La vida es falsa y hueca. Soledad, yo me acuerdo
de aquella rubia adúltera, de aquel amigo triste;
¿qué resta de su carne callejera? Un recuerdo
sin color, un bostezo, dolor y sombra…
¿Existe
la dicha de ciudades? Aquí, en el campo, un pino
con sol crepuscular, una fuente, una brisa,
me dicen la verdad y el alma del destino
con un verdor, un oro, un cristal o una risa.
Juan Ramón Jiménez
Día mundial de la poesíaL.C.
6 comentaris:
Preciosa Música!!! Y texto espectacular!! feliz día de la poesía, quizás luego en mi blog publique unos versos. Un beset y felicidades por esa preciosa música tan bien interpretada!
Juan Ramón es un poeta extraordinario, y este poema no es apócrifo, es de él, de sus elejías con "j". En la música sí tengo algo más de culpa. Me alegra mucho que te guste tanto ella como la interpretación. Un beso.
preciós homenatge a la poesia, preciós poema, meravellosa música!beset!!!
Moltes gràcies, Concha. És una poesia molt suggeridora. Un bes.
Amb J.R.J. es va formar la meva adolescència, ai cendra de roses, ai suavitat de Platero, ai jardins que he perdut.
Precisament és a muntanya on he trobat les úniques certeses: tot viu, creix com pot i mor en el silenci dels arbres, en la tragèdia de l'incendi o en l'agonia de la caça, però mor. Sense enganys.
Potser, Olga, l'autenticitat creem trobar-la amb més intensitat allà on la mà de l'home s'ha posat amb menys presència.
Publica un comentari a l'entrada