Estimada Clara

Estimada Clara:

No sé si hom podrà comprendre el que l'amor que sent per tu m'ha suposat com a lluita personal. Haver de desprendre'm de tot el que fins ara creia llei inamovible en la relació amorosa d'un home i una dona. Aquesta idea de la seducció amb el joc creuat d'afers, de compromisos esvaïts només dir-los, de cossos en litigi per un paradís de plaer que no és sinó ben endins del nostre esperit més subtil i delicat. Paradoxa que mai no he entès, tot i la realitat obstinada del desencís amorós, del rerefons desolat del primer bes.

Clara, tu n'has obert una porta a un paisatge que m'és totalment desconegut: el desconcert de la teua innocència barrejada a parts iguals amb el pòsit dels desenganys i l'inquietant record de l'endemà. Només la música resumeix aquesta possibilitat de fugir del temps i declarar-se, obertament, en la dimensió mai ben apresa de les veritables il·lusions.

De sobte, he perdut la por a fondre'm amb la realitat. L'altre dia caminava tot sol rumiant aquests pensaments que ara et confesse. Els carrerons dels suburbis em duien cap a la vora del riu. T'he de dir que sento una atracció estranya per l'elasticitat del gruix d'aigües en avinguda. És una mena de pau cruel, de descans massa definitiu, d'un retorn sense retorn. Ja creuava les últimes casetes abans de l'embarcador. La llum del sol anunciava el matí esplendent dels enamorats, com si diguérem. O, almenys, aquest era el meu sentiment. Fa uns mesos tal circumstància m'hagués sumit en una desesperança melangiosa. En un rebuig del món. En una negació superba. I tanmateix no va anar així.

De la taberna del costat del moll va eixir una parella de joves que celebraven les seues més que matineres noces amb la família i els amics. Em varen oferir un got de vi ben fred. La noia duia un vel cordat de petites flors primerenques. Era la primavera verge que venia en la meua ajuda. Els vaig felicitar i els oferí tots els meus millors desitjos. Vàrem fer els brindis. Jo hagués begut aquell licor amb profunda tristesa, tot i el sol lluminós que contenia el seu si rosat i vellutat com les galtes de la noia. Però no, ben al contrari, vaig deixar que una llàgrima emocionada em digués a mi mateix que podia abandonar aquestes prevencions, les aprensions de les quals se'n dissolien en la immensitat fluvial que aquell glop de vi em portava amb el teu record.

I d'aquesta mena d'eucaristia sense carn, on la sang del teu amor va purificar-me per sempre, vaig comprendre com d'ofesa havia estat la realitat per culpa dels meus temors malaltissos, d'aquella colla de sublims somnis sense realitat que arrossegava des de ben petit. Només tu conjugues aquest verb desconegut d'arrel musical on realitat i desig s'uneixen en la claredat immarcescible del teu nom, on somni i vigília deixen sense valor les duanes de les seues més profundes fronteres.

Estimada Clara, sóc home tan poc resolutiu com la meua música, que el teu pare qualifica de malaltissa, i potser té raó, almenys fins ara pot ser sí ho ha estat. Jo, tanmateix, sempre he estat convençut del seu poder terapèutic. El dia que ella o tu m'abandoneu, el món, en tota la seua entitat, només serà la ressonància dels sons perduts…

Ps.: ja saps com sóc, assegut a la vorera del riu, mentre els nuvis ballaven un vals cridaner de besos i tendreses, vaig tindre la seguretat que el fons del riu amaga les més belles melodies, aquelles que mai no et permetran oblidar-me. Potser un dia, tot i l'impossible retorn, vaja a buscar-les per a tu, estimada Clara.

R.S.