El perfum de la rosa

Tantas veces le había oído decir estas cosas, que ya no tenían para él nada de original. Emma era como todas las amantes, y, al caer como un vestido el encanto de la novedad, dejaba al desnudo la eterna monotonía de la pasión, que tiene siempre las mismas formas y el mismo lenguaje." 

(Flaubert, G. Madame Bovary)

Al principi potser no va ser el verb. Al principi potser només va ser el mar. Hi érem tots. La vida sense noms ni cognoms. La vida no se sabia viva. Ni el temps, camí cap a l'eternitat que el dissol. No hi havia persones. Només la monotonia. La passió. L'amor encara no era la metàfora del desig. Fins i tot el desig no era la prevenció del sexe. Heus ací, que tots aquells que deploren la metàfora mai no coneixeran el desig d'amor. ¿Qui coneix l'amor? ¿Qui sap la raó de la metàfora? ¿Estic avui lacònic? ¿Tant o més que els ulls d'un mort? Què difícil és tancar-li els ulls als morts. ¿I l'oïda? ¿Qui tanca l'oïda als morts?. Llavors, només l'escuma elevava pel damunt de les aigües a uns pocs. Ben pocs. I només eren bombolles sense platja. Bombolles iridiscents d'una escuma pretèrita. Suspeses a l'aire daurat miraven d'aprendre el no retorn. I no sabien que volaven. I no sabien com dir-ho. I vaig intentar quedar-me només amb els sons de les seues ales. I vaig llevar les paraules a la rosa. Fins a tres cops vaig deixar de banda la metàfora. I la bombolla va desfer-se sense escuma, sense paraula. I l'escuma va perdre's a l'aigua. I no podia tancar els seus ulls morts. Els del pare. Els de la mare. Ni la seua oïda callada. La paraula, la metàfora, també té la seua melodia d'escuma. Ah!, quantes fronteres cal travessar per arribar al perfum de la rosa.

F.L.