Mesdames

Anava cap a Rouen. No m'agraden els viatges, em deprimeixen força. Mai no acabe de deixar el meu lloc d'origen. Odio l'estranyament. I de tornada sempre tinc el sentiment de ser-hi un nouvingut a casa meua, els habituals habitants de la qual són certament ofesos per la meua absència: el piano, les partitures, el llibres, la compota de cireres i el conyac. Només entenc el viatge com anada, un desplaçament sense retorn. Un canvi. Un episodi. El full que mai no tornaré a llegir. Mala cosa per a un músic, ho reconec, i més si està tan enamorat de París que el seu esperit nòmada només queda com a recurs literari. Però no podia rebutjar aquella oferta. Aquella substanciosa oferta que una dama de Rouen m'havia fet per sentir la meua música interpretada per mi mateix. Vaig eixir de l'Estació del Nord i res no em feia sospitar el que em trobaria.

Nina. Acabaven de deixar Cergy, i la melangia dolça dels trens m'envaïa. Distreia els meus ulls en la monotonia del paisatge. L'obsessiu ritme del tren allunyava els matisos de la natura, i el capvespre començava a reflectir el meu rostre a la finestra. Era com ser a l'altra banda de l'espill. I un Claude Debussy cada vegada més consistent observava des d'un racó de la tarda com s'acostava la noia demanant-me permís per entrar al compartiment i seure, tot i que no feia cap falta que m'ho preguntés. Duia un vestit impropi. ¿A qui se li acut posar en perill aquelles aprimorades sedes per les andanes fumoses i sutjoses dels baixadors? I una mussolina massa misteriosa pels temps que corren cobria el seu rostre. I se la va llevar. Tenia la posa insegura de les belleses obvies. El deler de confirmar per enèsima vegada el seu atractiu. Una mena d'avarícia per acumular mirades furtives i embadalides. I el Debussy d'horabaixa s'emocionà tant o més que el del tren al constatar que la demoiselle élue tenia els ulls vidriosos de les dones perdudes, aquelles que entre galanteigs començaren a acceptar un dia sí i l'altre també que mai no dormiran a les nits. Aquelles de les quals, també un dia qualsevol, el seu amant començà a recordar els vells temps en que hagués pogut predir tot allò que ella faria. Em vaig presentar. Ella va dir el seu nom, i un somriure va aflorar al meu semblant. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'avarícia, en totes les seues variants, diners o somnis, no és sinó el deler d'eternitat. I va començar a nevar a l'altra banda de l'espill.

Neus. Anava cap a París. El recital m'havia deixat el sentiment de buidor habitual. Aconseguir determinades coses té molt a veure amb un abandonament definitiu. A la mort. I els que ho han viscut ni se n'adonen de tu. Agafes els diners. Dones uns efusius agraïments i toques el dos el més aviat possible. Fa mal el silenci. Fa mal la lloança. Fa mal el condol. Fa mal la continuïtat de la vida. No tinc prou amb que m'estimeu. Mai no tindré prou, perquè els sons són uns maleïts flocs de neu que es desfan a les mans.

Érem al costat de l'Estany dels dos Amants quan aquella dona entrà al compartiment. El seu vestit de rigorós negre senyalava el seu dol. Li vaig fer una petita salutació a la que ella no va contestar. De cua d'ull vaig percebre [uns ulls terrosos que semblaven negres per causa de les seus pestanyes. Un esguard que arribava francament a les persones, com un atreviment càndid] (1) Els sorolls del tren, que només feia un instant m'acompanyaven, intensificaven i emmarcaven ara el silenci sobre el qual s'alçava el xiulet com un dit acusador. Per què em sentia culpable, mai no ho podré dir. Potser els meus inquilins parisencs serien tan cruels o més que aquella dona jove de perfil antic. La tensió creixent m'impedia dirigir francament sobre ella els meus ulls. Podria sentir-se ben ofesa si gosava fer-ho. El que no acabava de comprendre és d'on sortia aquesta autoritat atàvica amb la que imposava la seua presència: de la seua posa gèlida o del negre vestit de dol. O de totes dues coses alhora. Al capdavall, i mirant de dominar l'ansietat del meu propi reflex al cristall de la finestra, em vaig presentar. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'eternitat del ball és a la seua ingravidesa. I va començar París a l'altra banda del mirall.

C.D.

(1) Aquest passatge senyalat entre claus el pren Debussy de la descripció de l'esguard d'Emma Rouault que Flaubert fa a la seua famosíssima novel·la. A la meua edició és a la pàgina 64.

El full

N'hi ha de dies que fugen d'u mateix amb el deler d'un full blanc que no vol ser calcigat. Te n'adones que la pell de paper de jorn és d'una bellesa més subtil que tot el que hi pugues posar, perquè conté la superfície esperançada dels bons desitjos. Paraules, paraules que van i venen. Mots que proven el seu primer bes. Que s'estimen ara sí i desprès no. Que acabaran enllaçats, però, víctimes propícies d'un amor desfermat, d'una passió maleïda que és per sobre de les seues diferències de classe. Orografia i bes. Rugositat i òscul. Pell i epiteli. Saliva i mucosa. No paga la pena tocar el pètal de la rosa. No paga la pena tocar el paper del dia que no és teu. Fes l'esforç d'imaginar la suavitat extrema i aspra de la trama d'un somni. Doncs encara tindràs davant teu un desert de sorra vellutada. Pensa, ara, la primíssima pel·lícula de llum que hi deixa l'aquarel·la, i la ferida de sobtada cicatriu que és l'escriptura. Doncs encara tindràs davant teu un malson d'esquinçades. Al capdavall, quina cosa és aquesta que malmet l'arbre a esquinçalls per dibuixar-lo, que l'esmicola per poder cantar-lo. N'hi han dies que mai no els viuràs tot i que veus i sents els seus fulls immaculats i fugissers. Fulls fets foc abans de nàixer. Abocar-se a l'abisme té l'endemà d'una passió cremada, d'un full que fuig del seu bosc calcinat, i la cendra del qual s'enganxa per sempre a l'ànima, que, a poc a poc, transfigurarà, a la nit, la blancúria ambigua del paper pel cendrós verí dels desenganys.

A.S.

L'anell

20 de gener, Praga. Any del senyor de 1787. Necessite aclarir-me a mi mateix, o almenys intentar-ho, el que va passar ahir a la nit, dia 19, desprès del concert on s'estrenava la meua darrera Simfonia. Si estigués a Viena no dubtaria en contar-li-ho als meus amics, fins i tot a Constance, però en la seua absència, i en aquesta solitud de ciutat, no em queda sinó el recurs de l'escriptura.

El concert va ser un èxit. En acabar, el príncep K. va invitar-nos al seu palau. Hi havia un munt de gent. Noies bellíssimes, bones menges, bons vins, ball… I jo sé com fer de divertida qualsevol  reunió social. Tinc certa experiència, és clar… des dels quatre anys. A vegades pense si no n'he fet altra cosa de profit a la meua vida sinó distreure els ociosos. Què som els suposats artistes sinó titellaires? Bé, deixem-ho córrer.

Al capdavall, totes les festes són el mateix: el desencís de la felicitat forçada. Els excessos que produeix la mentida. I estava força cansat. Mig adormit a un cantó de la sala, sentia, de lluny, l'intent de contradansa que una noia amb el pit breu i descobert, i massa jove per a festes tan llibertines, assajava al teclat. El príncep va acabar de desvetllar-me. ¿Dorm, Herr Mozart?... I ara! No, només ho intentava, però la feixuguesa musical és més forta que la meua son… Ah, és clar, però la seua pell de vellut ho disculpa tot, oi?... I tant, ja m'agradaria que fos la meua última mirada sobre aquest món… ¿L'importaria acompanyar-me, vull ensenyar-li una cosa?... Estic a la seua disposició, li vaig dir, tot i que em temia el pitjor. N'he vist de tantes. Que si què li sembla aquest minuet a la manera antica. Que si creu vostè que les meues cançons tenen charme. Per no parlar de tots els nens que odien la música i dels quals n'he tingut que suportar la seua mediocritat. Pobres ells, i pobre jo. Maleïts siguen els seus pares.

Varen deixar el palau, la qual cosa em va estranyar de debò. On anem?... No s'inquiete, mestre, li ho sabré compensar. Per si de cas desconfia… I em va regalar un anell amb una pedra del cel que em va recordar a la meua benvolguda Marie Antoinette, i tots els excessos de Versalles… Molt agraït, príncep, però mai no desconfiaria de sa excel·lència. No ho puc acceptar, és massa esplèndid pel que encara no he fet… Però farà. És de vostè. No m'ho pot rebutjar. Uns tenim els diners, el poder; d'altres, mestre Mozart, el talent. Ningú dels dos s'ho ha guanyat amb el seu esforç. Sempre serem deutors. Hem nascut així. Mai no li pagarem prou per la seua música. Mai no s'acabaran els privilegis del poder. Estem en paus. El que avui li demane és un favor, deixe'm ser generós… No es parle més, senyor… El vaig col·locar al meu polze dret, de gros com era, però començava a sentir-me força inquiet, i el desassossec em dominava. A més, els carrers de Praga són una mena de laberint de pedra humida, la sortida del qual només pot estar als seus famosos i desconeguts subterranis, comunicats, diuen, amb el castell que domina la ciutat.

Arribàrem a una vil·la com si fos a les afores, però que jo diria era al centre de la població. Coses de Praga. Semblava un casalot dessolat, nevava, tot i el cel sense núvols, i l'edifici era prou modest si pensem en qui m'hi portava. Una petita parcel·la, al bell mig de la qual s'elevava un palauet que retallava la seua silueta al clar de lluna. Només un feble llum a l'entrada denunciava la presència del servei. Però va ser el mateix príncep qui amb les claus a la mà va obrir la porta d'entrada i la del saló principal. Ja dins, va descórrer les cortines de dues grans finestrals. La llum cendrosa de la lluna va envair l'estança. Un piano va reflectir a mitges la llengua de llet i la nit. A poc a poc, el mateix príncep va encendre les espelmes que envoltaven la sala. I, a poc a poc, vaig reconèixer, un per un, alguns dels objectes que l'habitaven.

El meu primer piano. Els autògrafs de les meues composicions. En llegir alguns, em vaig espantar. No comprenia res. Un maniquí amb la roba que vaig vestir a la meua presentació a la cort de Versalles. El violí del pare. Els cabells que li vaig regalar a un amor oblidat. Les cartes d'amor que mai no reconeixeria haver escrit davant de Constance. Fins i tot els meus primers tacs de billar i la figura dissecada de la meua gosseta predilecta. Què hi feia tot allò en mans del príncep? No sé què dir-li, vaig llaviejar. Deuria estar agraït. Però no sé fins a quin punt aquesta admiració seua no té alguna cosa de malal… Però ell, el príncep, em va interrompre. Deixe'm que li ensenye el millor. Va descórrer una tercera cortina. Al seu darrere no hi havia un finestral sinó una porta metàl·lica. Una planxa del gruix de tres dits, em va dir el príncep, i un pany d'obertura amb mecanisme de combinació numèrica molt sofisticat que ens donà pas a una cambra sense finestres, asfixiant, que em va semblar un taüt descomunal, una mena de panteó.

¿Vol seure, Herr Mozart? Aquesta serà la seua última residència. Farem creure que els seus no varen tindre més opció que llançar el seu cadàver a la fosa comú. Què lluny de la realitat, oi?. Heus ací el seu taüt. Ara hi he posat una figura de cera. D'ací pocs anys, quan ens diga adéu mentre compon el seu propi Rèquiem, l'embalsamarem, i podrà descansar amb totes les garanties de formar part, la més important, no cal dir, d'aquest museu que he creat com a mostra de la meua total admiració.

I vaig despertat del malson, esbufegant, acovardit i cridant. El príncep K. se'm va aproximar. ¿Somniava, Herr Mozart?... Això sembla, excel·lència… Voldria ensenyar-li una cosa… Deixem-ho per demà, si no l'importa, estic molt cansat, potser, fins i tot, massa cansat… Faltaria més, mestre Mozart, ja sap que sóc un admirador incondicional de vostè i no m'agradaria atabalar-lo… No ho dubte… I va guardar a la butxaca dreta de la seua casaca unes claus que duia a la mà, mentre jo admirava l'anell que el meu polze dret lluïa.

Només arribar a l'hotel, vaig començar a transcriure el primer temps d'un quintet de corda en sol menor que havia llegit per primera vegada entre els meus suposats autògrafs del casalot i que mai no recordava haver compost. Ni el quintet ni aquesta relació dels fets acaben d'aclarir-me el que va passar. Potser en arribar a Viena…

W.A.M.

Boira

Era el dia dels adéus. Acabava l'estiu. Acabaven les vacances. I acabava el passeig de les noies en flor sota el meu atent esguard de la finestra. El poeta hagués dit que l'enyor dolç, l'spleen, bastia el pont apressat de la tardor. I jo deuria sentir-me pres, que no apressat, per l'artística deessa melancolia. Però la realitat s'obstinava en contradir l'art i els artistes. I aquesta primavera cromàtica, que sovint és el temps autumnal, prenia cos al meu esperit amb la força delicada dels primers vents i tempestes, de les primeres fulles caigudes, del setembre sempre malalt i sempre viu.

Estava neguitós. Els meus dits intentaven alguna melodia filla irredempta de monsieur Chopin, o ben bé feien cabrioles més pròpies de les papallones que de les primmirades aspiracions del virtuós del piano que, deien, me n'estava convertint. Ah!, monsieur Chopin mai me'l trobe quan el busque. Me l'estime tant, però. Els seus versos són inimitables. Mai no es pot copiar, tot i que ho intentem, la forma en que algú altre tradueix el món.

I, ben vist, com que avui estic de comiats, no se m'acut millor cosa que donar-li la benvinguda a la boira que fa uns dies ens visita al dematí. I l'adéu, perquè d'ací uns dies torne a Píter (1) i ja no hi seré davant d'aquests matins enfarinats d'humitat i paisatges que retornen a poc a poc, al recer del sol, d'allà on la boira se'ls havia endut.

Quina cançó oculta no hi ha al darrere dels núvols que són a peu de terra, oi, Serguei? -em va dir aquell jueu, el Gershovitz (2) que tenia al poble una petita tenda de queviures i tocava el violí a les festes que acomiadaven -què si no- l'estiu. De segur -va continuar- que només un rus pot fer-li melodies a la boira amb la suficient solvència artística… Diuen -li vaig contestar- que Londres n'és la ciutat de les boires eternes… Doncs li farem menció a la lletra, però la compondrà un rus, faltaria més…

Bé, no sé quin acabarà sent el compositor d'aquesta cançó de la boira, o d'un dia de boira. Potser, serà un rus que viatge a Londres o Nova York -lloc que té encisat al Gershovit, per cert- o un anglès de visita a Rússia, vés a saber. Només puc assegurar que el meu preludi d'avui, dia dels adéus, amb la seua indecisió, amb la seua broma sonora no acaba d'escampar el meu desfici boirós. Un dessabor fet a parts iguals per la tendresa trista dels adéus i les papallones que sovintegen la boira fugint dels seus caçadors irredempts, de tots els Nabokov d'aquest món. (3)

S.R.

(1) San Petersburg 
(2) Gershovitz és el cognom original, abans de ser americanitzat, de Gershwin, famós compositor nord-americà, descendent d'immigrants jueus d'origen rus. 
(3) La menció de la família Nabokov és molt adient. Aristòcrates de  San Petersburg, els Nabokov varen tindre que fugir al 1917, ja consolidada la revolució bolxevic. Potser el Rachmaninov va conèixer el pare del famós escriptor; i, pel que sembla, també, com el seu genial fill, aficionat de mena a l'entomologia. Vés a saber.

El pomell

Tenia uns llavis… ¿Com ho diria? Era l'equilibri màgic d'un arc lleument tibat, d'un tros de marbre cisellat amb la bondat d'un somriure, d'un bes que acarona les pors que mai no ens llevarem del damunt. No és que fos guapa, era bella. El tall dels seus ulls seguia de ben a prop la curvatura d'or de la seua boca generosa. Era rossa i amable, com un perfum extremadament suau del que mai ja no podríem prescindir.

Venia a missa de vuit amb la seua cosina, una morena de cabells carnosos i desigs que mai no deuríem tindre tan a prop d'un orgue. De fet, tots els meus delers es resumien, al principi, en el discret desassossec que l'observació d'aquell desbordament sensual en forma de dona em produïa. A poc a poc, però, vaig començar a fixar-me en ella, en la noia rossa, de manera que en pocs dies, la seua cosina venusiana havia passat a ser el teló de fons del meu profund i soterrat amor. Jo, molt jove, tímid, gaudia el dolor dolç dels amors amagats.

Un dia, Filippo, el sagristà, en acabar la comunió, em va dir que un parell de senyoretes volien parlar en mi, eren elles. De vegades els déus escolten els nostres més íntims pensaments. Com dir-ho?, semblava una novel·la d'amor romàntic per episodis. Tot era tan previsible. La noia rossa, Teresa, volia prendre lliçons de música, de piano. Tenia cert domini del solfeig i de l'instrument que va aprendre a l'internat, però com que mai no havia hagut piano a casa seua... em va dir. Ara, tenia la possibilitat d'estudiar a casa de la cosina, on, si jo n'estava d'acord, podríem recomençar les classes de música. De vegades els déus escolten els nostres més estimats desigs i certa vulgaritat d'esdeveniments s'imposa en la realitat.

El primer dia, en arribar-hi, ella m'esperava. Li vaig demanar que toqués alguna cosa al piano. No es preocupe, només vull saber el terreny que trepitgem. Deuria llevar-se els guants, benvolguda senyoreta, no li sembla?... És que… Eren una mena de mitenes de ganxet, prou sobris, però dels que jo li vaig fer veure la seua incompatibilitat amb un teclat d'ivori. Les seues mans eren plenes de penellons. Érem al començament de la primavera. El fred i humit hivern de Lucca havia passat a l'oblit a qualsevol indret de la ciutat. Les seues mans, els seus dits, però, encara el recordaven. Ho sento, Teresa... No es preocupe. Però si a vostè li fa nosa, ho puc comprendre… No, i ara. Molt al contrari… Molt amable, mestre Puccini, però no em dirà que li agraden?… Perdoni'm, Teresa, només volia… Ja sé el que volia, no s'atabale.

El meu amor, no cal dir, es va anar modelant amb les seues paraules dolces, intel·ligents, amb els pètals d'una modèstia i uns silencis ben significatius i que alguna cosa em deien dels seus més íntims sentiments. Li vaig escriure una carta d'amor, que havia pensat posar-li dintre un pomell de violetes, la seua flor més estimada:

Benvolguda Teresa, 

estic profundament enamorat de vostè. Li demanaria que es casés en mi, però tem em rebutge. Qui sóc jo, sinó un humil organista de segona. Seguiré estimant-la, però, per damunt de totes les coses d'aquest món i cadascun dels minuts que puc passar amb vostè n'és com estar a la glòria; no vull avorrir-la, però li faria invitació de que me'n portés al lloc on vostè volgués i quan vostè volgués, em sembla, però, que mai no tindrà temps per a mi. Li prego, si més no, em faça saber si n'estic equivocat o quan és que puc… (1)

Com que la Teresa era prou receptiva de la disciplina musical, el seu pare va cedir a la seua intenció d'adquirir-ne piano propi, i van demanar el meu parer. Ens ofereixen un de segon mà, un Clementi, però que ha estat molt ben conservat i gairebé és nou, m'informà el seu pare. Anàrem a la hisenda dels Settembrini, el seu pare i jo, on era el piano. La Teresa, pel que es veu, havia tingut un atac de ciàtica. Li donen de fa anys, cosa de família, sap?. El Clementi s'ho valia el que demanaven per ell. Tancaren el tracte, i quan ens dirigíem al carro que ens havia dut fins allí, en Settembrini li demanà al pare de la Teresa pel promès de la seua filla, i el poc que quedava ja pel casament. Mai no vaig tornar a donar-li classes a la Teresa, ofès i dolgut com em sentia amb ella i amb mi mateix vaig buscar les excuses més inversemblants per evitar tornar a veure-la.

Passaren els anys. Era a París. L'estrena de La Bohème havia estat un gran èxit. I passejant al costat del Sena em vaig trobar, cara a cara, amb la cosina del meu amor adolescent, si és que l'amor no sempre és una adolescència. Estava majestuosa. Anava amb el seu home. Ens vàrem saludar molt cordialment. I li vaig preguntar per la Teresa mentre fèiem un cafè pels vells temps a una terrassa propera. Va deixar-nos ben prompte, mestre Puccini. Tenia una salut fràgil. Va trencar el seu compromís. I no volia sinó el seu piano i tocar la música de les seues òperes que adorava. I a poc a poc anava consumint-se. Mai no arribàrem a saber què és el que tenia. I ens va deixar. Qui sap el què passava pel seu cap, mestre. Com una flor tallada que es pansís. Què li sembla?... De vegades els déus escolten els nostres més íntims pensaments. Com dir-ho?, sembla una novel·la d'amor romàntic per episodis, com la meua Bohème. Tot tan previsible. La noia rossa, Teresa, volia prendre lliçons de música, de piano. I acabà convertint-se en una de les meues heroïnes. El que jo no vaig tindre la valentia de fer, ella m'ho retornà amb una fidelitat més enllà del que és la realitat física… No sé si acabe d'entendre'l, mestre Puccini… No és preocupe, jo tampoc.

Quan vaig tornar a Lucca vaig visitar la Teresa al cementeri. Vaig entrar a la floristeria del carreró estret. Volia un pomell de crisantems. Per qui són, Giacomo -em va preguntar la vella Concetta… Per una noia que vaig abandonar i ara és… Però em va interrompre: mai no està tot perdut, hi ha que conservar la fe, posarem unes violetes blaves; i tot i que ara ets un compositor d'òperes famós, has de mostrar-te sempre modest en l'amor, violetes de sempre. I vaig agafar el pomell que hauria somniat anys abans per a la meua carta. Els crisantems haurien d'esperar millor ocasió. Ho vaig deixar sobre la seua tomba, i al seu dintre la nota que mai no li vaig entregar. Havíem arribat, ¿com dir-ho?, a un punt d'intimitat al qual la sensibleria o la vulgaritat romàntiques de certes accions o esdeveniments troben la seua raó de ser.

G.P.

(1) Increïblement, aquesta curta epístola amorosa és copia quasi literal d'una trobada al recull de cartes del pianista canadenc del S. XX, Glenn Gould, que han estat editades per John P. Roberts i Ghyslaine Guertin. Tal coincidència és totalment inexplicable, ja que no està documentada l'oportunitat d'accés que el genial pianista haja pogut tindre als presents Dietaris Apòcrifs.

El sortilegi de la tendresa

¿Heu tingut por a les nits? ¿No? Jo sí. Els nens que han conegut el terror del llum al passadís o el buit de l'escala, tot i haver resat tres parenostres o haver-ne pegat tres cops d'ull sota el llit, ja saben per sempre el que és la vida, la mort casual a les cantonades, el camí de casa duent-te a l'equívoc enlloc o la raó de la desraó. Aquella cosa que fa senyar-te tres vegades amb el signe de la creu que és tres, tapar-te fins el nas amb el llençol raspós de midó fins i tot les nits xafogoses d'estiu, encongit, amb els genolls gairebé al pit, i fer-ne el sortilegi de les teues paraules mai no dites, tan rituals, però, que frenar-les a la gola significava un so mut, de boca tancada, de ritme obsessiu que anorreava la son mentre esperaves assolir-la, i que anys desprès trobaria escrit a certes partitures amb la indicació "boca tancada, uuummmm". Quina cosa. A la fi, potser si t'estàs quiet, em deia, però molt quiet, aquesta por no sabrà que no dorms, que la vigiles, que la vetlles com en Quixot les seues armes d'un temps de paper i donzelles, i passarà de llarg, com passen les hores i els éssers més estimats.

Malgrat la paràlisi de la paor, lliscava per un costat del llit, i no havia posat els peus al pis, que ja hi era al dormitori dels pares tot i travessar l'espai infinit del mal que no es veu però fa l'olor a moble vell dels morts. Entrava anunciant el meu terror amb la boca petita: tinc por. I esperava. Ho repetia com a molt dues vegades. Tinc por, mare, tinc por. La mare dormia. El pare somniava. Jo la mirava, al seu costat, el seu cutis de magnòlia adormida, i esperava. I quan el silenci era més profund a la nit de l'alcova que més incògnites em produïa, la mare obria els seus ulls sorpresos preguntant-me amb certa retòrica seriosa: què fas ací? Tinc por.

I era el consol dels déus, la millor música que mai no n'he conegut: la veu de la mare, malgrat tot. Tornàvem cap a la meua habitació. No feia falta que em cantés. Mai no em va cantar, la mare. Va, dorm. No, no me'n vaig. Em sec a la cadira. Va, tanca els ulls. I ja n'estava tot ben dit i beneit. Què importava el gitano malcarat que no em va treure l'ull del damunt al carreró on jugàvem? ¿O les bestioles que s'havien amagat de segur al matalàs de llana farcida de cucs i corcons? ¿O el no-res del no-res que acabaria clavant-me els seus ulls de foc en només obrir les meues parpelles insomnes? Ella hi era, i em parlava. M'estirava al llit, afluixava les cames, llevava el llençol i la nit càlida entrava al meu pit. La mare vetllava.

I varen passar els anys. D'aquell temps guarde l'habilitat de saber-ne estar quiet, molt quiet, veient el que no mire. Esperant que passe l'odi. La mare va fer-se gran. Tenia por a les nits si no li besàvem el front i la galta de magnòlia, si no li ajustàvem ben bé la flassada al coll. I encongia tant les seues cames que ni adormida les hi podíem estirar. A poc a poc va anar esperant-me a les nits amb els ulls entremaliats i delerosos que jo la mirava dormir de nen. Potser volia que jo li digués, sorprès, però sense retòrica ni serietat: què fem ací. No sé. I llavors es va dormir. A la fi, vaig aconseguir estirar-la al llit. Li vaig afluixar la flassada. La nit freda entrà al seu pit. El fill la vetllava, bressolat pels efectes retroactius d'un sortilegi.

M.R.