divendres, 2 de març del 2012
L'altra cara de la moneda
Vaig comprar aquells papers de música a una llibreria de vell de Sant Petersburg. Hi havia viatjat amb l'esperança d'ésser rebut pel meu admirat Txaikovski, però feia només uns dies començava una gira de concerts pel nou món on dirigiria a l'orquestra simfònica de Nova York. Què hi farem? Era l'any 1891. De sobte tenia aquell tipus de temps que un músic no domina, el temps mort d'un compàs d'espera que mai no hagués escrit.
Els papers anaven lligats amb una corda plena de nusos baix la qual el primer cartró duia escrit un sol nom: Martin. No era el primer lligall musical que comprava a pes. Però a diferència de tants d'altres, aquest no portava música parroquial o col·leccions de cançons populars arranjades pel piano. No. Un nom als primers fulls, Martini lo Spagnolo, em va encuriosir. Li vaig fer una ullada. Un bon grapat d'àries de bona factura i algunes peces de tecla signades per un tal Domingo.
El bibliotecari del Conservatori va ser molt amable. Li vaig preguntar pel Martin o Martini. Va treballar aquí -em va dir. A la cort. Caterina II el va cridar. Martin i Soler, valencià. D'Espanya, sap? El seu èxit no va durar el mateix que la seua vida, ja m'entén, no?... I tant. I aquest Domingo?... ¿Domingo? Doncs no ho sé, la veritat. ¿Compositor espanyol del segle passat de nom Domingo? No em sona. Si fos Antonio, sí. El pare Antonio Soler, deixeble predilecte del gran Scarlatti, el Domenico Scarlatti.
I més muts que un mort ens quedàrem mirant-nos. Agafàrem a duo els papers signats pel tal Domingo. Al final d'una peça en la tonalitat de Mi major, algú -possiblement el Domingo o Domenico- va escriure: la mia ultima sfilata ovvero corteggiamento. Se Anastasia dici sì: Mi; se dici no: do#. Però el que no trobàrem va ser la peça en do# menor. Només una melodia notada al marge. Un esbós del que hauria escrit si l'Anastasia hagués dit no.
L'havia pensat en el mateix compàs que la de Mi major, 3/4. I en la seua tonalitat relativa, do# menor. Era l'altra cara de la moneda, com si diguérem. Vaig copiar-la. Aquell ritme processional del corteggiamento havia de ser respectat, és clar. Vaig aprofundir tot el que el meu talent em permetia a la peça escrita pel Domingo. Era Scarlatti. Un Scarlatti joiós, il·lusionat. Un Scarlatti d'esperit jove i saviesa tardana, una cosa rara. L'esplendent sol del matí meridional sabedor, però, d'horabaixes ineluctables.
I vaig prendre-li la melodia per a poder parlar-li. Només desitjava dir-li: benvolgut Domingo com entenc les teues pors, el teu posat de cavall andalús, la teua última esperança del bes somniat de l'Anastasia. Heus ací el resultat del meu estudi teu, aquell que potser hauries escrit si l'Anastasia t'hagués dit no.
A.S.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Olga Xirinacs ha dit...
Em fa la impressió que prepares o potser ja tens una obra de la que no vull parlar per si vaig errada. La forma de presentar les proses m'ho fa pensar.
Per altra banda, he consultat el llibre per a mi tan útil: "Russian Houses", de Gaynor/Haavisto/Goldstein, i no hi he trobat l'estudi de Scriabin, llàstima. El vaig comprar a Sant Petersburg, i retrata de manera exhaustiva els habitatges, despatxos, estudis, cambres, etc. dels principals noms de la cultura russa: un refugi inesgotable per a l'esperit, en el detall, en la cura.
Sento admiració per l'esperit rus, grandiós, sensible, salvatge, profund. Ho he escrit en llibres diversos, l'última vegada a "Trens" (Òmicron), llibret que relata els meus viatges en tren. Músics i literats, i des de Solshenitzin fins a Grossman, ara, haurien de ser de lectura obligada.
No he pogut obrir el teu youtube: em van venir a portar un ordinador nou però no era el que jo necessitava i així vaig, fent el que puc, però s'arreglarà.
Gràcies pels ànims.
Benvolguda Olga, la veritat és que no. Ni la prepare ni en tinc el que es diu obra més enllà del que escric als meus blogs. No m'estranya el que dius sobre Scriabin perquè bona part del que conte és imaginari. Deu ser força interessant aquest llibre que cites. A mi també m'agrada molt la cultura russa. Sobre la lectura obliga dels escriptors que nomenes, totalment d'acord. Em sap greu el que dius del youtube perquè la peça d'Scriabin és bellíssima, un complement imaginari de la sonata d'Scarlatti. Si fins i tot els seus cognoms se semblen :) Tant de bo et trobes molt millor. Una abraçada.
molt interessant el post,la peça musical és preciosa, em sembla haver sentit, però al piano mai l'havia escoltat, meravellosa.
Doncs l'estudi és per a piano, meravellós, i la interpretació del Horowitz suprema. un bes.
Publica un comentari a l'entrada