Pero el dos
no ha sido nunca un número
porque es una angustia y su sombra,
porque es la
guitarra donde el amor se desespera,
porque es la demostración de otro
infinito que no es suyo
(F.G. Lorca, Pequeño
poeta infinito, Nova York)
Tots dos sabem, amic meu,
de l'angúnia
i les ombres
del dos que no és nombre,
del dos que és més de dos.
Del nostre dos mai ben vist
i de vana esperança.
I també de la guitarra,
on l'amor desespera de saber
que només és guitarra.
¿Sents? ¿T'arriben
els sons acordats,
profanats de violí i desesperança?
És per tu
aquesta música
que tem oblidar-te,
aquesta guitarra d'ivori
que duu
sortilegi de benvinguda
a la memòria dels homes,
de comiat als besos dels
amants.
Potser arribe el dia que el dos
només senta com a seu
l'infinit i la llum.
I que hom deixe de preocupar-s'hi
pels llavis que no
els pertoquen,
pel que s'amaga al darrere
del bes d'un dos.
F.P.
Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)
Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)
8 comentaris:
Precioso homenaje Poulenc y Lorca ¿qué más se puede pedir? Te dejo esta frase de Lorca que me a encantado para el día de hoy: "Como no me he preocupado de nacer, no me preocupo de morir." Federico García Lorca
Gracias, Siria. Es curiosa la frase, y un buen resumen de cómo entendía la vida el poeta. Un beso.
preciós poema ...i també la musica...enhorabona i beset meravellos record per a García-Lorca
Moltes gràcies, Concha. Poulenc li va dedicar la sonata de violí i piano que va composar anys desprès de l'assassinat de Lorca.
Manllevo aquesta estrofa de Goethe:
"Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?"
Magnífic epíleg, Mariàngela, als versos de l'apòcrif Poulenc. Amb el teu permís els hi afegisc, amb el manuscrit original i les dues fulles de ginkgo enganxades pel mateix Goethe que he trobat a la xarxa. Gràcies.
Permís concedit, of course! Un plaer. Jo també vaig utilitzar la fotografia que hi has posat en l'Itinerari literari autoguiat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, que pots veure en aquest enllaç, al costat de la traducció que vaig fer del poema de Goethe. http://www.udg.edu/LinkClick.aspx?fileticket=G2hRKJvIJus%3d&tabid=7087&language=ca-ES
Un itinerari ben profitós, sens dubte. Llàstima que les fotos, al format pdf, queden tan pixelades que gairebé no vegem ni les persones ni els arbres. Quin luxe tindre aquests arbres tan a prop del lloc de treball. Un edifici i un claustre, que deuen ser ben bonics. Gràcies per l'enllaç.
Publica un comentari a l'entrada