Morgen

Hi ha dies que la bellesa del món desfà el temps de les coses. I sembla que ningú no ha posat l'esguard al seu sobre, que cap ésser humà existeix. Potser sents la inquietud de l'arbre, la vergonyosa mirada de la rosa, la impostura de l'horitzó, la súplica de l'herba. L'aigua de mar arribant-te als peus amb la promesa del llençol amb que la mare cobria la solitud de la nit sobre els teus somnis. El suau vent de capvespre besant-te sense conèixer què són els llavis. La llum del dematí a la teua pell sense haver après el verb que transforma els dits en amor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta paraula ignota, trenca la vanitat del que se sap mortal. Tímidament perceps la bondat del silenci,  la discreció de l'ocell que no sap els esponerosos sons que la seua solitud li demana. Dies, en que la muntanya és presa de la més profunda melancolia. I els rius estan convençuts de la inutilitat manifesta de la seua davallada. Dies, en que sortir al món implica una allau de salutacions, una continua i humil demanda de disculpes per haver gosat trepitjar allò que ningú no sap per què surt de matinada.

Hi ha dies que la bellesa del món esmicola l'espai de les coses. I sembla que ningú no ha posat la paraula al seu sobre, que cap idea existeix. Potser sents la súplica de l'arbre, la impostura de la rosa, la vergonyosa mirada sobre l'horitzó, la inquietud de l'herba. Les ones del mar com un endemà de naufragi. El vent com una seguretat de mort. El dematí groc com el temps perdut que mai no recobraràs. La veritat de les coses que no podem sinó recordar amb la feblesa del seu olor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta vella desconeguda, et fa creure el que no és. I el món, que mai no ha creat la seua quietud sense futur, et dóna la benvinguda.

R.S.