El carrer

No. Aquell carrer no acabava enlloc. Llavors, per què el trepitjava? Què hi feia jo en aquell lloc del temps? Què buscava al seu rerefons, tot i la seguretat d'una eternitat de llambordes? A més a més, les cases baixes que la flanquejaven, lluny d'apaivagar, gràcies a la seua modèstia, el meu esperit, afegien la certesa d'una inquietud descomunal a la que no volia o podia posar-ne paraules, nombrar. És la pitjor cara de la por. La que no té nom, la que no pots verbalitzar.

Em va estranyar, però, la total absència d'olors. Veia perfectament el vent furiós de la maregassa que no veia, i, tanmateix, ni la més lleu fulla de l'únic arbre de la calçada s'aventurava a moure's. Quina quietud més ofesa, vaig pensar. El sorollet tranquil·litzador de les meues passes m'acompanyava, però hi va arribar el moment en que temia algú es molestés per profanar aquell silenci de foc amagat, de cendres a l'aguait, que ni tots els vents de la rosa podrien escampar.

I vaig descalçar-me els peus. L'alliberació va ser instantània. Heus ací la quimera, em digué un llampec de pensament. Ho vaig comprendre ple de dubtes. Aquells homes que no hi veia, que no hi eren, que no em volien, aquestes gents humils, pobletans de mar, pescadors de perles escamoses, rebutjaven, potser, els meus vestits de senyoret benestant, de fill de bona casa. Vaig deixar les sabates i els mitjons a un racó de la vorera, sota l'ombra de l'arbre.

Al seu damunt la jaqueta i l'armilla de pany anglès, el barret, la corbata i el bastó recolzat a la socada. Ja no podia ofendre ningú. Vaig seguir carrer avall o amunt, no sabria dir-vos-en. Feia hores que caminava i m'agradava creure que aquell capvespre tot just encetat era jo qui ho governava, i que el cel obeïa de bon grat les meues més íntimes impressions. Va cridar la meua atenció la campaneta d'aquella tenda d'efectes marins. Al seu mostrador hi havien de totes les mides. Quina casualitat!, eren de la fàbrica de l'avi, Dancausse S. L. Vaig cedir a la temptació d'entrar a la tenda, però era tancada. Un paperet a la porta donava notícia de la defunció d'un familiar. I en aquell moment vaig sentir l'aigua movent-se per l'albelló.

De vegades passa. Al costat del mar l'aigua aflora amb la força d'un crit d'amor. I el barranc va creuar el carrer. Ara no us podria dir la raó, però vaig sentir la necessitat de trepitjar l'altra vora. Com que no hi vaig veure barca alguna, vaig desvestir-me amb la paciència d'una geisha  servint el te de mitja tarda, d'una crisàlide cercant la seua última aparença de papallona. I al damunt del farcell de roba vaig posar el rellotge heretat del meu pare. Sí, carrer avall m'esperava la mar gruixuda com un retrobament sense retornament.

F.M.