Fatal amour

La llum del matí s'esmicola pel cristall opac de la finestra. En arribar al vidre de l'espill ix llençada cap el racó de l'estança on ella seu. Em dóna la sensació que sóc capaç de tocar els meus sentiments, que d'alguna forma ells han trobat a l'atmosfera tancada de la cambra l'oportunitat de prendre cos. I que ella també ho sap. I tinc por. El polsim que hi és per tot arreu sembla un delator dels meus goigs més íntims. Mai no hagués pensat que aquesta volàtil matèria en suspensió pogués ser una finestra oberta al meu cor, i que ell, a poc a poc, li pogués dir, de sota veu, tot el que l'amor mai no deu descobrir. Perquè certes generositats mai no seran compartides.

De cua d'ull vigile el seu somriure dolç, lleu, pendent com sóc del més mínim moviment que l'intensifique, i que jo prendria com a prova fefaent de la consciència que ella comença a tindre d'aquesta llum delatora. De fet, faig custòdia de la seua quietud com a confirmació de posseir-ne encara la clau dels secrets no revelats. Aquesta aparent fredor seua, molt lluny d'incomodar-me, m'apaivaga. M'agraden els seus ulls absorts, que fins i tot ignoren la proximitat del feix lluminós que li arriba al seu pòmul dret. Potser ha decantat una mica el seu rostre fugint la calidesa del sol reflectit. Jo diria, però, que els seus cabells segueixen semblant els d'una deessa ofesa, malgrat la seua indiferència, i que no s'han mogut gens. Mire dissimuladament les seues mans. Descansen amb la placidesa dels morts. Com si fos adormida i l'aroma dels seus somnis s'escampés barrejant-se als meus sentiments de llum.

Tanque els ulls. Una imatge s'imposa a l'inrevés de les parpelles. Una imatge que no sé com interpretar i que m'obliga, però, a obrir-los en la desconfiança de que ella haja pogut endevinar-la. És quieta, però. Fins i tot més tranquil·la que fa una breu estona. Torne a tancar-los. La imatge profunda es repeteix amb més força que la primera vegada. Som al jardí de les estàtues. Ella vesteix aquell vestit blanc que tant m'agrada. Gairebé no puc distingir la seda del cosset de la seua pell de marbre. Comparteixen una fredor que ara m'inquieta, i que puc constatar al besar-li la mà d'afinada pell. Tinc por. Res del món, me n'adone, em resultaria ara més cruel que obrir els ulls, perquè al racó de l'estança ella continuarà distreta de segur per la llum del meu amor sobre la quietud dels seus llavis de pedra.

J-Ph.R.