Nostàlgia de la tristesa

Pensava com m'agradaria retrobar, tot i que fos una petita estona, aquella tristesa tova de la meua infància. Aquella prevenció de l'alegria. Aquell lacònic neguit davant determinades situacions que tots haurien dit desitjades pels nens. Els jocs de carrer. Les festes del barri. La fira. Alguns sants del calendari. Qualsevol d'aquelles coses que feien esclatar de goig els meus amics del carrer i que sempre acabaven al fil d'aquella obstinació en l'enuig que tothom esperava, però que jo sentia com a una alliberació. Com m'agradaria retrobar aquella dessabor, aquella fador. Aquella melodia melancòlica que surava al damunt dels nostres somriures de nens pobres als suburbis d'Hamburg. ¿Com és possible tenir nostàlgia de la tristesa? M'ho he preguntat tantes vegades.

Vaig començar a tocar el piano de la mà del mestre Otto. Havia passat bona part dels meus primers anys ajupit a la part baixa del piano del cafè que regentava el seu cosí, deixant que tots aquells sons travessaren de felicitat sonora i sentiments el meu cervell. I és quan me'n vaig adonar. Perquè la felicitat de la música no tenia un abans i un desprès. Uns fets. Així doncs, i malgrat tot el que diuen, la música no n'és l'art del temps. La música aboleix el temps. El dissol. La música és la negació del temps. Tant i com una jugada de daus aboleix l'atzar (1). Com de feliç deu ser saber d'algunes quietuds que freguen l'eternitat. Sí, l'eternitat i un dia (2).

I ara comprenc el vent suau. L'íntima relació de l'aire tendre d'aquella tarda i el somriure càlid d'aquella nena. Jo era al carrer, camí les classes d'en Otto. La primera volta que vaig conèixer la Clara, és clar, no li deien Schumann, ni tan sols li deien Clara. Però va ser el mateix. Perquè la nena va passar pel meu costat. I mai no sabré qui era. Em va mirar i em va somriure. Potser ja està tot dit, però un món de quietud i eternitat va obrir-se'm. Aquella emoció era ben nova. Tampoc semblava condemnada a la tirania del temps. Perquè vaig notar el seu allunyar-se pel carrer com un retrobament. La dolça tristesa del vent va besar el meu rostre. I quan ja recomençava el camí cap a la classe de l'Otto, ella va girar el seu cap. I el llum del seu somriure va encendre la tristesa del meu cor. Daria el que fos per aquella tristesa. Perquè fins aquell moment havia cregut en la possibilitat de l'alegria plena, rodona, sense apel·lacions. L'alegria del pa que feia la mare. Dels seus llençols nets del dissabte. I aquesta era la causa de les meues prevencions. Fins que la nena em va demostrar que la felicitat no existia. ¿Qui pot ser feliç amb el cor travessat de somnis?

Com m'agradaria retrobar aquestes tristeses d'aire net i gavines rondinant el port d'Hamburg. Port grisenc d'un nord grisenc que només per distracció veu el trist sol del nord sobre els seus molls de pedra adormida i freda.

J.B.

(1) Insospitada cita d'uns versos de Stéphane  Mallarmé. Tot i que per cronologia, J. Brahms podria haver-los conegut de primera mà.
(2) Títol d'una pel·lícula d'en Theo Angelopoulos. Coincidència que només podem entendre com a fruit de la casualitat.