Era matí al Paradís

Mai no vaig pensar que seria testimoni de com envellirien les meues mans sobre el teclat del piano. Mai no ho havia pensat, és cert. O potser sí, però és com si les meues mans haurien de ser alguna cosa intemporal, alguna cosa que no està subjecta a la foscor que envelleix el passat i t'apropa el futur com una certesa ineludible. I tanmateix ahir me'n vaig adonar. Fins i tot vaig arribar a veure-les com a estranys instruments, aliens, de tot allò que jo feia sonar a la sala de concerts. I em vaig recordar del Frederic. Ell sempre em deia el mateix: "saps?, Franz, mai no veuré envellir les meues mans sobre el piano. És com si només hagués conegut la matinada del Paradís". I a mi em van colpir les seues paraules. Ja estava molt malalt. Només aquella seua seguidora, l'anglesa, es preocupava d'ell. Ella, i la seua germana, que va vindre de Polònia amb els seus mateixos ulls transparents d'aigua i perfums de melangia. I varen ser com dues mans que el bressolaven perquè mai no coneixeria el capvespre del Paradís.

I jo, ahir, mentre tocava aquella paràfrasi de no sé quin operista a la moda, potser el maleït Meyerbeer, vaig comprendre la importància que d'ara endavant tindria la meua pell, i tot el que quedés enganxat al seu damunt, com a estigmes dels meus pitjors malsons. Ja sé que el piano no es toca amb els dits ni amb la pell. Ja sé que les tecles d'un piano només obeeixen els més íntims designis d'un desig mai no prou conegut per nosaltres mateixos. I que només una absoluta puresa pot traure el millor del que és amagat al fons de les seues cordes, al fons dels nostres pensaments mai no pensats, dels nostres no-res. Però entenc que no vaig ser prou sensible al que em deia el Frederic, tot i la meua emoció, que no vaig adonar-me de com va resplendir-nos aquella matinada del Paradís que ell em nomenava, i que la meua ceguesa va ignorar. Fugissera, indulgent amb les passions adolescents, macabra pel dictat de les hores, incerta com el bes de les noies que només són flors d'un dia al Paradís.

¿I ara, què em queda?, em pregunte. ¿Consolatione philosophiae? No, Boeci, ja li vares fer prou de mal a la música, ¿no et sembla? No, farem Consolatione musicae. Sembla que ja no és matí al Paradís. Si més no, a les meues mans, tot i que encara és matí als meus millors records. Farem una melodia de nocturn, com si fos el Chopin. Un nocturn que parle de quan era matí al Paradís.

F.L.