Y entonces, ¿qué es el hombre, por sí mismo,
sino un insecto fútil que zumba mientras se estrella contra el cristal de una
ventana?
(Pessoa, F. Diarios)
Un poeta, el nom del qual va passar al meu oblit, va cantar el sabor melangiós que deixen anar els besos més dolços. Avui, mentre el capvespre de la ciutat fluïa a la meua sang de torrent dormit, he fet l'enyor d'aquell bes bressolat entre els seus versos. Ja em descuidava, he pensat. Si més no, ha anat de ben poc. Són coses que vares deixar pel camí i que no paga la pena remoure. Visió de passada. Incertesa sense lògica ninguna que sembla representar allò més sòlid d'un temps pretèrit mai no viscut.
Perquè he arribat a veure la xica davant la vitrina. I la meua ombra caminant fugissera al darrere del que ella generosament entregava al cristall. Hi havia una frontera mai no dita entre el rostre que el meu esguard de vidre veia i el clatell de cotó i polsim d'or que acaricià els meus ulls. Tant de bo fos jo, vaig desitjar profundament, part de la sorra fosa i gelada que fa de mirall de vitrina, i que et posseeix serenament i sense rancúnies. Quantes fronteres deuria travessar, si no, fins arribar a tu?.
Perquè tu ets a l'altra banda de l'espill, allí on són les certeses més vertaderes, aquelles que el pidolaire pensament mai no podrà bastir i on els llavis es confonen en un somni perdut. Però vaig comportar-me. Vaig deixar-lo passar, o caure, aquest sospir de paraules atabalades, mentre el teu nom desconegut s'esvaïa al fons de la ciutat oberta. Així ha de ser. I així serà sempre, tal i com l'enyor dels besos més dolços que mai no vàrem fer.
Sí, ja em descuidava. I per l'escletxa del temps perdut venia cap a mi, amb les seues petjades de nostàlgia i tacons rosa, la dolça desconeguda dels ulls més tristos que mai no hem de veure rere les seues ulleres de sol, amb la seua faldilla color pistatxo fent desjoc amb els seus llavis d'absenta groga.
L.C.
5 comentaris:
PRECIOS!!! la cançó...el texte és GRNIAL!!!...enhorabona i beset.
volía dir GENIAL!!!
Gràcies, Concha. Genial en "r" és molt més genial, no? :) Un bes.
Sempre tan inspirat per l'amor benvolgut Lapsus!
Preciosa la cançó en aquest portuguès de l'altra banda tan àltament hipnòtic però aquest cop no sé qui escriu, no he identificat les inicials.
Compto que em diràs qui s'amaga darrere tan belles lletres.
I tant Glòria, L.C. sóc jo mateix, Lapsus Calami, que no deixa de ser un dramatis personae més d'aquest embolic d'apòcrifs que dins de poc complirà un any d'existència. Així, de tant en tant, diguem que l'apòcrif és un poquet més meu, i és el cas que aprofite aquesta meravellosa cançó del Chico Buarque per esplaiar-me, tot i que també els altres apòcrifs no deixen de ser alter ego, és clar. Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada