Recorreria
tot el temps del món fins al fons de la nit.
Aquell on pleguen els lladres
i els assassins encara no ens llevem del llit.
Passejaria el capvespre dels
fanals
amb la nostàlgia dels jocs al carrer,
la mare cridant-nos, la foscor
encesa,
la llum de zinc travessant l'ànima de paper.
L'hora aquesta dels
quioscs tancats i les voreres buides,
la ciutat silent, l'esclat aquell on
tot va començar,
on els pares varen ajuntar els seus ventres
al recer d'una
ginebra i dos glaçons de companyia.
Ara, el carrer m'acull al bressol d'una
certesa,
i tot en ell em diu paraules d'amor clos:
posseeix-me als ulls,
als núvols trencats,
al roig desfigurat d'uns llavis de bes incert.
Podria
sentir-ho tot, però, com un rebuig.
¿Sabeu que fins i tot el carrer pot
deixar-te al carrer?
Recorreria tota la nit del temps fins al fons del món.
Aquell on els assassins ens gitem
i els lladres encara no són dins el
nostre cor.
H.V.
4 comentaris:
preciós, bonic, molt bonic, res més enhorabona i besets.
Moltes gràcies, Concha. Un bes molt fort.
El poema i els blues entren de ple en les meves preferències. Ja vam gravar el CD "Grills de mandarina", amb el saxo tenor Xavier Pié, que escriu blues i interpreta altres tipus de jazz.
Per altra banda, Chaplin sempre com precursor de la sordidesa i de la tendresa alhora, expressa precisament un temps actual, en què hi ha més d'un banquer assassí.
Tens raó Olga, el Chaplin va fer la crònica d'una mort anunciada del nostre temps al seu meravellós Monsieur Verdoux
Publica un comentari a l'entrada