El bes i la llàgrima

Només entenc el bes com a consumació. Mai no he gosat parlar dels meus sentiments sinó a través del difús significat de la música. Mai. Només m'explique el bes d'amor com una petita mort. La resta m'és indiferent. Sé de tot el maleït i mediocre romanticisme que aquesta determinació té al darrere, però no puc ni vull evitar-ho. El meu bes obri escletxes a l'ànima, i dessagna la seua sàvia sobre els marges d'un camí ple a vessar d'esguards convulsos i amants anònims. Però el Sena s'ha glaçat. Fa un fred lluminós a París. I el món sembla, per un instant, un lloc fet a la mida dels homes.

N'hi ha de patinadors i ciclistes que llisquen al seu espill de gel. Sembla el rierol d'un naixement. Són els llavis d'amor mai no dit, però, la inesgotable font del gebre. I tanmateix els glaçons del seu granís cremen al dintre del pit amb flames de glaç cendrós. L'ofec d'aquesta tristesa sempre l'he sentit des d'una tendresa espiritual difícil d'explicar. Són sons d'un cristall immortal. Reflex condicionat de les il·lusions amoroses mai no compartides, del bes transparent que mai no hem gosat dir, i molt menys fer.

Només la por instaurada per l'orgull mal entès pot ser la causa d'aquesta disbauxa de silencis; si no, hauria de pensar en alguna d'origen patològic. Han passat els anys, i al recer de la memòria prenc bona nota dels meus besos mai no oblidats, mai no consumats. Tot va començar un dia, no sabria dir-ne. Un dia al qual aquella nena que mai no feia un somriure, i els ulls rodons de la qual li feien joc als rulls bruns, va donar-me l'esquena al demanar-li el seu nom. I va continuar amb la bellesa previsible de la patinadora, quan només un infant jo també, vaig quedar engolit al bell mig de la pista gelada pel dibuix d'or que aquelles trenes deixaven de polsim de papallona daurada al seu pas inassolible.

I anys desprès, pocs, no creieu, aquella jove de pèl curt, a la garçon, i cos malaltís, que va seure al meu costat el dia que un concert al Conservatori em descobrí el gran Chabrier, era la noia que solcava el gel amb patins o l'esquena que em contestà el que mai no vaig esbrinar: on havien anat a parar aquelles trenes de la noia, el nom de la qual mai no vares saber. Potser el teu nom fos un altre, que mai no lliscares pel damunt d'un espill glaçat ni li donares l'esquena a una pregunta, potser. Però amb el teu somriure vares creuar la línia impossible d'un bes promès, del ball sense parella, de la pavana lacrimae d'un amor confós per la nit dels temps.

M.R.