprès, tot d'una, em va a començar a passar una cosa que em va espantar molt. Cada cop que arribava al final d'un bloc i baixava del coi de vorera, tenia la impressió que no arribaria mai a l'altra banda del carrer. Em semblava que aniria avall, avall, i que ningú no em tornaria a veure mai més. Caram, si em va arribar a espantar. No us ho podeu imaginar. Vaig començar a suar com un malparit: la camisa i la roba interior i tot. Desprès vaig començar a fer una altra cosa.](1)

Al capdavall, he desistit. Millor demà. Demà serà un altre dia i potser jo hauré lligat de mans i peus els meus dimonis. De fet, mentre anava per la Rue tenia un sensació de falsa realitat. És quelcom semblant als pianistes dolents, que tot i baixar les tecles que pertoquen són incapaços de donar-li vida als sons. Doncs jo xafava les llambordes amb la mateixa irrealitat, amb la mateixa angoixa per intentar reviure un mort fent-li un boca a boca inútil, exasperant, fins i tot sòrdid.

A.D.

(1) El fragment senyalat és copia literal d'un passatge de la reconeguda novel·la de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, pàg. 261 de l'edició de butxaca a la col·lecció la butxaca de l'editorial Empúries. Al igual que ens succeïa amb el dietari del doctor Grey, no som capaços d'esbrinar les raons que han dut als esmentats personatges a la transcripció d'un fragment d'autoria no personal.

divendres, 2 de setembre del 2011

2/9/11


Encara no he trobat el moment d'arribar al Maigret. Crec que l'encontre podria aclarir-ne algunes coses. A més, m'agradaria, i molt, que fera coneixement del vell del riu, del Dersú. Potser estiga més que equivocat, però només unint-nos podríem fer front comú al desgavell que darrerament campa per París, pel món. Perquè si és el Clouseau el que té que posar ordre, aviats anem.

Passejant París, que, al capdavall, és la meua ocupació principal, he anat a parar a la llibreria de l'Henriette. L'he torbada com descomposta, aigualida. Anava vestida, com gairebé sempre, de rigorós negre. Brusa de moaré negra amb faldilla negra de tub i un tocat del cap amb barriola que ja havia deixat sobre el mostrador junt a una cartera negra. Li he demanat per les últimes novetats. Contestava amb l'ànim desmaiat mentre feia com que posava ordre als llibres d'un prestatge proper. No tant per curiositat sinó per a retornar-la un tant a la realitat del moment, li he fet veure que em preocupava la seua absència. No, i ara, estic perfectament. Gràcies pel seu interès, monsieur Dupin.

L'Henriette no és una noia molt extravertida, ho reconec, però d'habitud exhibeix una subtil ironia en la conversa. És intel·ligent i té una bellesa molt particular. Còmplice, però distant. Una mena d'aixopluc per a iniciats. I he de acceptar que les seues cames són les millors que n'he vist mai. Sempre que em detinc a admirar-les, em venen al cap els versos d'un poeta que va escriure un Llibre de Meravelles que vaig trobar en aquesta mateixa llibreria i que n'està escrit en una llengua que molts neguen afirmant-la, una cosa ben rara. I jo em recite aquells versos però canviant el lloc, de València hi faig París:

No hi havia a París dos cames com les teues
Dolçament les recorde, amb el ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.

I és en aquest fugisser instant que me n'adone del que pot arribar a ser la felicitat lluminosa de que algú que mai no podràs conèixer haja aclarit un sentiment esvarós com l'argent viu, un sentiment que no havia forma d'atrapar-hi amb altres paraules.

Hui ha estat un d'aquells dies en que la meua atenció no acabava d'estar pels llibres. Només feia que observar i intentar explicar allò que podia haver-li passat a la llibretera. Hi havia als seus ulls una barreja estranya de melangia i frustració. Un desencís dolorós que semblava tindre rampells d'ira. Alguna cosa greu li ha passat.

La llum daurada del sol esmortit s'ha fet pas entre la pluja que amb prou feines ha mullat els carrers de París. I aquesta llum d'or verdós me n'ha fet pensar en els besllums omnipresents del riu sobre la ciutat. La manera delicada amb la qual l'aigua ondulant de les seues voreres pot arribar ha bressolar els seus habitants reclosos.

Jo recorde unes cames, les teus cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a París dos cames com les teues. 

A.D.

divendres, 26 d’agost del 2011

26/8/11


Passejar París sembla serà a partir d'ara la meua ocupació principal, present i futura. Només acabar de parlar amb l'home vell i savi del riu, el Dersú, vaig anar al 36 del Quai des Orfèvres, a la policia judicial. Vaig demanar pel Maigret, però no estava.

Què li preocupa, monsieur, -em va dir l'agent. És sobre el cas dels billars, tinc una informació que els hi pot ser útil… Doncs faça un informe, i ja el tramitarem… Millor parlar amb l'inspector que porte el cas. Diga'l que sóc aquí… Bé, l'inspector Clouseau no rep visites sense cita prèvia… Què diu? Què bestiesa és aquesta?... Només faig que complir ordres… I els criminals, també ho fan el desgavell amb cita prèvia?… Si es una queixa el que vol tramitar, als prestatges del passadís en té de fulls… Perdó, agent, em diuen Dupin, Chevalier Auguste Dupin, i no només he col·laborat molt sovint amb la policia judicial, amb el comissari Maigret, sinó que he resolt nombrosos casos que se'ls hi resistien a vostès mateixos. ¿Ha sentit parlar dels assassinats del carrer Morgue?. Agent, faça el favor d'anunciar-me al sub-comissari Clouseau… Ho sent moltíssim, monsieur, perdó, chevalier Dupin, però el protocol és el protocol, i les ordres i regles estan per a ser respectades… Però com es pot demorar una informació, la importància de la qual pot ser transcendental per a la resolució d'un cas d'assassinat?... Mire, ací té la circular interna que ens passà l'inspector Clouseau… Qualsevol informant que demane col·laborar amb la policia judicial, tindrà l'obligació de fer constar per escrit (instància, model PJ101) les dades fonamentals de dita informació. Una volta contrastada la susdita informació, podrà ser citat per aquest cos policial o bé es desestimarà la seua col·laboració. En París, a 25 d'agost de 2011. El que comunique per al seu coneixement i obligat compliment. Signat, comissari en funcions de la policia judicial, inspector Clouseau. Però aquest cretí es creu el rei de França… Monsieur, si us plau, faré com que no l'he sentit, o tindré que detenir-lo per ofensa a l'autoritat…

L'ofensa va molt més enllà de l'autoritat i de la meua persona -em dic a mi mateix, mentre l'agent fa com que té coses a fer, avergonyit com és. És la conxorxa dels necis, la revenja dels mediocres. Dels que mai no seran res al seu ofici, i s'investeixen d'importància aprofitant la distància que els procura l'autoritat guanyada a colp de llepades al cul dels seus superiors.

Només faltaria que em digués, agent -li dic reprenent el dialeg- que demà mateixa l'arquebisbe de París passarà a fer-les una visita i a beneir els nous locals de la policia judicial de la cantonada… Com ho sap això? Caram, si que en té vostè dots d'observació… No fa quatre dies li hagués detallat fil per randa les petites observacions que m'han dut a conclusió tan encertada, pel que veig; però a dia d'avui, i desprès de conèixer un home vell i savi que viu vora el riu, només puc dir-li que és una casualitat, una de tantes casualitats que es donen en la vida i que ningú sap ben bé el que ens volen dir a crits oberts i dessolats.

A.D.

diumenge, 21 d’agost del 2011

21/8/11


Amb tot el que està passant, i com d'avorrit pot aplegar a ser l'agost a París. Avui, el Miroir de l'Absinthe es fa ressò d'un altre crim. A un saló de billars, al dintre del quartet que utilitzen com a oficina, han trobat el cos d'un home nu, de mitjana edat, completament despullat, amb un forat al coll, al tos, com si fos un animal sacrificat. El forat -detalla el periodista- té el calibre d'un dit índex. El cau estava tancat amb clau, i ningú havia forçat el pany. Diu, que tots apunten com a possible arma la part superior d'un tac de billar, el que denominen llança, però matisa que no apareix enlloc i que la reconstrucció dels fets presenta moltes interrogants, sobretot per la inexplicable nuesa del cadàver.

També afegeix que, donat l'imminent homenatge i condecoració del comissari Maigret, es farà càrrec de la investigació el sub-comissari Clouseau. Caram, quina sorpresa. Mai no hagués pensat que algú retiraria al Maigret de la circulació. Coneixent-lo com el conec no deu haver-s'ho pres molt bé. Miraré de parlar-li a la primera ocasió.

Però amb tot, com d'avorrit em sembla París. Des que vaig trobar-me aquell vell del riu pense que he mirat amb ulls equivocats la vida. De manera quasi obsessiva dubte de les meues valoracions de la realitat, i aquest dubte metòdic m'està suposant una despesa per a la que no estava gaire preparat. Senzillament estic començant a comprendre que bona part dels meus èxits com a investigador no han estat sinó lamentables cops de sort.

En altres temps un cas com el dels billars hagués disparat els meus raonaments. És despullat perquè l'assassí vol guanyar temps. La identificació serà més costosa, molt més si l'occís no té antecedents. Per què prendre's la molèstia de tancar-lo a l'oficina? Jo diria que per a desviar l'atenció dels policies cap a tots aquells que hi tinguen clau. Més temps guanyat. Perquè o l'han assassinat entre dos, i mentre u l'immobilitzava o l'amenaçava amb una pistola l'altre li ha clavat el tac, o bé ho ha fet un sol assassí aprofitant la postura del jugador de billar quan prepara el colp, i quan el pobre era ben confiat.

I en altres temps hagués anat a comprovar les meus primeres deduccions. Hagués buscat rastres de sang. Hagués observat amb deteniment tots els objectes que com espectadors improvisats han assistit en primera fila i de franc al millor espectacle que els homes han concebut: el sacrifici, i que el vell del riu abomina tant i com menysprea la condició humana. I heus ací que no posaria la mà al foc per ninguna de les meues teories. Així d'avorrit és París en agost. Qualsevol diria que un agost de fa 67 anys, París va ser alliberat dels sacrificis indiscriminats als que era sotmès.

A.D.

diumenge, 14 d’agost del 2011

14/8/11



Un altre assassinat a París. De xica a dona gran. D'innocència a obscenitat. Dues víctimes ben allunyades amb un epicentre comú: algú s'ha pres la molèstia de que semblen l'acció del mateix assassí. O potser sí que tenim un mateix homicida o homicides, que no veig clar l'acció d'una sola persona. I la raó principal és el que em va dir aquell vell del riu. Quan parlà de l'esquivament i d'un sacrifici al dintre del cobert que no volia conèixer. I açò li dóna una dimensió sempre inquietant en la qual no vull acabar de creure o entrar, com el vell amb el cobert. No comencem ara amb cerimònies diabòliques i coses per l'estil o perdrem l'esme.

Així, per no embolicar massa la troca, vaig anar a passejar-me i fer una ullada a les llibreries de vell. Seguisc amb la meua dèria dels Speculum i vaig conèixer a un tal doctor Grey que la comparteix. El matí va ser profitós. No només per la conversa sobre aquesta fascinació comuna, sinó perquè el tal Grey té tota la pinta d'anar pel la corda fluixa amb la seguretat d'un malabarista de la moral, és a dir, de moral equívoca. Té una relació molt particular amb la llibretera, l'Henriette, les seues mirades de complicitat així ho deixaven entendre, i ells no feien cap esforç per dissimular-ho. Aquesta noia és l'arxivera de la policia judicial. Potser ella també m'ha reconegut, tot i que fa temps que vàrem creuar-se en prefectura.

La hi vaig veure per primera vegada amb el cas de les bessones assassines, que ningú podia probar  que ho foren, ni bessones ni assassines. Sempre tenien coartada preparada, és clar. I vàrem descobrir-les per una futilitat, per una coqueteria que elles mai de la vida hagueren cregut tan important, mentre una pentinava els seus cabells curts cap a la dreta, l'altra ho feia, tot i tenir el cabell idèntic, cap a la esquerra. Per tant no n'eren iguals, sinó més bé reflexos especulars. I jo em vaig adonar parlant amb els testimonis, i revisant les fotos dels expedients. Era com mirar a l'altra banda del cristall. Potser m'ajudà la meua afició als Speculum. Vés a saber. La ratlla al mig les hagués fet impunes. Les varen guillotinar, i amb tan mala traça que el botxí no sabia què cap corresponia a cadascú dels cossos. És que em feia nosa etiquetar les seues orelles, tan joves, tan guapes i tallar-les el cap com si foren porcs amb el plom, deia el pobre com a excusa. Si n'és d'important l'estètica que pots perdre el teu cap per a sempre mai. El mateix que si deixes que els teus ulls guanyen la partida i s'agenollen davant aquesta llibretera a temps parcial.

A.D.

dimecres, 10 d’agost del 2011

10/8/11


No podrás desechar los pensamientos,
ni jamás desterrar ya las visiones;
pasarán por tu espíritu
cual gotas de rocío por la yerba.
(Edgar Allan Poe, Espíritus de la muerte)

Avui he fet un descobriment excepcional. Un descobriment que té com a conclusió última una sola paraula: humilitat. Vanitas vanitatis, a partir d'ara serà el lema del meu escut d'armes. Chevalier Auguste Dupin, membre de la Légion d'Honneur, cervell privilegiat que fins ara s'estimava a sí mateix com el més poderós del món modern, i que havia fet del seu poder d'observació l'eina més potent per a la deducció satisfactòria dels fets. Chevalier Auguste Dupin, avui un vell d'aspecte descuidat i estrany, fins i tot als carrers de París, t'ha baixat dels teus núvols i t'ha donat una lliçó que mai oblidaràs. Chevalier Auguste Dupin, vanitas vanitatis.

Aquest matí, no havien passat cinc minuts des que al Sacré Coeur tocaven l'Angelus, que m'he decidit a fer un tomb pel lloc dels fets. No seria la primera volta que les meues inspeccions oculars donen llum a les investigacions mandroses, pura formalitat sempre, de la policia judicial. En arribar al riu, no m'he dirigit directament al cobert, sinó que, com sempre faig, inspeccione els voltants. La veritat, no n'he vist cap cosa d'excepcional. Assegut a la vorera del riu, un home vell, però no ancià, de moviments encara àgils i espavilats, i amb vestits de captaire, mirava de treure profit amb una canya improvisada i una corda prou llastimosa. La meua commiseració m'ha portat al seu costat. I també la remota possibilitat de que hagués estat a la guaita el dia dels fets.
 
Desprès d'interessar-me per la fortuna del pescador -per cert, ja en portava cinc peces i no feia un parell d'hores que era allí- li he preguntat pel dimecres passat. No, no estuve aquí. Pero hubo caza. Muy desigual. Una presa débil, poca presa para tantos cazadores. Nadie quedó satisfecho. De primer antuvi he pensat me'n parlava de les despulles d'algun conill, ànec o qualsevol altre animalot que puga tindre el seu cau a les voreres del riu. Però m'ha deixat ben glaçat en dir-me: Pobre chica, debió confiar en el anciano, era el reclamo. M'he quedat sense paraules, però seguia preguntant-li amb els ulls. Ve esas huellas?... Eren les que havien deixat la xica, l'acompanyant i la bicicleta, i que jo hi havia inspeccionat. Las de la muchacha están a la izquierda del surco de las ruedas, las otras son del  anciano. I tot i que el meu cervell intentava esbrinar com podia afirmar tal cosa només assenyalant les petjades, no he pogut evitar dir-li: Por qué un anciano?... Los ancianos pisan de talón. Y es hombre porque aquí las mujeres llevan todas zapatos con tacón. Ve las de la joven?, la pequeña señal del tacón bajo y la misma profundidad en todo el pie, porque los jóvenes empujan con la parte delantera del pie al salir de la pisada… Pero, usted hablaba de más cazadores… Mire ahí. Alguien se tomó la molestia de cortar esas varas de follaje. ¿Ve el corte limpio?, y después de usarlas como escoba las tiró al río. Caza al ojeo. La conoce?... Vaig assentir amb el cap. La espera es larga, aburrida, y siempre se dejan restos de comida o cualquier otra cosa… Se habrá enterado del asesinato por los periódicos?... No, no leo los periódicos… Entonces?... Las huellas acaban en el cobertizo. Sin caza habrían huellas del regreso. Si ella hubiera sido el reclamo, y el viejo la presa, qué falta hacía la bicicleta? Ninguna. Luego hubo caza al ojeo y el sacrificio fue a cubierto. Pero jamás entraré ahí. No quiero saber cómo  pasó. Lo que le hicieron… ¿Por qué dice que nadie quedó satisfecho?... La gente mala nunca es feliz…

A.D.

dilluns, 8 d’agost del 2011

8/8/11

 

El que he llegit a l'edició vespertina del Miroir de l'Absinthe m'ha interessat no tant pel cas en sí mateix, assassinat i violació frustrada -l'ejaculació va ser exterior- d'una noia prou jove, sinó per la derrama de fets que li acompanyen. El periodista, seguint l'informe policial, donà com a segur que la xica va ser atreta cap al riu amb enganys o falses promeses. De què? Una dona que ha passat dels vint-i-cinc anys -segons l'informe del forense- o té les seues facultats mentals limitades o no és una adolescent que va descobrint el món a cops de desolacions d'extraradi. D'altra banda porta la seua bicicleta fins al lloc dels fets. Tot sembla indicar que coneixia, i prou bé, a l'autor dels fets. I tots suposen es tracta d'un home pels restos orgànics a les cuixes. Però segur que no hi va haver ningú més? Perversions s'han vist moltes com per a suposar la ximpleria en uns fets tan cruels. No només són brutals els ximples. Aclaparats per uns esdeveniments no prevists, més d'un cap ben moblat tira pel dret de la ximpleria més ominosa. I, a més a més, Maigret dóna per fet cap connexió entre aquest assassinat i les dones desaparegudes o sacrificades pel nou Landrú. Jo no estaria tan segur. Potser aquests assassins no es coneixen, però qui posaria la mà al foc afirmant l'inexistent punt de trobada: lloc, persona o aspiració. Un detall esmentat de passada pel plumífer local m'ha deixat més desconcertat si cal. La noia era muda. El que suposa una actitud, si més no, peculiar de l'assassí. Jo diria que el cercle de sospitosos no n'és tan gran. D'entrada descartaria al cercle d'íntims, coneguts i saludats. Qui seria tan ximple per a deixar el seu ADN a les cuixes derrotades de la noia? Els pederastes tampoc, massa gran. Molt menys els violadors habituals, són ben controlats pel semen. Doncs busquem algú que als últims dies ha conegut a la xica. Li ha fet confiança i és un pertorbat habituat a sortir-ne ben parat dels seus merders. De segur que a prefectura tenen per on començar. Potser al següent article del Miroir avancem en esbrinar qui és l'assassí.

A.D.