El clar de banús

"la existencia del pasado depende de la cantidad del presente que le demos"
(J.C. Onetti Los adioses)

¿Vosaltres penseu que es pot veure el clar de lluna a les ninetes fosques d'una noia negra? ¿Que es pot llegir el futur minvant de la lluna plena a les comissures amoroses d'un somriure de banús tan tímid, al capdavall, que mantindrà els seus llavis closos? ¿Ho creieu? ¿Sí? ¿De veres?

Érem a la fira. Jo mirava de gaudir el melancòlic enrenou de la gentada confosa, la tristesa inherent a les activitats pensades per al divertiment, aquelles que recolzen en l'atzar tota la seua màgia. No m'agrada la fira, ni l'atzar, però els nois volien pegar una volteta, abans de sopar, i llevar-se del damunt el flaire de vella brutícia del cau on ens allotjàvem. La veritat és que el pudor de refregits semblava connectar els passadissos que acabàvem d'abandonar i les cantonades de difosos llums on de tant en tant les noies que tots sabem esperen el que tots sabem. I perdoneu la insistència. ¿Creieu que, tot i que siga per equivocació, la llum enfarinada d'una lluna que sembla més de fira que les de cartró, besarà dolçament la front rodona d'aquesta nena de carbó que surt de la foscor per mirar de distingir-se entre els esguards trencats de desig? ¿Que mentre endreça el seu vestit refregat i maculat, la pàl·lida lluna crepuscular deixarà anar la seua beneïda aigua lluminosa sobre els arrissats cabells que infructuosament s'ha esforçat per allisar al llarg de la tarda?

Fa temps, potser massa temps, jo provava de aprendre a tocar el piano. La meua professora, Ms. January, em va presentar el Debussy. Mira, -em va dir- aquesta peça vol reflectir la llum esmortida de la lluna. És una impressió fugissera. Un desig d'eternitat d'un instant malmès, però la bellesa del qual paga la pena anhelar. Ja em diràs què et sembla. Passaren un parell de setmanes, i la peça, el famós Clair de Lune de la Suite Bergamesque, començava a prendre cos sota els meus dits. Què em dius, t'agrada?... Sí i no… Què vols dir?... Em recorda l'Arlette… No sé quina mena de pianista seràs, però ets un bon músic -em va respondre.

L'Arlette era la nostra somiatruites local. De fet, començava a entrar en aquella difícil edat que arraconava a les dones als seus llocs d'aguait com una mena d'estris inservibles. Les seues aspiracions començaren amb la claror de l'home blanc o els somnis blancs i dolços d'un cotó de sucre. I feia temps que les seues exigències havien minvant gairebé tant com la lluna dels musulmans. Per què t'ha recordat l'Arlette -em preguntà… No sabria dir-li, Ms. January. Potser té l'esguard trist de les equivocacions… Vols dir?... Que només una equivocació la farà feliç… No crec possible el que dius… No, jo tampoc no crec en les equivocacions. Però l'home que ella s'estima sí.

Th.M.