Me'n vaig enamorar d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem ho fem d'una dama, potser. Almenys en la millor bona part del nostre amor. Tot i saber que ella no només no era una dama, sinó que mai no ho seria. Però sóc irreductible: amor meu, amor meu, des que vaig escriure Il Trovatore que no podia amar-te sinó com a la meua dama. La meua Midons. I vet aquí que tu mai no series Leonora, ni arribaries a la subtilesa de les complicitats ni a la complicitat d'un amor amagat i només confessat amb certa urgència i incertesa a la neu pura i estèril dels papers que tenen el foc com a destinatari.
I aquetes impossibilitats varen tancar la meua boca per sempre. I em repetia a mi mateix: no cal patir per una violeta, no cal patir per una flor tan capritxosa i efímera, no cal patir per una dama tan vulnerable, em vaig dir. Però no vaig poder creure les meues pròpies paraules. Tot i saber-te Violette. I la raó va ser tan senzilla com l'adéu al passat que mai no arriba a oblidar-lo del tot, que mai no vol abandonar-te. L'adéu... I el passat. I la raó és tan simple com els escurats pètals de sobtada primavera violeta als que vaig reduir els meus patiments d'amor. M'enamorí d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem és així, amb l'esperit que busca calladament i desesperada a l'altre cos la teua ànima. I que amb tan callada desesperació mai no s'atrevirà a desfullar la Margarita. Senzilla raó del silenci. Passat simple de pretèrita tristesa perfecta.
G.V.
