Et buscava.
Et buscava com qui escolta
el brunzit a l'aleteig mut de la papallona.
Et
buscava.
Et buscava com qui veu
a la boira dels llavis l'esguard d'un
bes.
Et buscava.
Et buscava com qui olora
el perfum del mar a les petites
flors del romaní.
Et buscava.
Et buscava com qui paladeja
la desesperança
plena del retrobament.
Et buscava.
Et buscava com qui acaricia
la possibilitat impossible de perdre's.
Et buscava.
Et buscava com qui mor
el dia que la
crisàlide canta el brunzit mut de la papallona.
R.S.
5 comentaris:
preciós aquest poema ... preciosa aquesta peça de Schumann, enhorabona i beset!!!
A mi també m'arriba molt. La repetició té una gran força, i les contradiccions com "el perfum del mar/ a les petites flors del romaní" també, així com les sinestèsies que omplen el poema.
Gràcies, Concha. Les Papillons són precioses. Poesia feta música. Un bes.
Moltes gràcies, Helena, i benvinguda a aquest blog ple de lapsus en lloc de pedalades.
Esplèndid poema, Lapsus. Sensible i original en la seva harmonia i la tria de paraules i semblances. Continua, sisplau, amb aquesta elegància.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Olga. Ho intentarem. Una forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada