La mort exquise

Longtemps, je me suis couché de bonne heure, em va dir Marcel. I m'ho va dir desprès d'haver sentit "L'heure exquise" per primera vegada. I jo no vaig comprendre'l. I, tan poc discret va ser el meu frunzir d'ulls, tan interrogatiu, que el pobre Marcel es va veure amb l'obligació de donar-m'hi explicacions. És el començament de À la recherche, em va precisar. Sí, és clar, ja ho sé. És el començament de la meua fi, va sentenciar. Com que el meu semblant encara era més atònit a la segona de les seues afirmacions, va fer-me un somriure lleu, distant, d'ulls una mica entremaliats, que vaig traduir com un "no et preocupes, estimat, ara sóc feliç". Saps? -va afegir-hi- a les nits, no a totes les nits, és clar, n'hi ha d'alguna que en ficar-me al dintre dels llençols i ajustar-m'hi la flassada, em sent com un nen de set anys. I la sensació és d'una felicitat plena perquè no sóc feliç, d'una plenitud rodona perquè sóc estirat al llit com un pal, d'una suavitat extrema perquè els llençols, aspres pel midó, em freguen els peus, les mans i la pell del coll amb la netedat evident de la seua rugositat. I em sent un nen perquè espere el bes de la mare que mai no es produirà. I aquelles imatges, impensades perquè jo no les hi vaig triar, passen, en l'ordre que elles, i només elles, estimen oportú, pel davant dels meus records conscients i s'imposen amb l'autoritat d'una herència ignorada, d'un benefici més que discutible. Heus ací la qualitat exquisida, benvolgut Bunibuls (1). La realitat, la veritable realitat -va continuar- sempre s'obstinarà en no semblar-s'hi a ella mateixa. Si jo tingués aquesta facultat de viure eternament l'infinit d'un instant... però no d'aquell moment brillant, d'aquella bellesa aclaparadora, no; l'instant de la metàfora no buscada, del besllum que el pintor va posar com un matís secundari, i que a mi és l'únic que m'interessa. L'acompanyament del piano que tu mateix no vares pensar tan significatiu en aquesta "Heure exquise" i que em diu molt més de tu que totes les teues mentides. Va, no t'enfades, estimat, què seria de l'amor sense mentides? Mira, si jo pogués viure una hora exquisida voldria morir al minut seixanta. ¿M'entens? Avui mateix, mentre venia fins ací, he passat per la cantonada on hi ha aquell solar abandonat. És tot ple d'herbes, de males herbes, i els desllunats del patí de veïns de l'edifici que és al seu darrere veu el buit que dona al carrer principal. ¿Pots imaginar situació menys exquisida, mon bon Buncht (2)? Doncs la llum d'aquell fugisser instant que coincidia amb la meua presencia tan fugissera com una desena de passes resumeix tot el que hom haja dit sobre la bellesa, o la nostra malmesa necessitat de bellesa. Podria descriure un món sencer només pensant en ella. En l'abraçada de la mare, en el seu bes, en un temps on l'amor era un seguretat inefable… Tot, benvolgut Binchnibuls (3), reduït a l'espavent d'unes males herbes tocades pel sol de març, a les paraules apressades d'un vers, als teus arpegis que semblaven no tindre la importància del meu longtemps. I quan sóc al dintre d'aquesta flassada exquisida sempre pense el mateix: mai no voldria despertar, estimat Bugniguls (4). És la mort exquise.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Alguns dels apel·latius íntims amb que Marcel Proust es dirigia al Reynaldo Hahn a les seues cartes.