El retorn

Ho havia aconseguit. No em pregunteu com, però allí estava, preparat per a un recomençament. Res no tornaria a ser igual. Algú, no sé qui ni per què, em permetia tornar a viure la meua vida sense perdre l'experiència acumulada pels anys. I el primer que vaig intentar va ser no contaminar-me de mi mateix, deixar de ser jo mateix. Dir no allí on vaig acceptar. Dir sí a tot allò que hi vaig rebutjar. Parlar on vaig callar. I callar segons quines coses. Perquè els fets serien gairebé els mateixos, almenys aquells de més pes, aquells de major importància per a mi. Però la seua elecció no seria conscient, és a dir, no dependria directament de mi, però sí… serien els meus desitjos més íntims, aquells que són sense el nostre permís, alguns dels quals mai no reconeixeríem com a fills de la nostra ànima. Aquelles grans o petites coses i aspiracions que m'haurien trasbalsat de debò. Elles tindrien l'última paraula. Elles decidirien. I amb aquesta incertesa vaig començar el meu retorn. Vaig pensar de seguida que podria tornar a besar el pare i la mare. I que m'agradaria d'allò més trepitjar els meus carrers d'infantesa. Els amics, els jocs. Les avorrides classes de piano que ara m'entusiasmarien. Aquelles pors que ara podria ignorar des d'una valentia que mai no em va pertànyer. Sentia barrejades la inquietud i la il·lusió que aquesta segona oportunitat pot produir-ne, tal i com un somni lluminós que en qualsevol moment pot endinsar-se a l'obscuritat més tèrbola d'un malson. Potser els meus versos, les meues melodies, els meus besos tindrien ara altres ulls, orelles i llavis. ¿Donaria per fi les passes que tantes vegades em vaig penedir de només imaginar? Aquells records que amb l'obstinació d'un penediment ens persegueixen ¿podria per fi conjurar-los?... Vaig trobar-me, però, amb els meus silencis. Els meus esguards continguts. Els meus moviments impassibles. Els meus no-res. La desolació punyent d'un bell somni.

G.F.