Només volia

Només volia escriure una bella i expressiva romanza d'òpera, però sembla que alguna cosa se me'n va anar de les mans. Sóc a Cannes, a l'hotel Majestic, on habitualment em recloc per a compondre. Uns altres ho fan als monestirs, o a la seua pròpia casa, però jo trobe molt més interessants els hotels. Treballes a la teua habitació i quan no saps per on tirar o estàs ben cansat baixes al bar de l'hotel i entre whisky i ginebra fas un compàs d'espera d'aquells que són d'allò més que necessaris, els compassos que deixen el teu esguard lliure per mirar el món amb un seguit d'observacions puntuals que només en aquests bars, on la intemperància de l'amor és fa més obvia, són possibles.

Només volia escriure una melodia amb cert encant, que donés alguna continuïtat a l'Allegro malinconico del primer temps de la sonata de flauta, però a l'observar aquell rostre de nen gran fregat pel besllum de la platja vaig sentir una preocupació aliena. Una inquietud compartida. Potser eren els seus ulls massa oberts, expectants de qui sap què. O els seus dents de neu, incapaços de retreure's rere els llavis ben dibuixats, gairebé de donzella. O els desnerits dits que no sabien ben bé què fer amb el paquetet de cartes lligades amb una previsible cinta rosa de seda.

Només volia escriure una cantilena bonica, però aquell somriure entremaliat del jove al fons de la sala, la jaqueta del qual era massa gran per al seu cos adolescent, i la seua corbata pitjor nugada, varen esvair d'un cop totes les meues banalitats. Sempre he tingut una sensibilitat desperta per a percebre aquestes tragèdies quotidianes, aquestes coses que marquen l'ànima amb el pes del temps. Alguna cosa se'ns escapa que mai no tornarà.

I llavors varen entrar. Un matrimoni de París i els seus dos fills, xic i xica. El model perfecte, diríem. Varen prendre taula prop de mi, un parell més enllà. Demanaren al cambrer. Ella, vi blanc; ell, ginebra. Els nens dos gots de llet. Ella va encendre una cigarreta, ell reviscolà la seua pipa. Els nens miraven els fums confosos dels pares. Però el jove havia iniciat, al seu torn, el camí que no en té de retorn. En arribar a la seua taula i amb una reverència prou afectada li va oferir el paquetet de cartes a la dona. Potser li agradarà llegir-les, madame -vaig sentir. Ell, que estava d'esquenes al jove, reaccionà amb certa tardança i només quan ella li demanava explicacions amb els ulls. Què fas ací? -va dir ofegat pel fum del tabac, alçant-se violentament i fent caure la seua cadira. Però el jove, encara amb el somriure glaçat, tal i com si fos l'inici d'un plor, ja havia pres el camí de la fugida.

Tots tres eren de París, ara ho veia clar. Però el que no podia comprendre era la necessitat d'escenificar a l'altre costat del país, i només per a mi, aquest passatge de com l'amargura de l'amor traït és converteix en una dolça desolació de sons.

F.P.