Ni tan sols el sol. Ni tan sols novembre. Però no sé dir si és només la vanitat el que fa l'excés. Ni tan sols sé dir si és rebutjable que aquest sol autumnal desitge ser primavera. Que aquest novembre crega ser maig. La llum encesa d'un matí d'abril sobre les fulles que varen oblidar la seua tendresa. Aquella vida que travessava la carn esponerosa dels arbres, cau avui desencertada sobre el fullam terrós i sec de l'albereda. ¿D'on ve aquesta aspiració de la impostura. Aparentar el que no se és. El que potser vàrem ser sense saber-ho. El que desitgem ser el moment aquell en que mai ja no ho podrem ser?
Una mà que vol ser dos. Dos enamorats que somnien ser un. I la realitat s'imposa com un fullam cruixent, trencadís al nostre pas. Per què, doncs, fem el que fem? Potser novembre és la primavera fosca de l'hivern. Potser la música ens permet gaudir els impossibles. Potser l'aire gèlid de l'estepa no n'és suficient per negar la possibilitat d'una flor inadvertida que poeta algú mai no va imaginar. Potser...
Novembre vesteix amb fines sedes d'hopalanda llarga el cos que passeja confiat a l'espera breu de bonança i fruits sucosos. La realitat, però, descobrirà el cos nu a les inclemències. ¿O és que el que diem realitat no és pas l'única realitat possible?
A.S.
4 comentaris:
La veritat ja no sé que comentar ... està tot dit ... bell, molt bell aquest text ... és clar, esperem que ens arribi el fred ... encara que sigui només una mica d'aire fresc. Meravellós el preludi...beset!!!
Moltes gràcies, com sempre, Concha. És preciosa aquesta música. Ben cert. Un bes.
Les fulles, al novembre, o s'han perdut o els insectes les han devorat, per això l'arbre llueix la seva nuesa que serà vestida amb la boira de la malenconia.
També de la música enyorada, que s'anirà larvant en cambres tancades mentre no arriba la primavera.
Potser sí, Olga, que al novembre la crisàlide comença la seua pacient espera de la primavera. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada