El pomell

Tenia uns llavis… ¿Com ho diria? Era l'equilibri màgic d'un arc lleument tibat, d'un tros de marbre cisellat amb la bondat d'un somriure, d'un bes que acarona les pors que mai no ens llevarem del damunt. No és que fos guapa, era bella. El tall dels seus ulls seguia de ben a prop la curvatura d'or de la seua boca generosa. Era rossa i amable, com un perfum extremadament suau del que mai ja no podríem prescindir.

Venia a missa de vuit amb la seua cosina, una morena de cabells carnosos i desigs que mai no deuríem tindre tan a prop d'un orgue. De fet, tots els meus delers es resumien, al principi, en el discret desassossec que l'observació d'aquell desbordament sensual en forma de dona em produïa. A poc a poc, però, vaig començar a fixar-me en ella, en la noia rossa, de manera que en pocs dies, la seua cosina venusiana havia passat a ser el teló de fons del meu profund i soterrat amor. Jo, molt jove, tímid, gaudia el dolor dolç dels amors amagats.

Un dia, Filippo, el sagristà, en acabar la comunió, em va dir que un parell de senyoretes volien parlar en mi, eren elles. De vegades els déus escolten els nostres més íntims pensaments. Com dir-ho?, semblava una novel·la d'amor romàntic per episodis. Tot era tan previsible. La noia rossa, Teresa, volia prendre lliçons de música, de piano. Tenia cert domini del solfeig i de l'instrument que va aprendre a l'internat, però com que mai no havia hagut piano a casa seua... em va dir. Ara, tenia la possibilitat d'estudiar a casa de la cosina, on, si jo n'estava d'acord, podríem recomençar les classes de música. De vegades els déus escolten els nostres més estimats desigs i certa vulgaritat d'esdeveniments s'imposa en la realitat.

El primer dia, en arribar-hi, ella m'esperava. Li vaig demanar que toqués alguna cosa al piano. No es preocupe, només vull saber el terreny que trepitgem. Deuria llevar-se els guants, benvolguda senyoreta, no li sembla?... És que… Eren una mena de mitenes de ganxet, prou sobris, però dels que jo li vaig fer veure la seua incompatibilitat amb un teclat d'ivori. Les seues mans eren plenes de penellons. Érem al començament de la primavera. El fred i humit hivern de Lucca havia passat a l'oblit a qualsevol indret de la ciutat. Les seues mans, els seus dits, però, encara el recordaven. Ho sento, Teresa... No es preocupe. Però si a vostè li fa nosa, ho puc comprendre… No, i ara. Molt al contrari… Molt amable, mestre Puccini, però no em dirà que li agraden?… Perdoni'm, Teresa, només volia… Ja sé el que volia, no s'atabale.

El meu amor, no cal dir, es va anar modelant amb les seues paraules dolces, intel·ligents, amb els pètals d'una modèstia i uns silencis ben significatius i que alguna cosa em deien dels seus més íntims sentiments. Li vaig escriure una carta d'amor, que havia pensat posar-li dintre un pomell de violetes, la seua flor més estimada:

Benvolguda Teresa, 

estic profundament enamorat de vostè. Li demanaria que es casés en mi, però tem em rebutge. Qui sóc jo, sinó un humil organista de segona. Seguiré estimant-la, però, per damunt de totes les coses d'aquest món i cadascun dels minuts que puc passar amb vostè n'és com estar a la glòria; no vull avorrir-la, però li faria invitació de que me'n portés al lloc on vostè volgués i quan vostè volgués, em sembla, però, que mai no tindrà temps per a mi. Li prego, si més no, em faça saber si n'estic equivocat o quan és que puc… (1)

Com que la Teresa era prou receptiva de la disciplina musical, el seu pare va cedir a la seua intenció d'adquirir-ne piano propi, i van demanar el meu parer. Ens ofereixen un de segon mà, un Clementi, però que ha estat molt ben conservat i gairebé és nou, m'informà el seu pare. Anàrem a la hisenda dels Settembrini, el seu pare i jo, on era el piano. La Teresa, pel que es veu, havia tingut un atac de ciàtica. Li donen de fa anys, cosa de família, sap?. El Clementi s'ho valia el que demanaven per ell. Tancaren el tracte, i quan ens dirigíem al carro que ens havia dut fins allí, en Settembrini li demanà al pare de la Teresa pel promès de la seua filla, i el poc que quedava ja pel casament. Mai no vaig tornar a donar-li classes a la Teresa, ofès i dolgut com em sentia amb ella i amb mi mateix vaig buscar les excuses més inversemblants per evitar tornar a veure-la.

Passaren els anys. Era a París. L'estrena de La Bohème havia estat un gran èxit. I passejant al costat del Sena em vaig trobar, cara a cara, amb la cosina del meu amor adolescent, si és que l'amor no sempre és una adolescència. Estava majestuosa. Anava amb el seu home. Ens vàrem saludar molt cordialment. I li vaig preguntar per la Teresa mentre fèiem un cafè pels vells temps a una terrassa propera. Va deixar-nos ben prompte, mestre Puccini. Tenia una salut fràgil. Va trencar el seu compromís. I no volia sinó el seu piano i tocar la música de les seues òperes que adorava. I a poc a poc anava consumint-se. Mai no arribàrem a saber què és el que tenia. I ens va deixar. Qui sap el què passava pel seu cap, mestre. Com una flor tallada que es pansís. Què li sembla?... De vegades els déus escolten els nostres més íntims pensaments. Com dir-ho?, sembla una novel·la d'amor romàntic per episodis, com la meua Bohème. Tot tan previsible. La noia rossa, Teresa, volia prendre lliçons de música, de piano. I acabà convertint-se en una de les meues heroïnes. El que jo no vaig tindre la valentia de fer, ella m'ho retornà amb una fidelitat més enllà del que és la realitat física… No sé si acabe d'entendre'l, mestre Puccini… No és preocupe, jo tampoc.

Quan vaig tornar a Lucca vaig visitar la Teresa al cementeri. Vaig entrar a la floristeria del carreró estret. Volia un pomell de crisantems. Per qui són, Giacomo -em va preguntar la vella Concetta… Per una noia que vaig abandonar i ara és… Però em va interrompre: mai no està tot perdut, hi ha que conservar la fe, posarem unes violetes blaves; i tot i que ara ets un compositor d'òperes famós, has de mostrar-te sempre modest en l'amor, violetes de sempre. I vaig agafar el pomell que hauria somniat anys abans per a la meua carta. Els crisantems haurien d'esperar millor ocasió. Ho vaig deixar sobre la seua tomba, i al seu dintre la nota que mai no li vaig entregar. Havíem arribat, ¿com dir-ho?, a un punt d'intimitat al qual la sensibleria o la vulgaritat romàntiques de certes accions o esdeveniments troben la seua raó de ser.

G.P.

(1) Increïblement, aquesta curta epístola amorosa és copia quasi literal d'una trobada al recull de cartes del pianista canadenc del S. XX, Glenn Gould, que han estat editades per John P. Roberts i Ghyslaine Guertin. Tal coincidència és totalment inexplicable, ja que no està documentada l'oportunitat d'accés que el genial pianista haja pogut tindre als presents Dietaris Apòcrifs.