Nines russes

Jo era molt mal estudiant. I per càstig, em feien anar, a la vesprada, a la biblioteca del lycée, amb l'esperançada esperança de que aquell sumptuós  embolcall de llibres fera de mi l'aplicat i estudiós regal que els pares sempre havien somniat de mi. Molt al contrari, però, del que ells podien suposar, aquell càstig no només no em va fer un prodigi d'erudició sinó que era tot un plaer per mi. M'agradava trepitjar les voreres de París a la tarda. Sempre humides. Sempre llampants pels fanals d'un groc vespertí. I la pluja omnipresent amb la que jo feia un joc de paraules que a ningú no li feia gràcia, ves per on, llevat de mi mateix: visca Parispluie, visc a Parispluie. Com parapluie, però començant per París… No li trobeu la gràcia? Bé, no passa res. Què hi farem? Cosa de nens.

El vent gelat de la nit avançada al vespre feia més enlluernadors els aparadors de les tendes. Dues, eren pas obligat. La casa de música Chez Dupont i el taller de bicicletes de monsieur Dubonnet. Sempre he pensat si no serien familiars d'enèsima generació. A la primera, em quedava bocabadat pels calaixos alfabètics on totes les partitures del món esperaven els meus ulls golosos. Monsieur Dupont no només em deixava fullejar-les sinó que m'oferia la possibilitat de seure'm davant del magnífic Pleyel gran cua, que gairebé ocupava més de la meitat del recinte, i davant del qual jo li demostrava els meus avanços musicals, la qual cosa als pares no els hi semblava gran cosa. I del flaire gloriós dels feltres de la música a l'íntim perfum del greix i el cautxú de les bicicletes. Monsieur Dubonnet portava un bigot platejat pels anys. Havia estat un grimpeur excepcional i m'explicava tècniques ciclistes que jo aplicava al meu desafiament personal amb l'orografia del teclat del piano. Oh!, mon dieu, que se'm fa tard.

A la biblioteca del lycée el tempo era molt més tranquil. D'habitud coincidia amb aquell noi que mai no se'n sortia. Com és que trobes tan aviat les paraules al diccionari, Francis?, em va preguntar… És que estan ordenades, Jean-Pierre, li vaig contestar... Què vols dir?... En ordre alfabètic, ja saps… Sí, això ho he entès, però dins d'una lletra, què és el que fas? Si cada volta tens que repassar-les totes es fa llarguíssim... Doncs, has de seguir l'ordre alfabètic… Però això ja ho he fet… Mira és com les nines russes. Saps el que vull dir… Sí, la mare en té… Vull dir que l'ordre alfabètic has d'anar aplicant-lo a totes les lletres de la paraula que vols trobar… Ah!, que n'és de difícil… No, home, què va… No perdes el temps amb els que la pròpia natura ha fet carn de canó, va interrompre el Jean-Paul... Què hi fas ací?... El Jean-Paul era tot un model acadèmic. Els professors sempre deien el mateix: mireu el Jean-Paul, sempre sap el que volem sentir… I què?, em deia jo.

De camí cap a casa, varem acomiadar al Jean-Pierre a la cantonada de rue de l'Absinthe amb la Place du Pilier. El Jean-Paul, molt generós, em va dir de prendre un pastís de crema. Pagava ell. Mira, Francis, aquesta púrria no cal que et preocupe. Només tens que lligar-los de ben curt. Han nascut per a obeir, i tenim, com a essers superiors, tot el dret d'estrènyer la corda… Saps?, em recordes el teu pare. Com les nines russes. Només dius el que has sentit dir. Ets molt més prescindible que el Jean-Pierre. I amb tot el dolor del meu cor, vaig deixar l'immaculat pastís damunt la taula. Potser a Chez Dupont o Chez Dubonnet trobés alguna cosa millor que la crema d'un pastís, i sense nines russes pel mig.

F.P.