Minuet i rierol

Havíem coincidit en un cafè -aquest nous locals, mig taverna, pastisseria i saló de lectura- de Leipzig. Era una d'aquelles poquíssimes vesprades que podia prendre'm una petita estona, entre l'assaig de l'escolania i les lliçons de catecisme, per a assaborir un bon cafè, fumar-m'hi la meua benvolguda pipa de lector mentre fullejava el diari, i oblidar-me dels rectors municipals i de la seua ben contrastada incompetència. Però aquell fanfarró que acabava de entrar, no hi havia ningun dubte, provenia d'Itàlia, i no només per les seues primeres paraules.

Cari amici, us hem llegat la nostra música i vosaltres la malbarateu en fugues i cantates imperdonables on la melodia llueix per la seua absència. Perdoneu, li vaig dir, però el mestre Haendel és, hores d'ara, el millor compositor viu d'òpera italiana… Vostè ho ha dit, senyor, d'òpera italiana. Tot aquell que no ens imita és abocat al fracàs… Potser té raó, però no em negarà que en Purcell o Rameau han fet alguna cosa de valor com a operistes, sense seguir el model italià… Però el seu públic és massa local, a la resta del món no l'interessa gens ni mica les seues cantilenes…

Bé, la conversa amb l'italià començava a ser una mena de batalla perduda. Semblava escoltar, però la realitat és que tot eren desviacions del tema principal que jo li proposava: el talent no en té, sortosament, lloc de naixement, pàtria adjudicada. Tot el contrari del que ell pensava. Al capdavall, i prou fart de la seua petulància, li vaig etzibar, al més pur estil de cretí cosmopolita i seguint-li el joc, que tot i el que m'agradava la música italiana, li trobava una falta de profunditat més que eloqüent, la qual cosa era demostrativa d'una generalitzada banalització de l'art italià. Cosa en la que no creia, per suposat, però que li proposava només que com a desafiament. L'italià va prendre-s'ho molt malament, ben a la valenta, tal i com jo esperava. Fins i tot començà a tartamudejar.

Això no n'és cert, encertà a dir desprès de molts tomballons, de tant i com enfurismat estava. ¿I què em diu dels Oratoris d'en Carissimi o del gran Alessandro Scarlatti? ¿I el dolce Antonio o el superb i malaurat Pergolesi?... Esperava aquesta argumentació plena d'autoritats incontestables, a la que jo hagués afegit alguns altres menys coneguts però igualment extraordinaris músics. Però vaig reblar el desafiament: la religiositat d'aquests grans mestres és pura opereta, teatre. Això sí que ho fan ben bé els italians, el teatre. A més, el millor compositor d'Oratoris torna a ser un alemany, en Haendel, sens dubte.

Va començar a tossir mig ofegant-se. Déu meu, potser m'havia passat punxant-li on més mal li feia. Les seues galtes començaven a enrogir perillosament, el seu pit s'agitava demanant-li afluixés la llaçada del coll. Vaig demanar-li al Hans una gerra d'aigua. Va fer-ne uns glopets i va millorar. De sobte, girant el cap violentament i dirigint el seu esguard al racó del fons cridà: això és un clavecí?... Sí, li va respondre en Hans. Puc?, afegí. I tant, li confirmaren a duo els dos.

Què li sembla el minuet?... Una bonica dansa, ben elegant i aristocràtica, li vaig dir… Creu possible parlar amb déu a través d'una dansa tan cortesana, tan superficial, tan banal?... Home, ho trobe difícil, la veritat siga dita… I començà a tocar aquella peça en sol menor que ell creia era un minuet. Té raó, li vaig reconèixer. Tindré que retractar-me. I com li diuen al seu autor?... Giovanni Bastiano Ruscelli, va dir. Caram, mai ho havia sentit. Ruscelli, Ruscelli… Sí, vol dir rierol… Ara ho entenc tot, vaig concloure. Bona vesprada, els nens i el catecisme m'esperen. I quan anava a sortir per la porta el Hans em va increpar: però no pot deixar-ho així, mestre Bach, diga-li la veritat… Deixa-ho córrer, Hans, només és un rierol d'un tal Bach.

J.S.B.