Circe

Era una història trista. Ni massa ni poc trista. ¿Com dir-ho?... ¿Una de tantes? Me la va contar el meu germà, l'escriptor, l'Ira, que sabia com parlar d'aquestes coses amb el ritme emocional que pertoca als esdeveniments. Jo, com a músic, no sé si ho sabré fer. Les emocions musicals tenen un altre tempo. Ara mateix, de fet, ni tan sols no sé si sabré recordar la història en tots els seus detalls. I tanmateix la vaig bressolar curosament al meu pit tal i com anava dibuixant a l'aire els sons d'aquesta melodia d'estiu enamorat que tant m'agrada, i perdoneu-me la immodèstia. És una història d'amor, és clar, d'equívoc, d'amor equivocat potser, d'equívoc amorós.

Hi ha un noi. Un noi que té aquella edat on tothom vol deixar al darrere, i a corre cuita, els més petits brasquers de la innocència del paradís perdut, per endinsar-se el més aviat possible al món que l'interessa, el món de la gent gran, dels adults, on tantes coses bones creu que aconseguirà. I hi ha una noia, és clar. I som a l'estiu. A l'estiu que veu madurar el cotó com si d'un fruit ben sucós es tractés. Un fruit de sensualitats absents, desconegudes a una flor de pètals profilàctics, a una flor que vesteix mig món amb la sang dels esclaus. Som a mitjans d'agost i els llums d'aquella casa buida de la cantonada tornaren a encendre's la nit del dia quinze d'aquell mes. Al capdavall, es va dir el noi, algú l'havia tornat a habitar.

El noi es va alegrar. Les cases buides sempre li havien semblat petites derrotes, aixoplucs de malsons, de nostàlgies i records punyents que només s'esvaïen amb l'agitació dels cossos vius i les paraules quotidianes de la vida: "pareu taula", "que no deixaràs d'enredar", i coses d'aquesta mena. Va preguntar-se pels nouvinguts, i tots els veïns i amics a qui li ho feia veure, tot i no conèixer-los molt bé, potser només una ullada perduda, posaven cares de circumstàncies i arronsaven els muscles. La cosa li anava intrigant cada vegada un poc més, si és que no estava ja força intrigat. Així, i com a nou membre del món dels adults que es considerava, va decidir de fer-les una visita de benvinguda.

Pujà els graons de fusta i va trucar. Quan la porta es va obrir, va quedar totalment trasbalsat. La noia era… ¿com dir-ho sense trair la realitat amb metàfores de poeta?. Tenia uns ulls de… i el front, i les galtes, els seus cabells, els llavis… i la veu dolça com… Va quedar mut. La noia li va saludar: hola!, què és el que vols?... ¡!… Ei!, que t'ha pres la llengua el gat?... ¡!... Bé, potser en altre moment m'ho sabràs dir. Adéu… I quan ja semblava que la porta es tancaria per a sempre mai, el noi va contestar: només volia donar-vos-en la benvinguda al carrer… Vaja!, així, no tots sou un ramat de porcs grollers… No, ja veus, per què ho dius això?… No, per res. Doncs, moltes gràcies… Gràcies de què?... De què va ser?... Ah!, és clar, perdona. Bé, fins aviat. Potser t'agradaria prendre un gelat avui a la tarda?... Potser… Passe per tu?... D'acord… ¿A les set?... Molt bé… Adéu. D'això, com te dius?... Circe… Doncs, adéu, Circe… Adéu…

El noi no sabia com fer amb els seus sentiments. Pel seu pit baixava i pujava a parts iguals un torrent d'emocions que no podia identificar. Perquè al rerefons de tot plegat li quedava una mena d'inquietud sense nom que semblava dissoldre's, però, a les plaents imatges que la noia havia deixat al seu cap. I aquesta barreja de sensacions encontrades el noi va batejar-les amb la paraula amor. Era l'amor de la seua vida, això. Perquè a hores d'ara s'havia sentit atret per altres noies del carrer, és clar, i fins i tot del barri. Els malucs de… Els pits de… Els cabells de… El somriure de… Com si el seu desig anés picotejant en una mena de piscolabis on no hi havia un aperitiu perfecte, aquell que elimina els altres, i del qual voldries morir de pura i dura indigestió. Potser aquesta possibilitat d'enfitament era la que li preocupava, la que li feia una mica de por.

Passaren els dies i la relació va anar creixent, fent-se més íntima. Estimava a aquella noia com mai no havia estimat ningú. Podria allargar aquests renglons parlant-vos dels petits detalls que feien créixer aquell amor: el somriure, pose per cas… perquè tenia un d'aquells somriures que enamoren. Trencat i dolç alhora. El somriure, va pensar, era com una radiografia de l'ànima, i el que ell hi veia era com un rebost infinit de bellesa. A casa seua, però, començaren a posar-li cara de pomes agres. Que passa alguna cosa?, -preguntava el noi. No res, tu sabràs -li contestaven. Què tinc que saber?… Res, deixem-ho córrer… Així, aquella inquietud primerenca que va sentir en conèixer la noia, havia derivat en un conjunt de petits desassossecs relacionats amb l'actitud de la mare, el pare, la germana, els amics o fins i tot els veïns, i que podríem resumir a la insuportable expressió: "no res, tu sabràs". Què és el que ell tenia que saber, -es preguntava quasi obsessivament- què ignorava que tots els demés semblaven conèixer?.

Com que la noia el notava cada vegada més absent, va acabar per dir-li-ho, tot i que s'ensumava el pitjor. Què et passa?… No ho sé, amor meu, no ho sé… Què et neguiteja, estimat?... Sembla que hi ha alguna cosa que deuria de saber i que no sé. Almenys és el que tots em diuen… Què vols dir?... A casa meua, amb els amics, els coneguts, tots estan més que seriosos en mi. Què passa alguna cosa?, els hi dic, i com a única resposta tots diuen el mateix: "no res, tu sabràs". Què és el que he de saber, amor meu? Què és el que tothom sap, i jo no?... Crec que la cosa està ben clara. ¿O és que no ho vols reconèixer?... Que no vull reconèixer què?... Que lo nostre no pot continuar?... Com dius? Per què?... Però què no ho veus?... ¿Tu també? ¿Què és el que passa?... És ben senzill, amor meu: que a ningú dels teus els hi fa gens de gràcia que surtis amb una noia negra… ¿Negra? ¿Com que negra?...

I llavors se'n va adonar. Com si li caigués el tel dels ulls i travessés el vel de la deessa Maya i arribés al coneixement superior. A la fi va identificar la seua primera inquietud, aquella que mai no l'abandonava des que la va veure a l'altra banda de la porta de casa seua. Com és que li va enganyar l'amor? ¿Què havia fet aquella bruixa en ell? Aquella malparida l'havia posat en evidència amb tot el veïnat, amb la seua família, amb tot el seu món. Quina mena de sortilegi l'havia capficat en tan dolosa travessia? Com d'innocent havia estat, com d'imbècil. I no podent dominar el seu odi va escopir a la cara de la noia, el seu amor de la vida, mentre s'alçava fugint dels graons d'entrada a casa seua. Jo també t'estime, amor meu -li va dir Circe, la cara de la qual deixava anar unes gruixudes llàgrimes barrejades de bava.

G.G.