Volgué

Ella recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna manera hagueren acabat per succeir.

L'aire del capvespre era lluminós i olia a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.

Recordava el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva, la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo, avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el món, i el món l'oblidà a ella.

F.P.

Semper Dowland, semper dolens

Donaria part de la meua vida per tornar a aquell temps, a aquella edat a la qual jo sentia, tot i la meua insubornable serietat, que la vida no anava en mi. Era un temps en que el meu cos passejava el món, si és que això és possible. Els carrers del meu Londres, de la meua estimada Dublín, sota la pluja, sense més, i per molt que em demanaren raons, jo, tot i fer com que feia, no feia sinó no fer, només estar, ser. No és que arribés a creure'm que no fos mortal com tothom. I que la meua hora no acabaria arribant-me. No és exactament això, senzillament la vida em deixava ser una mena de passejant inic, les accions del qual mai no afectarien seriosament a cap persona, i molt menys a mi mateix. Podia sentir plorar la meua dama, i tanmateix eren llàgrimes dolces com els besos de mel i oblit que havíem compartit. Podia gaudir de les rialles als seus ulls, perquè mai no pensava amb les absències. Perquè la vida em deixava de banda. Perquè la vida, potser, encara no havia reparat en la meua presència.

Un dia, però, sense cap cosa que recordar d'especial, sents que ets l'únic protagonista de tu mateix. I que com un dolent actor no podràs, mai de la vida, deixar de representar-te. I pateixes. Semper Dowland, semper dolens, va començar a ser el lema del meu escut d'armes. Jo creia que amb la meua música, amb els meus versos, podria mantenir aquesta deliciosa distància que fa dolça la llàgrima i aspre el bes. Quina equivocació la meua. Molt al contrari, la música i la poesia m'endinsaven a la fondària de la vida sense cap possibilitat de trobar-ne un camí de retorn. Totes les cançons del món són camins sense retorn(1). I aquesta realitat que a poc a poc s'imposava sense demanar-ne permís venia amb els mots i els sons precisos que el meu cor no podia rebutjar.

Si les llàgrimes del cel recomençaven sobre mi, i esclatava la pluja dels perfums vegetals en un oli essencial que escampava la seua impregnació per tot arreu, aquestes mateixes paraules eren les gotes de la pluja en que jo era presoner per sempre mai. I l'art de la cançó no era sinó jo mateix integrat a la natura(2). He vist plorar la meua dama, i les gotes que vessaven dels seus ulls eren les llàgrimes que jo deixe anar de tant en tant mentre mire de retrobar el temps perdut de la vida al marge.

J.D.

(1) Aquesta frase ens recorda la que Pascal Quignard va posar als llavis de Monsieur de Sainte-Colombe a la seua novel·la Tous les matins du mon: "Tots els matins del món són camins sense retorn". I el que tots sabem, però, és que Quignard mai no va tindre accés a la present pàgina del dietari d'en Dowland.
(2) El mateix podem dir al cas d'en van Gogh, que a una carta dirigida al seu germà Theo afirmava que l'art no era sinó l'home integrat a la natura. Quina sort de coincidències més estranya.